Els industrials se sotmeten però s'acaben rebel·lant

Al prin­cipi de la guerra la gran bur­ge­sia indus­trial cata­lana es va ali­near amb el movi­ment anti­re­pu­blicà. La revo­lució social que es va pro­duir a Cata­lu­nya en res­posta al pro­nun­ci­a­ment fran­quista va fer decan­tar les clas­ses pro­pietàries, que es van veure amenaçades política­ment, econòmica­ment i física­ment. I amb l'arri­bada dels “naci­o­nals”, un cop eli­mi­nats aquells que qüesti­o­na­ven la pro­pi­e­tat pri­vada dels mit­jans de pro­ducció, la bur­ge­sia es va deso­cu­par de la lluita de clas­ses i de les “moles­tes dis­cus­si­ons entre repre­sen­ta­ci­ons patro­nals i obre­res amb les seves seqüeles de vagues, locauts, sabo­tat­ges i per­tor­ba­ci­ons públi­ques”, deia el Gremi de Fabri­cants de Saba­dell.

D'altra banda, el caràcter clas­sista del règim es va fer patent en tant que, un cop aca­bada la guerra, els sin­di­cats obrers van ser pro­hi­bits i es van per­se­guir els seus nuclis clan­des­tins. També és sabut que els grups obrers d'ins­pi­ració catòlica, tra­di­ci­o­na­lista o falan­gista es van diluir en la nova Orga­ni­zación Sin­di­cal Española (OSE), d'obli­gatòria fili­ació i amb la fina­li­tat prin­ci­pal de con­tro­lar la classe obrera. Contrària­ment, les orga­nit­za­ci­ons patro­nals no van ser pro­hi­bi­des. Cer­ta­ment, algu­nes van pas­sar per una llarga etapa d'hiber­nació i els empre­sa­ris es van haver d'incor­po­rar en els sin­di­cats ver­ti­cals, però d'altres van man­te­nir ínte­gra­ment les estruc­tu­res, les fun­ci­ons i fins i tot la deno­mi­nació, inte­grant-se for­mal­ment en l'estruc­tura sin­di­cal ofi­cial i amb plena auto­no­mia fun­ci­o­nal. Al con­trari que la situ­ació dels tre­ba­lla­dors, els indus­tri­als van con­tro­lar les estruc­tu­res empre­sa­ri­als del sin­di­cat ver­ti­cal sense inter­ferències relle­vants de la burocràcia fran­quista.

Al prin­cipi dels qua­ranta, la bur­ge­sia indus­trial cata­lana es va retrac­tar públi­ca­ment i rei­te­rada del seu pas­sat recent i de la “falsa ruta” cata­la­nista. Mal­grat tot, va estar con­dem­nada a ocu­par un espai perifèric en el nou bloc de poder i va tenir molt poca capa­ci­tat d'influència en el nou apa­rell polític.

Però les seves crítiques es van dei­xar sen­tir cada cop més. A par­tir de final de la dècada dels qua­ranta les orga­nit­za­ci­ons dels indus­tri­als cata­lans es van quei­xar amb força pel grau d'inter­ven­ci­o­nisme esta­tal en l'eco­no­mia i van defen­sar un model més libe­ral, pròxim a l'ortodòxia capi­ta­lista. A prin­cipi dels cin­quanta, l'eco­no­mia es va libe­ra­lit­zar fent cas a les seves deman­des, però això va posar de mani­fest les con­tra­dic­ci­ons entre els diri­gents de les orga­nit­za­ci­ons empre­sa­ri­als, que defen­sa­ven més quota de lli­ber­tat quan els con­ve­nia però també dema­na­ven que s'accentués la inter­venció pro­tec­tora quan veien amenaçats els seus interes­sos.