Pensar en positiu

La història de Maria Teresa Taberner i Siham Ouali et reconcilia amb el gènere humà. Fa pocs anys, la segona era una noia immigrada, perduda, que havia de lluitar contra un passat i un present complicats, una persona capaç de saltar des d'un pont de cap al desastre. I l'altra, una diligent servidora de la sanitat pública amb l'ànima solidària. Arribada de França quan era menor d'edat, sense casa ni família, la Siham va tenir un aterratge complicat. “Creia que el món anava en contra meu, però també pensava que jo anava contra el món”, diu. Poc després de travessar la frontera, la van detenir els Mossos d'Esquadra i la van portar al centre d'acollida del Puig d'en Roca (Gironès), on teòricament s'havia d'estar fins a la majoria d'edat.

“El que passava –assegura la Siham– és que no estava bé ni amb mi mateixa ni amb ningú. Em vaig escapar moltes vegades i vaig generar tantes complicacions que em van portar a Akan, una associació que es dedica a l'acollida de persones immigrades en situació especialment dificultosa.” A l'ONG, la Siham va trobar acolliment i emparament. Era el 2009, la nostra protagonista continuava sense tenir papers i va tenir un accident domèstic. Es va tallar el peu amb un vidre, cosa que va provocar que, com que hi havia dificultats per portar-la al CAP, pogués ser detinguda i expulsada. Una voluntària de l'associació amb coneixements sanitaris, Maria Teresa Taberner, es va encarregar de les cures diàries.

Així, després d'un primer contacte ple de suspicàcies, va néixer alguna cosa més que una amistat, una relació d'afecte que va portar a la complicitat entre una noia que intentava fugir del propi destí i una tutora que va fer un pas definitiu quan la Siham va complir els divuit anys i estava en perill de perdre la protecció que li donava la minoria d'edat: “Va sortir del centre i la van portar a un pis d'una família musulmana que era molt bona gent però alhora molt rigorista amb els costums. No deixaven que mirés la televisió, tenia problemes per dutxar-se, havia d'anar amb compte amb la manera com vestia, es va haver de tornar a posar el xador... I va ser així com, quan va complir els divuit anys, la vam empadronar a casa nostra. Es va donar la circumstància que ja la coneixia i, com que me l'estimava, estava contenta de saber que la teníem a prop.”

Res del que expliquem no hauria succeït sense la intervenció dels responsables de Suara Cooperativa, la més gran de Catalunya en el sector d'atenció a les persones, que ha impulsat el projecte Referents, dirigit a Girona per Maria Àngels Guiolà. Ells van ser els que van tocar la tecla adequada que va canviar definitivament la història de la noia: “Hi va haver un temps en què em trobava sola; creia que ningú em podia ajudar, no sabia cap on tirar i tenia molta ràbia acumulada. Feia moltes coses que no eren correctes –diu la Siham–, però tot va canviar quan em van acollir en el programa Referents, en què vaig trobar dos acompanyants, la Maria Àngels i la Teresa, que em van salvar la vida. A la Maria Àngels la vaig conèixer gràcies a una amiga amb la qual encara tinc relació, i la Teresa va ser la persona que primer em va curar, i després, quan vaig estar ingressada a Santa Caterina, va decidir que faria tots els possibles perquè me'n sortís. Al principi, quan fèiem reunions i em van assignar les tutories, tenia una certa sensació de desconfiança, però, des que les vaig conèixer, m'ha anat superbé, m'he tret la ràbia que portava a dins i m'han donat una alternativa. Amb la Teresa, m'he adonat dels meus errors, he començat a pensar en positiu i tot això m'ha fet valorar la gent que m'ha ajudat. En resum, ara puc assegurar que estic molt bé, sé que hi ha persones que m'estimen i el dia que estic malament les truco i estan al meu costat.”

Segons la Teresa, “el més important és que ella no està disposada a abaixar la bandera i tornar al que era abans, quan la mateixa ràbia no la deixava ni viure ni menjar. És cert que va tenir problemes, però ara els ha superat i ha entès que, per poder tirar endavant, el més important és que sigui ella mateixa i que se senti acompanyada”.

La Siham i la Teresa avui s'estimen i es donen suport. “Quan ella no truca, ho faig jo”, diu la segona. “I quan passen massa dies sense saber res de la família, pateixo per si ha passat alguna cosa”, diu la primera. Després de fer diversos cursets de formació professional –entre d'altres, un d'ajudant de cuina–, avui la Siham treballa i és feliç. Es dedica a cuidar persones grans i té sis cases al seu càrrec. A les vuit del matí és a Vila-roja, a cinc quilòmetres del centre de Girona. Continua pel carrer del Carme, Santa Eugènia i el carrer Ter. Volta el perímetre de la ciutat, fa molts quilòmetres, però sap que la porten a un futur millor.

uè?

Una noia immigrada i una professional treballen per un futur conjunt

ui?

La Siham i la Teresa avui s'estimen
i es donen
suport