La República

El mercat de la premsa escrita en català disposarà d’una nova publicació a partir del mes que ve, el setmanari La República. La capçalera arribarà als quioscos el 28 d’abril amb un número zero i començarà a distribuir-se amb periodicitat setmanal a partir del 26 de maig, els dissabtes al quiosc en solitari i els diumenges amb El Punt Avui. La República està editada per la societat laboral Maig 2011 (editora també de L’Esportiu de Catalunya i L’Econòmic) i té amb una plantilla inicial de quinze periodistes, que compartiran local amb la redacció d’El Punt Avui. El projecte també té previst incorporar en les pròximes setmanes una llarga llista de col·laboradors d’opinió, il·lustradors i crítics de diverses disciplines, combinant firmes de prestigi amb noves veus.

El setmanari està dirigit pel periodista i historiador Carles Ribera i el director adjunt és el també periodista i historiador Pere Bosch. Segons aquests responsables, la capçalera neix per oferir un punt de trobada mediàtic per a un republicanisme arrelat com a opció. “Catalunya no és cap república encara, però la Catalunya republicana existeix des del moment que més de dos milions de ciutadans se senten còmodes amb el concepte, i volem fer una publicació que normalitzi aquest marc de referència ideològic i cívic”, explica Ribera.

La República serà, per tant, un setmanari que posarà un accent especial en la política, però seguint un criteri de revista d’informació general. “Orientarem també el focus cap a àmbits com ara la cultura, el territori, les noves tecnologies, els joves i infants i l’oci, en definitiva tot allò que ha de tenir una revista normal per a una república normal”, explica Pere Bosch. En aquest sentit, l’equip redaccional arrenca amb una voluntat de fer periodisme de fons i, en aquest sentit, cada número contindrà un dossier central, diversos reportatges de temàtiques diverses i entrevistes. També tindrà, entre d’altres, seccions fixes dedicades al públic jove, a l’oci i a la monarquia, aquesta última amb visió crítica i irònica.

La festa en què aquest dissabte els espanyols celebren la barbàrie colonitzadora de fa cinc segles té trampa, tot i que poca gent ho sàpiga. La deriva monàrquica en què va caure Espanya i sobretot el PSOE als anys vuitanta, mentre el Borbó s’enllitava a cada cantonada i acumulava un patrimoni pantagruèlic, va conduir a canvis legislatius en què en comptes de portar-nos a una certa modernitat europea i democràtica endinsava l’Estat cap a les catacumbes de l’edat mitjana.

El 7 d’octubre del 1987 es va validar per llei que el 12 d’octubre havia de ser la festa nacional espanyola. Es va eliminar oficialment la denominació d’Hispanitat, mot que va fer fortuna en els temps de Franco. Oficialment va deixar-se de celebrar la conquesta d’Amèrica perquè ja començava a fer vergonya fer sonar l’himne recordant no un sinó uns quants genocidis. Amèrica és un continent molt gran.

Què celebren doncs ara els nostres veïns? Resumint, “la integració dels regnes d’Espanya en una mateixa monarquia en un període de projecció lingüística i cultural més enllà dels límits europeus”. Des de llavors té la mateixa importància l’ocupació de Catalunya –ells en diuen integració– i d’altres territoris que la “projecció” –quina metàfora més subtil per parlar d’una conquesta violenta– més enllà d’Europa, o sigui Amèrica.

Des de llavors ens diuen que no cal que mirem al 1492 ni tot el que vindria després. El 12 d’octubre se celebra el règim establert durant la Transició, sobretot la monarquia i la submissió de les antigues nacions al poder de Castella. No cal donar-hi més voltes. I si no voleu caldo, dues tasses. La Guàrdia Civil, instrument de repressió històric, s’apunta a la festa homenatjant la seva patrona en unes trobades que traspuen encara una olor de resclosit provinent de les casernes dels anys quaranta.

Que el 12-0 s’hagi convertit en aquesta jornada d’obediència simbòlica al cap d’estat i a tot allò que representa, no és només un problema per a catalans o bascos, sinó també per als pobres republicans espanyols. Molts d’ells són els que han criticat que Espanya i el rei no s’hagin dignat mai a tenir una mínima paraula de record vers els milions d’éssers humans i les civilitzacions gairebé senceres que van ser anihilats al segle XVI sota la marca dels conquistadors.

Així doncs, la festa de la raça, de la hispanitat o de la monarquia –com us agradi més–, ha estat sempre una manifestació d’orgull del propi poder de destrucció militar, civil i legal contra aquells que pensen diferent.

Un cop hem escoltat –diuen que també les podrem veure– algunes de les cerimònies d’aparellament de l’emèrit amb una de les seves múltiples senyores, ja no cal que ens posin més plats a taula. Que aquests eren els àpats del Borbó cada dia era ben sabut, encara que els mateixos periodistes que ho amagaven ara es facin els sorpresos. N’hi hauria per llogar-hi cadires si no fos que Espanya sempre ha estat, pel que fa a la monarquia, una república bananera.

El projecte de revelar, per si algun indocumentat encara no ho tenia prou clar, que el Borbó fornicava amb totes les reines de Madrid menys amb la que tenia a palau és una operació prou intel·ligent perquè mirem el dit i no la lluna. Els àudios –i vídeos, posats a demanar– que ens agradaria escoltar i veure són els de les converses amb els militars que van conduir al cop d’estat. Si els tractava a ells com a les amants, tot devien ser flors i violes. Carícies, paraules d’amor, un bon vi i fins i tot una gran paella abans de passar a l’acció.

Bárbara Rey, per dir un nom, va entendre que el Borbó estava bojament enamorat d’ella i tenia raons per fer-ho. El general Alfonso Armada devia pensar el mateix. Tants anys d’un amor sempre correspost havien de desembocar efectivament en una festa digna de ser recordada. Si Joan Carles malparlava de la dona i les filles en les seves converses amb les amants, què devia dir dels polítics quan s’enllitava amb Armada i prenien cafè mentre compartien l’ABC? El rei deia a Armada que ell i només ell era el seu home estimat i que oblidés la senyora democràcia i les dames del Congrés, començant per Suárez, seguint per Felipe i acabant per les maleïdes autonomies. El militar, ben excitat, ho va preparar tot. Com si fos un casament. Les deixarà totes per venir a viure amb mi. S’imaginava de nou president d’Espanya, agenollat i submís davant el seu deixeble i amor de tota la vida, el Borbó ungit pel mateix Franco. I els partits polítics, tots a obeir.

Tots els indicis fan pensar que en el famós 23-F l’“autoritat pertinent” era Armada i ell, enamoradís de mena, va creure que el rei el seguiria fins al final. Però si Joan Carles sempre tornava a La Zarzuela amb la pobra Sofia, també volia mantenir un altre matrimoni encara més important, el del règim. Però hi ha algun Villarejo a la sala que gravés tot allò, que fes una fotografia d’un petó del Borbó i el general? El cop d’estat és com això de les amants. Sempre va ser fidel a la reina i va salvar la democràcia. Tan certa una cosa com l’altra.

L’espècimen conegut com a “Borbó en pilotes”, una branca del mascle ibèric que pot expandir impunement les seves activitats gràcies a una corona d’origen presumptament diví, no corre, afortunadament, perill d’extinció. Hi havia pocs estudiosos de la conducta sexual d’aquesta gran casa reial que tinguessin dubtes sobre l’herència genètica que es van passant els uns als altres. Per si de cas, cada dos per tres apareixen proves de com els virils representants reials s’aparellen amb les seves conquestes sense saber que, en realitat, sovint són ells el que han estat caçats per les urpes de les seves voluptuoses amants.

L’episodi de les imatges de Joan Carles I i de la pertinentment coneguda com a Bárbara Rey en una revista dels Països Baixos no només tranquil·litza els acadèmics que fa segles que ens parlen de la incontinència dels sobirans castellans sinó que aporten elements que enllacen amb la cultura castellana de tota la vida. Resulta que un aprenent de Lazarillo de Tormes, el fill de la senyora Rey, ha estat l’espavilat que ha pispat les fotos d’una caixa forta i les ha venut per ves a saber quants milers d’euros.

A Castella, el senyor emèrit, com se’l coneix ara, havia estat durant anys un home tan imponent que republicans de totes les condicions es feien dir joancarlistes per justificar el seu aval a la institució. Pensaven, és clar, que la sagrada reina Sofia era realment la Dulcinea del Toboso del seu admirat cap d’estat. Però resulta que les banyes de la reina sortien de La Zarzuela i arribaven al cercle polar.

Segur que Carles IV, Isabel II, Alfons XII i Alfons XIII observen amb orgull des del seu tron immortal, al Valhal·la o allà on sigui, les imatges del seu alumne més avantatjat amb una de les seves guerreres. No només això. Es freguen les mans quan han sabut que hi ha més fotos guardades i també vídeos, cosa que ha excitat especialment Alfons XIII, el primer gran productor de pel·lícules pornogràfiques a Espanya.

Hem de donar gràcies a aquesta Constitució que “ens vam donar entre tots” i que ens permet que els membres d’una espècie en perill d’extinció –ja queden pocs mascles que siguin Borbons purs– puguin alliberar els seus instints més bàsics amb totes les femelles que desitgin amb la protecció de la qual gaudeixen gràcies als nostres impostos. I, si cal, en paguem més. Felip VI no és diferent del seu pare i dels anteriors reis. Però, d’això, ja en parlarem un altre dia.

A cada bugada, els socialistes perden un llençol republicà. La submissió a la monarquia, que va explicitar Miquel Iceta sense vergonya, no només es dissimula amb el pas del temps, sinó que s’accelera a la velocitat de la llum, amb l’objectiu que un dels fonaments del PSC, els valors de la Revolució Francesa, passi a millor vida. Que el president de la Generalitat i tota la seva troupe beuen dels talladors de caps dels Borbons no ho dic jo, sinó els seus estatuts: “El PSC és dipositari d’uns valors que formen part de la tradició política de la Revolució Francesa i del socialisme democràtic: els valors de la llibertat, la igualtat i la solidaritat.”

Tenim tanta “llibertat” que mai s’ha pogut fer un referèndum, no sobre la sobirania dels catalans, sinó tampoc sobre la forma de govern de la “seva” Espanya. La igualtat se la passen per les seves parts des del moment en què un senyor, el nou amo del senyor Illa, i els seus familiars i hereus neixen amb uns drets adquirits que qualsevol altre espanyol no aspira ni tan sols a somiar. I sobre la solidaritat, per acabar, el primer dels espanyols és el primer que se’n riu des del moment en què el seu pare va aprofitar la seva posició de poder per acumular milions i milions que no arribaran mai a la butxaca dels seus compatriotes sinó de les seves filles, com s’ha sabut fa uns dies.

Els socialistes tenen la barra de parlar, a més, sobre la justícia com a valor màxim del seu partit: “La justícia és la fi de tota discriminació contra els individus i la consecució de la igualtat de drets i oportunitats.” Llegeixes això i després veus el seu president rient al costat de Felip VI, com si la cosa no l’afectés. He recordat aquell aforisme de Lincoln –aquest sí que era un autèntic republicà– en què deia que es pot enganyar una estona tota la gent i tota l’estona una part de la gent, però no es pot pas enganyar tota l’estona tothom. Els socialistes catalans es pensen realment que ho poden fer, i a fe de Déu que ho estan aconseguint. Volem llibertat, justícia i solidaritat, però la millor manera d’aconseguir-ho és seguir el camí que ens marquen els Borbons, que a banda de lladres i vividors han tingut una relació amb Catalunya que va del 1714 al 3 d’octubre del 2017.

L’altra gran aspiració programàtica dels socialistes és fer arribar, és clar, la societat del benestar a tots els racons del país. Però l’únic que la té garantida és aquell al qual Illa besa les mans.

Amb 86 anys, Joan Carles I no perd el temps a Abu Dhabi. Amb la monarquia consolidada a Espanya malgrat haver-se comportat ell mateix com un vertader sàtrapa medieval, ara comença l’operació de deixar els milions de dòlars que ha acumulat ben segurs perquè les infantes Helena i Cristina, i tota la seva família, puguin gaudir-ne. No s’executa un espoli tan premeditat i desmesurat a les arques públiques perquè després volin els diners o, pitjor, la hisenda espanyola els acabi reclamant per ves a saber quina collonada.

Mentre aquí discutim sobre una qüestió tan rellevant per a alguns i simbòlica per als altres com l’impost de successions, ell s’hi pixa a sobre. Molta gent ha de vendre una part del patrimoni per pagar aquesta càrrega fiscal. En el seu cas, això no passarà. Els mitjans espanyols, alguns amb un cert escàndol i tot, han publicat que l’emèrit ja ha creat la seva pròpia fundació amb l’únic objectiu de centralitzar tots els seus fons a l’estranger i que aquests, quan ell passi a millor vida –que ho dubto–, puguin acabar en mans de les seves filles.

Felip VI, per una qüestió de decòrum, mirarà de renunciar-hi perquè, de fet, ja té la vida més que garantida gràcies al palaus reials i als pressupostos de l’Estat. El problema són les filles i el seu tren de vida. No poden anar pel món guanyant 300.000 euros l’any. Els milions exempts d’impostos que els plouran des del llunyà Orient, a través de Suïssa, seran el mannà que aplacarà les seves penes.

Joan Carles I ha acumulat la seva monumental riquesa per diferents vies. Els regals dels caps d’estat de tot el món en són una, però no la més important. Se sap que va cobrar des dels temps del franquisme una comissió per la venda de petroli dels països àrabs a Espanya, però algunes investigacions també l’han col·locat com a intermediari en el tràfic d’armes entre països occidentals i els seus amics de l’Aràbia Saudita i companyia. Els diners van arribar als seus comptes a través d’enginyeria financera d’alta volada.

Tan descarat és que la seva riquesa és èticament reprovable que fins i tot Felip VI va decidir el 2020 renunciar a l’herència dels comptes que el seu pare tenia a Suïssa conscient de com havia guanyat l’antic monarca aquells diners. En aquell moment es parlava dels famosos 65 milions que els àrabs havien regalat al rei per la seva intervenció en el negoci del tren d’alta velocitat de la Meca, segons va publicar The Telegraph. En qualsevol cas, el patrimoni està ben custodiat.

Felip VI va inaugurar fa uns dies oficialment aquesta competició que tots estem seguint d’una forma tan apassionada per la televisió o des de les platges de Barcelona, la copa Amèrica. Les comparacions amb els Jocs Olímpics del 1992, que tots els socialistes estan fent, són tan ridícules que no cal ni comentar-les. Ara bé, ja que parlem de copa Amèrica i la monarquia espanyola tothom està passant de puntetes sobre com aquesta competició va arribar al Mediterrani el 2007 a València. Fins fa dos anys a l’Ajuntament de València encara estaven pagant els deutes que va deixar la presumptament tercera competició més important del món.

Un dels autors intel·lectuals que van “vendre” aquella idea al PP va ser el cunyat, o millor dit, antic cunyat del rei, el nostre amic Iñaki Urdangarin. Ell mateix, a través del seu institut Nóos, va fer d’intermediari amb l’organització i els dirigents del PP. Ben enredats es van avenir a pagar la morterada de milions que demanaven a Suïssa i Nova Zelanda perquè aquests anomenats fórmula 1 del mar arribessin al País Valencià. Urdangarin va tenir la barra, quan encara no es coneixia el monumental fracàs econòmic de la prova, d’atribuir-se com a èxit les seves gestions en el recurs que va presentar la seva defensa quan el van obligar a pagar una fiança de vuit milions arran del judici al qual va ser sotmès a Palma.

Segons ell, València va tocar el cim amb aquelles regates i això va facilitar que la ciutat fos escenari els anys posteriors d’esdeveniments com el Gran Premi de fórmula 1, un altre dels grans desastres econòmics de l’etapa de Rita Barberá i Francisco Camps. La copa Amèrica va ser definitiva per posar en el marc europeu la “Comunitat Valenciana”, va resumir en aquell moment, el 2013, sense saber que en realitat la va posar en el mapa dels territoris més corruptes d’Occident. El forat econòmic que va deixar la prova va fer que l’Estat, per exemple, perdés els 313 milions que va prestar als organitzadors de la cita conscient que no els recuperaria mai. Finalment, en els pressupostos del 2019, l’Estat va assumir el deute pendent, de gairebé 400 milions. Aquest va ser l’“èxit” d’Urdangarin, que va parlar sempre en nom de Joan Carles I, l’única manera que tenia que l’escoltessin en les grans corporacions internacionals. Va ser l’estafa del segle.

I a Barcelona vam haver d’escoltar Felipe, que ja torna a ser rebut amb “¡viva el rey!” dient que estem davant un nou despertar de Catalunya. Sí, segur.

La relació d’Alfons XIII amb Catalunya va passar per diferents etapes. Va ser, com molts altres Borbons, un pèrfid representant del règim castellà. De fet, se’l pot titllar directament d’assassí per la violència amb què el seu exèrcit va actuar en les etapes de més repressió. L’exemple més cruent és la Setmana Tràgica, que va acabar amb l’execució de Ferrer i Guàrdia, abandonat també a la seva sort per presumptes representants de l’esquerra d’aquell temps, des dels socialistes espanyols fins a Alejandro Lerroux.

El rei, amb tot, també va aconseguir sense voler-ho un èxit indiscutible, la divisió de la principal força de l’incipient moviment catalanista d’aquells anys, representat per la Lliga. El drama va tenir lloc l’abril del 1904, quan el monarca va decidir visitar per primer cop Catalunya quan el republicanisme i el nacionalisme estaven guanyant pes al país a marxes forçades.

La visita va trencar la Lliga. Francesc Cambó i Enric Prat de la Riba, homes amb seny i poca rauxa, van considerar, ingenus d’ells, que podrien començar a canviar Espanya a través d’aquell jove monarca. Els sectors del partit més progressistes i republicans volien boicotejar la visita i no se’n van sortir. Després que el Borbó trepitgés Catalunya van abandonar la Lliga i van fundar el Centre Nacionalista Republicà.

Alfons XIII va enredar el seu amfitrió, Cambó, amb una pretesa voluntat futura d’entesa. Fins i tot va avançar davant el goig dels que l’escoltaven que en la propera visita parlaria en català, fet que evidentment no va succeir. No només això, la propera visita ja va tenir lloc durant la dictadura de Primo de Rivera, que ell mateix havia beneït. Molts catalans, a més, estaven revoltats amb la institució no només pels fets de la Setmana Tràgica sinó per la repressió social i cultural, amb punts àlgids com els fets del ¡Cu-Cut! i la creació de Solidaritat Catalana.

Així, quan Alfons XIII va tornar a visitar Catalunya aquell 1924, alguns el volien rebre a l’estil Carrero Blanco. El grup conegut com Bandera Negra, uns independentistes que anaven per lliure, van pretendre assassinar el rei en el recordat “complot del Garraf”, que pretenia volar el vehicle del rei en un dels túnels de Sitges. L’operació, tot i diversos intents, no va reeixir per una delació, o això diuen els historiadors. El 1929 el besavi de Felip VI va fer una última visita junt amb Primo de Rivera, en què va rondinar pel gran nombre de senyeres que va veure als balcons de l’Eixample.

Ja fa més de 600 anys que va morir a Barcelona Martí I l’Humà, rei d’Aragó, de València, de Mallorca i comte de Barcelona, entre altres càrrecs d’arreu del Mediterrani. És ben conegut que va morir sense fills, tot i casar-se dues vegades. Això va desembocar en el Compromís de Casp i en l’elecció de Ferran d’Antequera com a successor, que va ser el primer pas cap a la futura destrucció de les institucions catalanes i la divisió forçada dels Països Catalans, un projecte d’assimilació que encara no s’ha acabat.

Les coses, és clar, haurien pogut anar per una altra banda. Per això tenim les ucronies, que en molts casos són divertimentos dels historiadors. Armand Fluvià ho va explicar perfectament en un article en aquest diari fa uns anys. Si acceptem que a la corona d’Aragó les dones podien heretar, hauria d’haver estat escollida com a reina la infanta Violant, filla del germà de Martí l’Humà.

Estirant el fil dels successors, avui el rei legítim de la corona d’Aragó i per tant de tots els catalans seria Carles d’Habsburg-Lorena, net de l’últim emperador d’Àustria, Carles I d’Àustria. Aquest senyor, nascut fa 63 anys a Alemanya, no és un desconegut, com molts altres nobles. Va ser membre del Parlament Europeu pel Partit Popular d’Àustria (1996-1999) i no ha amagat mai la seva ideologia catòlica i conservadora. En els últims anys ha flirtejat amb l’extrema dreta, cada vegada més poderosa al seu país. Carles és descendent directe de la infanta Violant. Va estar casat amb Francesca Thyssen-Bornemisza, filla del conegut baró Thyssen amb arrels a Catalunya arran del seu casament amb Carmen Cervera. Que se sàpiga, no ha fet mai cap pas per reclamar oficialment el tron de l’antic imperi austrohongarès.

Fluvià també precisa que si en el moment de la successió de Martí I només hagués estat possible una successió masculina, el tron hauria estat per al cosí segon del rei, el comte Jaume II d’Urgell, un pobre noble que estava a la presó. Estirant el fil dels seus successors, haurien arribat a governar sobre Catalunya els ducs i duquesses de Medinaceli, “grans d’Espanya” i gairebé més perillosos que els Borbons.

La idea de tenir un rei per a una futura Catalunya independent, federal o simplement amb més sobirania, corre per les xarxes a través del Cercle Monàrquic Sobiranista, que proposa més candidats. Entre els que tenen més predicament hi ha Carles III, el rei dels britànics, i Nicola Roberto Paternò Castello, últim descendent de Pere I d’Ayerbe, fill bord i després legitimat de Jaume I d’Aragó.

Arran de la persecució, esperpèntica val a dir, que van realitzar els Mossos d’Esquadra per trobar Carles Puigdemont, tot un president de la Generalitat, el cos s’ha guanyat a pols que recordem els seus orígens com a policia borbònica de Felip V just després de la Guerra de Successió. En aquell temps van actuar com sembla que ho volen fer ara, perseguint els adversaris del règim dels Borbons, que ja sabem com es va instal·lar a Catalunya i què és el primer que va fer quan va assaborir la victòria no sense vessar abans molta sang en grans ciutats del país, començant per Barcelona.

Tot i que els Mossos han volgut rentar fins i tot la seva imatge en la història del país, no han pogut eliminar un personatge clau en la seva fundació, Pere Anton de Veciana i Rabassa (1677, Sarral), un borbònic de cap a peus que per a alguns va fundar la policia a Valls i que per a altres en va ser simplement el primer comandant. En qualsevol cas, aquells Mossos eren un cos al servei de Felip VI. Veciana era un conegut delator que amb la seva nova i “modèlica” policia detenia els darrers resistents que quedaven pel país amb l’excusa que eren bandolers.

Certament aquells primers Mossos d’Esquadra eren una estructura d’estat però, com la d’ara, sota les ordres d’un règim borbònic. Abans Felip V i ara Felip VI. No devia ser molt diferent l’operació gàbia que es va activar contra Puigdemont de les de fa tres-cents anys contra els pobres austriacistes que rondaven pel país, sobretot sentint les paraules dels caps en la darrera roda de premsa i les de l’antic conseller d’Interior, Joan Ignasi Elena, teòricament republicà i sobiranista.

La família Veciana, botiflers en el terme clàssic de la paraula, va controlar el cos dels Mossos fins al 1836, quan les comandàncies es van traslladar a Barcelona i l’Estat espanyol va aprofitar aquell model policial aliè a l’exèrcit, pioner a Europa, per crear les seves pròpies forces. En la història d’Espanya, és clar, la repressió va acompanyar des d’aquell moment la imatge d’uns agents, els d’aquí i els d’allà, que sempre van estar controlats pel poder polític.

La fundació oficial dels Mossos, el 1719, deixa poc marge a la interpretació respecte a qui obeïen. Durant la República, els pocs que quedaven van fer un últim intent per estar al costat del govern de la Generalitat. Fins i tot Enric Pérez i Farràs es va enfrontar al general Batet el 6 d’octubre quan Companys va proclamar la república catalana.