L'Estat pare i els ciutadans fills

Es diu que Charles de Gaulle, quan era president de la República, pagava les comunicacions telefòniques privades que mantenia des del palau presidencial i que, quan rebia convidats a títol privat, es feia portar la factura del sopar. Sembla que els seus successors no han assumit aquesta ètica de la separació entre privat i públic, i que no han vist cap problema a deixar que els contribuents francesos paguin una part de les seves despeses privades.

Cap, és clar, no se n'ha aprofitat com Sarkozy, que no només es va fer apujar la retribució oficial un cent quaranta per cent, sinó que continua planejant millores substancials de la seva funció. Cal reconèixer que Sarkozy ha fet allò que cap dels seus predecessors no havia fet mai: ha fet públic el pressupost de la Presidència de la República.

Ara bé, tractant-se de Sarkozy, aquesta publicació s'assembla més a una ostentació que a una voluntat de transparència. Vol que se sàpiga el que l'Estat gasta per a ell. I així, doncs, la imaginació pot intentar explicar per què és necessari que hi hagi quaranta-quatre xofers a temps complet al seu servei o a quina altra finalitat potser més útil a la col·lectivitat podrien servir els dos-cents vuitanta mil euros anuals destinats a la decoració floral interior del Palau de l'Elisi...

I fa uns mesos Sarkozy ha anunciat que s'ha acabat el temps en què el president de la República viatjava en avió ordinari. Gelós de Barack Obama (o potser inspirat per la multitud de films de Hollywood que posen en escena el president dels Estats Units i el seu avió), ha ordenat la construcció d'un avió especial, un Air Force One a la francesa, que li serà destinat exclusivament...

I els francesos hi estan d'acord. Fins i tot els militants més aferrissadament anti-Sarkozy senten com un tremolor irreprimible d'orgull compartit els recorre l'espinada: un president de la República té encara una aura irracional, llegada pels reis que, essent reis per voluntat divina, podien curar algunes malalties per simple imposició de mans.

Aquest mateix origen diví donava als reis un dret de gràcia absolut, el qual dret és garantit al president de la República per la Constitució. L'absoluta prepotència de l'Estat, acceptada i desitjada per gairebé tots els francesos, té probablement l'origen en una continuació de la monarquia absoluta sota el règim democràtic.

L'Estat ho ha de tenir tot, i el seu més alt representant, també, perquè tot el bé ix de l'Estat, i fora d'ell tot són tenebres, fred i por. Els francesos no van fer la Revolució francesa per desembarassar-se d'un estat sinó per fer-lo més fort a canvi de poder-ne exigir més. Des d'aquest punt de vista, l'Estat és el pare i, doncs, els francesos, més que ciutadans lliures i responsables, són fills atemorits que somien ser per sempre menors d'edat.