A plebiscitàries

Quina utilitat té el nou 9-N? Després hi haurà alguna oferta de l'Estat? S'aconseguirà una llista conjunta sobiranista en les plebiscitàries? Dues setmanes abans de la cita amb les urnes, El Punt Avui va reunir ahir cinc dels grans opinadors del país, de diverses tendències, per analitzar la crucial cruïlla política en què es troba Catalunya, en el marc del cicle de debats al barceloní hotel España. Entre els ponents, un únic punt de coincidència total: passi el que passi abans, durant i després del 9-N, caldrà convocar eleccions, sempre abans de les municipals, per entrar en la fase de desenllaç del procés, sigui en el sentit que sigui.

El notari Juan José López Burniol, federalista reconegut, va contribuir a situar el debat amb una defensa contundent del país com a subjecte polític, fet que la majoria encara posa en dubte a la resta de l'Estat. “La consciència que Catalunya és una comunitat humana és sostinguda potser des del segle XVII, i avui té voluntat de projectar-se cap al futur”, constata. Incapaç l'Estat històricament d'assumir una estructura territorial que donés més poder a la perifèria, el notari resumia gràficament el punt on s'és avui: “Al segle XX s'ha guanyat la batalla del ser, i ara estem en la batalla de l'estar, si s'ha de quedar a Espanya o marxar; i arriba el moment del desenllaç.” El periodista Salvador Cot també opina que s'ha arribat fins aquí perquè el règim fins ara ha funcionat “a còpia d'acords entre les elits estatals”, i aquestes ja són “incapaces” de resoldre el problema català. “No poden, perquè qualsevol cosa ja ha de passar per les urnes; per això no han fet cap oferta”, assenyala. Cot sí que pensa que en alguns moments, com el 1992, hi ha hagut “una Catalunya espanyola amb èxit, en què l'independentisme no tenia projecte”, però “ara és al revés, i no hi ha marxa enrere”.

Per la professora de dret Montserrat Nebrera, “és clar que Catalunya és una comunitat diferenciada” i que el debat del ser està superat. L'exdiputada del PP, que creu que s'està davant d'una oportunitat per repensar l'estructura dels estats al món, constata l'actual moment “d'incertesa constitucional”, però defensa fermament la importància del procés participatiu del dia 9, que veu com una “radiografia” per ensenyar al món. “No serà la votació que s'esperava, però sabrem quants són la gent a favor del sí i sí, i arribar a aquestes certeses no és banal”, sosté.

La periodista Olga Ruiz lamentava els “acords polítics fingits” que han “abocat” al nou 9-N, entre partits que s'han trobat “en un carreró sense sortida”. A Ruiz, que creu que “CiU no té cap pressa” perquè “córrer significa signar el seu final”, la sorprèn la pressa d'ERC ara per declarar la independència, i “dubta” que el 9-N hi participi “gent més enllà dels partidaris del sí i sí”. Justament per això, perquè seria fàcil interpretar una gran mobilització a favor del sí com l'avantsala d'una victòria incontestable en una consulta real, Cot no veu clar que hi acabi havent 9-N, ni tan sols el succedani. “Entenc que l'Estat l'acabarà prohibint, perquè seria fàcil de comptar internacionalment”, es malfia. En aquest sentit, això sí, indica que pot ser una arma de doble tall, ja que “les imatges de les cues de gent amb paperetes a la mà davant de col·legis electorals tancats pot fer la volta al món i arrasar el prestigi de l'Estat espanyol.”

Quim Torra, director del Born Centre Cultural, també és dels que sostenen que el nou 9-N “tindrà unes conseqüències enormes, tant si es fa com si no es fa”. En termes futbolístics, per ell serà una “semifinal” d'un partit en què, lamenta, “els jugadors del no encara no han sortit al camp”. Per això, troba a faltar un “debat d'arguments”, fet que “ha condemnat a aquest martiri que encara haguem de justificar-nos per votar quinze dies abans de la votació”.

I, passat el 9-N, què? Per Nebrera, l'endemà no serà fàcil de gestionar, perquè hi ha un problema de partits, “començant perquè Mas i CDC comencen a ser dues entitats diferenciades”. Per Ruiz, a més, “hi ha una gran massa social que arribarà un dia que es cansarà” que la situació s'allargui, així que creu que a partir del 10-N “s'ha de gestionar de manera que no es demanin més esforços a la gent”.

La necessitat de convocar els catalans a unes eleccions, i fer-ho abans de les municipals, de fet va ser l'únic punt en comú entre els cinc convidats. El com –fer-ho a través d'una llista unitària o no– i el què –obrir un procés negociador amb l'Estat abans o després de declarar la independència– van provocar topades entre ells.

El ponent que més es va apartar del criteri general va ser Burniol, que creu que en unes plebiscitàries la participació serà massiva: “El sí serà reeixit, però el no també serà considerable, i el resultat serà en el fons tan ponderat que obligarà a encetar un diàleg”, diu. I aquesta negociació s'ha de fonamentar en la transacció. “Tothom ha d'estar disposat a cedir”, considera. Per ell, per exemple, és primordial posar damunt la taula una reforma del Senat que el transformi en una veritable cambra de representació territorial d'Espanya. Arribat aquest moment, ell creu que l'Estat “farà les cessions que consideri necessàries”, si bé això “no vol dir que se'n surtin”. “Han perdut massa el temps”, lamenta. L'obertura d'un procés negociador també va ser defensada per Ruiz, que considera que aquesta fase ha de ser “prèvia a una declaració d'independència”.

A l'altra banda de la taula, però, escepticisme. La resta de ponents no esperen gairebé res del govern espanyol ni la resta d'instàncies de l'Estat, com ha demostrat recentment el paper que ha jugat el Tribunal Constitucional. Per Cot, la desconfiança actual envers el TC comporta la falta de credibilitat total respecte a les institucions espanyoles. “Ara ja caldria canviar tot el sistema de dalt a baix, però no ho volen fer”, aclareix. Nebrera veu difícil que el govern espanyol aporti alguna proposta en clau federalista, atesa la seva concepció centralista. “No hi ha exemples d'estats que hagin passat de la unitat al federalisme”, advertia. Va ser Burniol l'únic que la va replicar, ja que, segons ell, “Espanya no ha estat mai un estat unitari, malgrat haver-ho intentat”. “El centralisme no va reeixir com ho va fer a França”, explicava el notari, que sí que accepta la idea que és un “estat unitari frustrat”, ja que només ho ha estat a còpia de dictadures. “Per això –prosseguia, aferrat a la defensa del model–, l'única esperança que els queda és el federalisme.”

Pel que fa a les formes, la construcció d'una candidatura única sobiranista també va centrar bona part del debat. Nebrera considera que, tot i que els partits decideixin presentar-se per separat a causa de les diferències en l'àmbit social i econòmic, hauran d'estar disposats a dur en els programes electorals una resposta a la pregunta del 9-N. Amb tot, “una llista única serveix per al que serveix”, ja que, després de les eleccions plebiscitàries i d'acord amb el resultat obtingut, caldrà iniciar un procés constituent que segons ella haurà d'incloure unes noves eleccions perquè el ciutadà, ara sí, triï posició entre l'espectre ideològic que formen les dretes i les esquerres a Catalunya. “No fer-ho seria un frau democràtic”, assevera. Per Torra, la llista única és “complicadíssima” de fer, però assenyala el possible desllorigador: construir el consens a l'entorn de “les paraules unitat, urnes i independència”, que van ressonar amb força fa uns dies en l'acte pel sí i sí a la plaça de Catalunya. També a partir dels informes del Consell Assessor per a la Transició Nacional, que suggereix que serveixin de programa electoral comú per als partits sobiranistes. Per Cot, una llista unitària és “imprescindible” per evitar la “batalla campal entre CiU i ERC”, tant abans com després, i es va mostrar esperançat que finalment hi hagi un acord. “No tindria gaire sentit que no anessin junts quan després al Parlament votaran igual a favor de la independència”, reflexionava. Per Burniol, en canvi, és molt agosarat demanar a ERC que sumi amb CiU en una llista única perquè es disputen ser la força hegemònica. A més a més, el notari va assenyalar la divergència que existeix entre una formació i l'altra, fet que comporta, a parer seu, que també hi hagi en joc una lluita de classes per aconseguir el poder, tot i que Cot discrepa que CiU i ERC “representin dos grups socials diferents”.

El debat sobre les plebiscitàries s'imposa cada cop més en el taulell de la política catalana. Si més no, perquè comportarà l'aparició d'un escenari prou necessari i seriós: el debat de si independència sí o no, que fins ara no ha existit. En aquest punt, l'ANC i Òmnium hauran de tenir un paper destacat en el procés, i més importants seran encara en el temps que ha d'arribar, indicava Ruiz. Burniol es va aferrar a aquesta referència al futur immediat. “Sis mesos, el que no es faci en sis mesos, ja no es podrà fer”, precisava, apel·lant a les presses a causa de la debilitat de les arques de la Generalitat, que a curt termini provocarà una situació de “gravetat”.