En la nit de Palma

El temps d'ara camina cap a una sere­nor de qui­e­tud impo­sada en el pas cap als dies curts, cap a les fre­dors que s'ense­nyo­rei­xen de la nos­tra part de món, cap als dies rúfols d'humi­tats a flor de pell que ens fan sen­tir com fulles cai­gu­des. L'olor de la tar­dor, que ara ja avança ben prest. El temps precís per saber que s'ha tan­cat la porta del viure lleu­ger de ves­ti­menta, de no tenir-ne mai prou, d'espai extern, dies i nits, perquè la tem­pe­ra­tura hi aboca. Temps a par­tir d'ara de pri­o­rit­zar els llocs interns, sobre­tot en les hores noc­tur­nes.

En aquest temps just de canvi, m'he tro­bat de nit a Palma, vol­tant sol pels car­rers i pla­ces, en l'afany de cons­ta­tar que tot allò que els records d'altres esta­des han anat guar­dant és encara al mateix lloc. Per sen­tir com la visió pre­sent de llocs con­crets obre la porta de la memòria per recor­dar no només el lloc sinó prin­ci­pal­ment la per­sona amb qui altres vega­des has com­par­tit l'estada, amb qui vol­dries, en aquell moment, pos­seir en comú temps i espai. El cor de la ciu­tat de Palma és d'una mesura rao­nada per fer-la a peu, encalçant parts dis­tin­tes. Les més marítimes: la de lle­vant, pre­si­dida per la cate­dral gòtica que s'alça davant de mar com un bastió espi­ri­tual llaçant terra, mar i cel; la de ponent, que mira al mar pel pas­seig de Sagrera, pre­su­mint amb la mera­ve­lla de la Llotja, dar­rere de la qual s'enca­de­nen car­rers estrets on a cada porta hi ha un petit res­tau­rant, un bar de tapes o de beguda. Per l'hora i el dia que és, per aquesta part hi ha bellu­ga­dissa de gent que cerca lloc on fer un mos com­par­tint taula i con­versa. A les dues pla­ces, la de la Llotja, oberta a la mar, i la de la Dras­sana, reco­llida i de plàtans arbrada, la gent encara des­a­fia la fres­cor apos­tant per seure a les tau­les de fora. L'altra part de la ciu­tat antiga és ben buida. El pas­seig des Born, que tanta sem­blança té amb la Ram­bla de Figue­res, és gai­rebé desert, amb només algun via­nant que torna dre­tu­rer cap a casa, o alguns al·lots i al·lotes que van a la recerca de dis­tracció noc­turna. Més encara ho són els car­rers petits i entre­cre­uats que menen a la plaça de Cort, on la qui­e­tud que s'hi gasta en aques­tes hores sem­bla més d'un lloc des­ha­bi­tat de la part forana que del cor de Ciu­tat de Mallorca. La llum gro­guenca fa lluir les llam­bor­des que engo­lei­xen la soli­tud de l'hora, men­tre la fres­cor a poc a poc s'arrapa al cos.

La con­dició insu­lar ens priva més del que voldríem de sovin­te­jar les esta­des a Mallorca, d'on ens falta encara un poc de visu­a­lit­zació per aca­bar d'enten­dre la geo­gra­fia. Aquell punt en el qual, sense haver-ho vist tot, s'esta­bleix una relació com­pren­siva entre el que hem sen­tit i lle­git, el que hem vist i la rea­li­tat física. Cosa que, és clar, només és pos­si­ble en ter­ri­to­ris que ens hem fet nos­tres, en els quals tro­bem aquell punt d'enllaç i de per­ti­nença, mal­grat que no siguin ben bé casa nos­tra. En tot això, la llen­gua hi té el paper clau. Sen­tint l'expressió viva en una parla de fonètica tan bella, no podem sinó pen­sar que som del mateix veïnatge, per més aigua de mar que entre­mig hi hagi.

D'aquí arran­quen els meus dub­tes sobre si en els plan­te­ja­ments que es fan ara per la inde­pendència de Cata­lu­nya –no hi tinc cap pre­venció– es tenen en compte les herències, les com­par­ti­ci­ons i les rea­li­tats dels ter­ri­to­ris cul­tu­rals i lingüístics que van més enllà dels límits del Prin­ci­pat. Si aquest valor d'un pes tan extra­or­di­nari pesa tant com hau­ria de pesar, almenys n'hi ha per pen­sar-hi molt. Els dub­tes sobre si el mis­satge que se'ns dóna no és cul­tu­ral­ment exclo­ent i en el fons del fons no es pensa que allò que passa més avall de l'Ebre –el riu que uneix ter­res–, més al nord dels Piri­neus i més enllà de la mar no és cosa que ens hagi d'impor­tar gaire. Que no sigui una mena de reduc­ci­o­nisme cul­tu­ral per acon­se­guir l'existència política. Els dub­tes sobre com incar­di­nar espai polític i espai cul­tu­ral, sobre si la inde­pendència només s'ha d'anhe­lar perquè a Madrid no ens fotin més. Les com­ple­xi­tats de les sim­pli­ci­tats.