Serenor i misericòrdia

El nos­tre bisbe Fran­cesc, par­ti­dari en diver­ses oca­si­ons que els cata­lans tin­guin la capa­ci­tat de deci­dir el seu futur, va dema­nar en la seva homi­lia de la missa solemne de Sant Narcís “sere­nor, capa­ci­tat de cer­car ponts per cons­truir, esforç per no mar­gi­nar i excloure, acords pen­sant en el con­junt dels ciu­ta­dans i no només en la ide­o­lo­gia del propi grup”. Ho va dema­nar a les auto­ri­tats pre­sents –alcalde i regi­dors, pre­si­dent de la Dipu­tació, sub­de­le­gat del govern espa­nyol, dele­gat del govern, dipu­tats i sena­dors–, a qui havia agraït la seva presència ins­ti­tu­ci­o­nal quan en altres indrets cor­ren altres aires, en clara referència a la ciu­tat de Bar­ce­lona. Va ser una homi­lia comen­tada per fidels i auto­ri­tats, que dis­sen­tien en la seva inter­pre­tació, espe­ci­al­ment quan va ins­tar tot­hom a valo­rar “allò que ens ha unit, que ens uneix i que ens pot unir, i no el que ens separa”. De fet, va ofe­rir l'Església, experta en huma­ni­tat “mal­grat les nos­tres deficiències”, per posar-la a dis­po­sició de la terra esti­mada de Cata­lu­nya, i ens va fer avi­nent una pregària que fa des de jove: “Oh Déu, empara el meu país.”

El bisbe Fran­cesc, davant d'una basílica plena de gom a gom, va tenir un record pel bisbe Jaume Cam­pro­don i es va refe­rir al sínode de la família i amb parau­les del papa per recor­dar que “els veri­ta­bles defen­sors de la doc­trina no són els que defen­sen la lle­tra sinó l'espe­rit, no les idees sinó l'home”. Va recor­dar-se dels més neces­si­tats a casa nos­tra i també, país enllà, dels refu­gi­ats que tru­quen a la porta d'Europa ins­tant a pren­dre consciència del seu drama. “Els mis­sat­ges que rebem per impe­dir la seva entrada ens han de dei­xar molt pre­o­cu­pats”, va asse­gu­rar, per insis­tir sobre el perill de la des­hu­ma­nit­zació: “Hem dei­xat d'escol­tar la gran pre­gunta de Déu: què n'has fet del teu germà?” Un crit a la mise­ricòrdia. Els fidels enfi­rats i pre­pa­rats per anar a reco­llir cotó a la cape­lla de Sant Narcís, sem­blava lluny del drama dels refu­gi­ats. Va seguir amb atenció la santa missa con­ce­le­brada pel bisbe Fran­cesc amb el bisbe Car­les Soler i el bisbe Màrius Bus­quets i Jordà, bisbe emèrit de la pre­la­tura de Chu­qui­bamba, i una tren­tena de vica­ris epis­co­pals i pre­ve­res. El bisbe Màrius Bus­quets i Jordà, fill de Vilobí d'Onyar, va mar­xar al Perú el 1963, va cre­uar l'Atlàntic durant 19 dies amb el vai­xell Verdi i va pres­tar ser­vei en una diòcesi que anava des d'arran de mar fins a haver de cele­brar missa a 5.300 metres d'altura. Els tres pre­lats van entrar en pro­cessó pre­ce­dits pel tin­ti­na­cle o cam­pa­na­ret, el cono­peu o ombrel·la basi­li­cal i la creu pro­ces­si­o­nal. Diver­ses corals de la ciu­tat i l'Esco­la­nia de Sant Feliu, que es pre­sen­tava en públic, van donar vis­to­si­tat a la cerimònia, que es va cloure, abans de la visita a la cape­lla del patró de la ciu­tat amb els goigs de Sant Narcís: “Defen­seu-nos nit i dia, Narcís, màrtir del Senyor.”