L'últim desig de Jon Paredes: “Expliqueu tot això al món”

Els ciutadans de Catalunya haurien de portar gravades amb foc damunt la pell dues dates: 2 de març del 1974 i 27 de setembre del 1975. La primera correspon al dia que el règim de Franco va fer matar Salvador Puig Antich a la presó Model de Barcelona; la segona correspon al dia que la mateixa maquinària de matar va llevar la vida a Jon Paredes Manot, Txiki, afusellant-lo en un bosc de Cerdanyola del Vallès. Amb Txiki, aquell dia van ser executats quatre joves més, tres militants del FRAP i un altre d'ETA.

Els cinc consells de guerra, que van acabar amb les condemnes a mort, van estar plens d'irregularitats processals, amb denegació de proves a les defenses i vulneració de drets. L'advocat suís Christian Grobet, que treballava per a una entitat de defensa dels drets humans, després de presenciar un dels judicis va escriure: “Ha estat un simulacre de procés, una farsa sinistra.”

L'advocada Magda Oranich va estar implicada en el procés de Jon Paredes, i juntament amb Marc Palmés es va encarregar de la defensa del jove militant d'ETA. Quaranta anys després d'aquells terribles fets Oranich es manté fidel a l'última cosa que li va dir Txiki abans que el matessin: “Expliqueu tot això al món.”

Oranich recorda que “no hi va haver res a fer”. “Van declarar consell de guerra sumaríssim i només vam tenir quatre hores per mirar-nos el sumari. Després, tot el que vam intentar ens ho van rebutjar i no va servir ni la tàctica de posar-nos malalts per alentir el procés.”

Palmés i Oranich van simular una malaltia sobrevinguda però aleshores el tribunal militar va nomenar un advocat militar. “Es va portar bé, va ser ell qui va enviar l'últim telegrama a Franco per demanar l'indult la nit abans que el matessin”, recorda la veterana advocada.

I es va fer de dia, i una comitiva de vehicles policials va sortir a primera hora del matí de la Model en direcció desconeguda. “Crèiem que el matarien a la presó, per això quan vam sortir a fora ens va desconcertar”, recorda. Oranich, Palmés i Mikel, germà de Txiki, van seguir la comitiva que va enfilar l'avinguda Meridiana fins a la carretera que porta al cementiri de Collserola.

Entre els pocs que van poder seguir els cotxes hi havia un vehicle on anava l'advocat Enric Leira amb les germanes de Puig Antich i un altre cotxe amb els pares de Josep Lluís Pons Llobet, militant del MIL aleshores empresonat, i la periodista Laura Palmés.

Quan les germanes Puig van arribar al lloc l'execució ja s'havia consumat. En canvi, Oranich ho va presenciar tot: “En arribar recordo l'ambulància al costat del camí i esperant el cadàver. Ens vam enfilar cap al bosc i allí hi havia Txiki lligat a un trípode amb unes cadenes. No ens vam dir res, ens va mirar i prou. Davant nostre hi havia l'escamot d'afusellament, que eren guàrdies civils voluntaris. Recordo perfectament que un es girava, ens mirava i anava rient.”

Txiki no va voler que li tapessin els ulls i va morir cantant l'Eusko gudariak. Queia de genolls i les cadenes anaven cedint. No el van matar a la primera, recorda Oranich: “Li vaig dir al cap de l'escamot d'afusellament: «No veu que encara és viu?!» I aquest li va donar el tret de gràcia.” En aquell moment la ràbia va empènyer Mikel a llançar-se sobre els guàrdies. Oranich i Palmés van haver d'aturar-lo. “Mai he hagut de fer tanta força per frenar algú”, explica l'advocada.

Avui Mikel Paredes recorda aquells fets: “Érem canalla, encara ens estàvem fent.” I exposa una realitat i un desig: “Els joves d'avui no saben res d'això, cal explicar-ho.”