Dones de gran volada

Què fa la Sílvia Diao? La Diari encara tre­ba­lla a Figue­res? I a la Dalanda, com li va per Bar­ce­lona?” Després d'una abraçada i uns quants petons, Sílvia Baga­ria, una amfi­tri­ona molt espontània i efu­siva, metra­lla a pre­gun­tes Die­naba Balde davant el posat tran­quil del seu com­pany, el fotògraf Martí Arta­lejo. Ha pas­sat gai­rebé un any des de l'última vegada que es van veure i mos­tren una impe­ri­osa neces­si­tat de posar-se al dia abans que aten­dre les deman­des de la peri­o­dista que les ha con­vo­cat per par­lar pre­ci­sa­ment de com s'acon­se­gueix man­te­nir una relació tan viva durant dues dècades. La cita és a cala Montgó, a l'Escala (Alt Empordà), en un apar­ta­ment de la cosina de la Sílvia, tot pre­nent cafè i dei­xant que els records, sor­gits a raig, amb abso­luta natu­ra­li­tat i pre­cisió, vagin des­cab­de­llant la història d'aquesta llarga amis­tat, reflex també de la intensa vivència inter­cul­tu­ral que a mit­jan dels noranta ja s'havia ins­tal·lat entre una bona colla de per­so­nes de la vila de Salt i del barri gironí de Santa Eugènia.

“Quin és el secret?”, es pre­gunta Die­naba. I Sílvia apunta la res­posta: “Sabem que sem­pre hi som, que en qual­se­vol moment que ens neces­sitéssim ens tro­baríem.” Dues dones nas­cu­des a molta distància, una és filla d'uns pares tre­ba­lla­dors del car­rer Llarg, al barri vell de Salt, l'altra pro­ce­deix de San­gare, un poble rama­der de l'Alta Casa­mance, pot­ser la regió més empo­brida del Sene­gal. Dues dones de ment oberta i toca­des d'idèntica inqui­e­tud per apren­dre, gau­dir de noves experiències i sobre­tot avançar amb el cap alt i les ales ben des­ple­ga­des, que és el que, al cap­da­vall, les ha aca­bat unint en la seva par­ti­cu­lar aven­tura de la vida.

A la Sílvia, el rec­tor de la parròquia de Sant Cugat de Salt, Miquel Àngel Ferrés, li va dema­nar, a finals de 1994, un cop de mà per aten­dre els nou­vin­guts que ales­ho­res ana­ven arri­bant de l'àrea sub­sa­ha­ri­ana i així va ser com va començar a tre­ba­llar com a voluntària de Càritas en un inci­pi­ent pro­grama de ben­vin­guda. S'hi va engres­car de valent, fent clas­ses, més ben dit, con­versa, de català i seduïda per l'opor­tu­ni­tat de conèixer per­so­nes amb dife­rents bagat­ges, cos­tums i habi­li­tats. La Die­naba havia ater­rat a Bor­rassà (Alt Empordà) el 17 de novem­bre del 1993, regu­la­rit­zada pel seu marit Aliou Diao, que tre­ba­llava en una granja. Al cap de poc ell va alçar la veu en rei­vin­di­cació del dret a la salut de la població immi­grada i el seu lide­ratge seria cap­tat per l'asso­ci­ació GRAMC, on exer­ci­ria com a direc­tor tècnic des del 1995 al 2001.

Aquesta res­pon­sa­bi­li­tat va com­por­tar que Aliou, Die­naba i la petita Sílvia, nas­cuda el 19 d'agost de 1994, es tras­lla­des­sin a prin­ci­pis de febrer del 95 a Salt, en un pis del car­rer Major, com a veïns de la família de la Luján, “una gent tan maca –reme­mora Die­naba–, tan edu­cada i hos­pi­talària, que de seguida ens vam sen­tir a casa, en aquell temps ens vam ena­mo­rar entre tots”. Es refe­reix a la pare­lla for­mada per Maria de Luján i Benigno Man­cebo, domi­nic secu­la­rit­zat, com­promès amb la causa solidària i mort el 1999, a voluntàries com la Dolors, l'Encarna, la Gemma, la Ramos, la Maria Àngels i, espe­ci­al­ment, la Sílvia Baga­ria, amb qui ben aviat domi­na­ria la llen­gua i això li per­me­tria entrar en el mer­cat labo­ral. La Sílvia ens ofe­reix la clau per enten­dre aquells moments de fort des­co­bri­ment iniciàtic: “La curi­o­si­tat matava qual­se­vol pre­ju­dici, tu m'ense­nyes les teves coses i jo t'ense­nyo les meves.” Moments en què Càritas, GRAMC i l'Escola d'Adults, entre d'altres enti­tats, ja prac­ti­ca­ven una aco­llida vin­cu­lada a la con­vivència inter­cul­tu­ral i a la defensa dels drets humans iguals per a tot­hom.

“Ens ajudàvem i ens ho passàvem bé”, diu la Die­naba. “Recor­des que vam anar a bus­car les nenes a l'aero­port?”, pre­gunta la Sílvia. És clar que sí, era el 5 de setem­bre de 1995 i les nenes eren la Diari i la Dalanda Diao Balde, de 9 i 6 anys, nas­cu­des a San­gare, que venien per que­dar-se amb els pares i conèixer la seva ger­mana petita. Per cert, la Diari va estu­diar estètica per­so­nal i deco­ra­tiva i ja no tre­ba­lla a Figue­res, sinó a Girona, en una per­fu­me­ria de la plaça Cata­lu­nya; la Dalanda ha fet edu­cació social i ara s'està for­mant en tra­ducció i inter­pre­tació, grau que també vol seguir la Sílvia, que avui fa 20 anys. Die­naba ho explica amb legítim orgull de mare: “L'Aliou i jo sem­pre les hem ani­mat a apro­fi­tar les opor­tu­ni­tats, a llui­tar pel seu futur, a volar lliu­res, sinó de què hau­ria ser­vit el nos­tre viatge?” La Sílvia som­riu amb l'orgull també de l'amiga que sap que hi ha estat en un camí que ara li toca recórrer a ella amb els seus fills Roc, de 12 anys, i Júlia, de 7. Dones de gran volada, a les quals no espan­ten els can­vis, sinó que els bus­quen per con­ti­nuar avançant i no dei­xar-se tan­car ni ofe­gar per la pròpia inèrcia.

uè?

Es van conèixer en el moment ini­cial de la inter­cul­tu­ra­li­tat

ui?

Dues ami­gues amb molta força per com­plir els seus som­nis