El retorn de la Sibil·la

Ara que s'han acabat les festes de Nadal potser és el moment de parlar amb serenitat d'una tradició important a casa nostra, amb ramificacions que van més enllà de la seva dimensió religiosa i que, per la seva transcendència cultural, pot agafar incauts els mateixos responsables de l'educació de la fe en el poble cristià.

Em refereixo al cant de la Sibil·la, peça escènica autòctona pròpia del Nadal, que es canta entre l'ofici de Matines i la Missa de Mitjanit i que ha subsistit especialment a Mallorca: “Puja a la trona un nin vestit de Sibil·la, amb una túnica blanca molt fina que arriba fins als peus i una sobrevesta que arriba fins prop dels genolls, de seda vermella, amb cinyell, i folgades mànegues amb puntes i bufades, amb una mitra oriental de la qual penja un vel de fina gasa blanca que cau per l'esquena, al cap, i brandant una espasa en sentit vertical.” Així en caracteritzava el personatge fa un segle el gran estudiós del cançoner popular i del folklore mallorquins Josep Massot i Planes. A la catedral de Palma, almenys des del segle XIV, i al monestir de Lluc és on s'ha conservat amb més esplendor la tradició, estesa per les Illes i l'Alguer.

El contingut doctrinal del cant de la Sibil·la sembla que remunta a l'època carolíngia, al monestir de Sant Marcial de Llemotges. Al Principat, també trobem el text en un manuscrit del segle XI de Ripoll, en llatí. La difusió fou gran, de tal manera que les versions vernacles, amb les melodies corresponents, van trobar lloc apropiat en les catedrals i altres temples majors. Avui dia són objecte d'especial estudi, fins al punt que el 2010 la tradició fou declarada, per la Unesco, Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Aquest darrer decenni s'ha recuperat en diverses esglésies del País Valencià i en algunes catedrals catalanes i basíliques barcelonines, especialment aquelles que en conserven còdexs. És un restabliment que ha tingut gran acceptació popular, i força elits de casa nostra s'han compromès en la seva promoció, com la prestigiosa Fundació Joan Maragall. Des del punt de vista cultural, res a dir i molt a elogiar.

Si a continuació poso sordina a aquest entusiasme ho faig empès per persones que, per l'espiritualitat que han begut a les fonts de la reforma litúrgica del Concili Vaticà II, han mostrat una certa sorpresa per la facilitat amb què s'ha introduït de nou aquesta representació. En efecte, una cosa és la tradició ininterrompuda –malgrat moltes dificultats al llarg dels segles– en certs llocs dels Països Catalans i una altra la restauració en aquelles esglésies on s'havia perdut a causa de la purificació que el Concili de Trento promogué a l'Edat Moderna.

I és que la tradició de la Sibil·la –profetessa de la fi del món en la mitologia clàssica, només cal recordar els frescs de la Capella Sixtina– té unes arrels, començant pel personatge, que excedeixen el conegut teatre religiós nascut a l'empar de la litúrgia. Quant al text, cal buscar-ne la inspiració en un sermó pseudoagustinià difós en l'Edat Mitjana. En aquest sentit, el cant de la Sibil·la entre l'ofici nocturn i la missa pot tenir un cert caràcter intrús, enmig de la celebració del misteri del Nadal. Dit breument, el cant sobre “el jorn del Judici” té punts de contacte amb la litúrgia de l'inici de l'Advent però desdiu del tot de l'espiritualitat de les últimes setmanes d'aquest temps litúrgic i especialment de la solemnitat del Nadal. Si hi afegim l'acompanyament cerimonial i l'attrezzo amb què és executat –bordons, pluvials barrocs, sobrepellissos de puntes– ja ens adonem que estem lluny del gust litúrgic del nostre temps que àdhuc està entrant al Vaticà. Més encara: si el cant de la Sibil·la s'insereix al començament de l'Eucaristia, té totes les aparences de flagrant abús litúrgic.

El retorn de la Sibil·la als llocs on durant segles se n'havia perdut la tradició és molt recent i, en els seus elements “escenogràfics”, ha representat més una recreació que no pas una reconstrucció, començant per la protagonista, que ara al Principat és un personatge femení i no un noi. Ha tingut un acolliment molt favorable, fins i tot –i qui sap si sobretot– per part de gent que no freqüenta gaire l'església. ¿No seria el moment de plantejar si cal fer el cant precisament la nit de Nadal i al mig de la celebració nocturna? ¿No seria més respectuós amb l'autenticitat del culte cristià fer-lo més aviat en començar l'Advent i deslligat de qualsevol acte litúrgic? ¿Tan poc respectuosos som envers els practicants ocasionals que els oferim l'esquer de la Sibil·la per tenir-los a la Missa del Gall? La Sibil·la es mereix més respecte, i la celebració litúrgica, sembla, també.