30 de gener del 1939
Feixistes fent camí cap a la frontera
42 persones, la majoria militars i guàrdies civils
i també el bisbe de Terol
Capítol 40
Catalunya era a punt de sofrir la darrera derrota militar, una altra. L'exèrcit republicà a aquelles altures basava els seus esforços a arribar a la frontera amb França al mínim delmat possible i protegint al màxim els civils que també s'hi dirigien, que fugien per la por que els feien les tropes enemigues. Els testimonis, de soldats dels dos bàndols, de persones que van viure aquelles circumstàncies, només parlen de desolació, de sentiment de derrota, de visions de deixadesa al llarg del camí fins a la frontera: de desesperança. Molts dels qui anaven cap a França començaven un llarg exili que els portaria a morir lluny de la seva terra, ja sense esperances per poder tornar. Altres veien l'arribada a la frontera com la darrera possibilitat de salvació.
Entre els milers d'homes i dones que caminaven cap al nord aquell gener del 1939, també hi anaven homes que havien estat trets de les presons o els camps de treball republicans controlats pel Servicio de Información Militar, el temut SIM. Entre els diferents grups de presos polítics que van començar a ser conduïts cap a la frontera francesa perquè els franquistes no els trobessin a les presons, hi havia tota mena de persones.
De fet, moltes formaven part d'aquella gran majoria de ciutadans que van rebre per tots costats: pels uns, malgrat ser catalanistes no eren prou revolucionaris, i pels altres, pels que estaven arribant, eren massa catalanistes per poder ser franquistes. És la gent que es va trobar al mig, que potser havia volgut pertànyer als primers però que les circumstàncies havien empès cap als segons. I també aquells que esperaven amb delit els segons, però que aviat es van adonar que els franquistes eren pitjors que els que havien marxat.
Capellans, comerciants, botiguers, homes que s'havien significat per l'adhesió a la Falange o al cop d'estat militar, persones que s'havien unit a la cinquena columna per erosionar la rereguarda republicana des de dins, estudiants o homes senzills simpatitzants de la Lliga. Aquests homes havien estat detinguts, la majoria d'ells jutjats, i fins a final del 1938 havien estat privats de llibertat. Alguns havien estat fortificant les línies defensives programades al Principat per frenar l'avenç de l'enemic; d'altres eren a les presons, vaixells, txeques... la majoria a Barcelona. Molts es van quedar allà on eren, esperant ser alliberats finalment per les tropes d'ocupació. D'altres van ser trets de les presons i van començar un camí de no-retorn.
En camions, o primer en tren i després a peu, van ser traslladats alguns cap a la frontera i d'altres cap al santuari del Collell, entre Sant Ferriol i Sant Miquel de Campmajor, molt a prop de Banyoles, convertit en una immensa presó des del principi de la guerra. A final del gener del 1939 hi havia més de mil persones confinades, i cada cop s'hi respirava més tensió i les armes dia a dia s'anaven fent més visibles, amenaçadores. El 29 de gener, quan Barcelona ja havia caigut i les tropes franquistes avançaven cap a la Seu d'Urgell, havien ocupat el Montseny i ja havien entrat a Granollers, els homes del SIM van concentrar uns cinc-cents presos al terrat del santuari i van començar a dir noms, durant una estona eterna, fins a la xifra de 51.
Cinquanta-una persones que l'endemà, 30 de gener, havien d'estar preparades per marxar a primera hora. El matí següent hi eren tots, esperant instruccions sota un cel ennuvolat que deixava anar pluja. Temien el pitjor. Eren conscients que els que havien estat citats eren els més rellevants dins del nombrós grup de presoners. De fet, els seus guardians pensaven que en el nou estat dictatorial que s'albirava aquells 51 homes podien tenir alguna responsabilitat i en serien dirigents atesa la seva notorietat.
Un cop reunits, se'ls va informar que havien d'anar a ajudar a construir un camp d'aviació a Banyoles, els van fer formar i van començar a caminar. A uns cent cinquanta metres del santuari, però, van canviar de direcció. Els van fer abandonar la carretera i seguir un camí de carro que s'internava al bosc. I, en una clariana, van escoltar un ferm “alto!”, i a continuació un “mitja volta a la dreta!”. I aleshores ja no van sentir res més. Les metralletes amagades entre el sotabosc van començar a disparar a les fileres de presos i un rere l'altre, o tots alhora, van caure ferits i morts al terra fangós per la pluja. Hi van morir 49 persones. Dos presoners van poder escapar, Jesús Pascual i Rafael Sánchez Mazas, que amb els anys va esdevenir ministre de Franco.
El mateix destí va viure el bisbe de Terol Anselmo Polanco Fontecha, assassinat al terme de Pont de Molins (Alt Empordà) el 7 de febrer juntament amb 41 presoners més. Van ser morts al barranc de can Tretze, el bisbe, els seus ajudants i diversos oficials franquistes, comandaments de la Guàrdia Civil, presoners de la legió Còndor i del Cos de Tropes Voluntàries italianes (CTV). Un cop morts, els cadàvers van ser ruixats amb benzina i van ser cremats.
Altres grups de presoners feixistes van tenir més sort –potser perquè no tenien la mateixa notorietat– i van poder arribar a França, acompanyats dels seus guardes. Com els presoners del camp de treball núm. 4 de Concabella (la Segarra), on havien estat fent trinxeres. Traslladats a Manresa per l'avenç de les tropes rebels, des d'allà van començar un feixuc, dur i tens camí a peu cap a França, sempre sent apuntats per les armes dels homes del SIM. En aquelles circumstàncies es necessitaven mútuament: els vigilants justificaven no ser al front i la seva retirada cap a la frontera en la vigilància dels presoners, i aquests pel sol fet de ser presoners perdien la condició d'emboscats.
Un altre grup havia estat tret de la presó Model de Barcelona. Els presos havien estat traslladats en tren fins al Vallès i des d'allà a peu conduits durant dies fins a Oix (la Garrotxa), a pocs quilòmetres de la frontera amb França, on van arribar el dia 5 de febrer. Els testimonis expliquen la por que van passar quan els van fer concentrar tots en un descampat, sense cap raó aparent. Estaven envoltats de soldats, d'homes del SIM i de soldats a les ordres de Líster, els membres del V Cos d'Exèrcit que encara resistien sota les ordres del seu tinent coronel.
Tots van pensar el pitjor, que la seva fi era pròxima, però finalment no hi va haver cap tret, els van fer dispersar i de cop els presos es van adonar que ja no interessaven als seus capturadors, que no eren vigilats, de manera que se la van jugar i a poc a poc van començar a marxar cap a la frontera. Els guardes es van adonar de la situació, els veien marxar, però en cap moment ja no es van oposar a la seva fugida. Al cap i a la fi, aquest era el mateix camí que molt poc després emprendrien ells mateixos.