Festivals d'estiu 2017

Les lletres són una de les marques de Jarabe de Palo , aquella poesia vital senzilla però inexorable: “Que bonito es el amor / Más que nunca en primavera / Que mañana sale el sol / Porque estamos en agosto / Depende / De según como se mire, todo depende” diu en un dels versos d’un dels èxits del grup de Pau Donés, que dimarts a la nit en el Festival de Peralada va actuar per primer cop en la gira d’aniversari dels 20 anys com a banda i dels 50 del líder, cantant i compositor. Just en un moment en què aquesta lírica li ha servit de nou per aferrar-se a l’èxit, el més important de tots: la vida.

Va ser el moment més emotiu de la nit de Peralada quan, abans d’interpretar Humo , Pau Donés va explicar el motiu pel qual estàvem convocats a l’auditori del castell: “He escrit cançons dels meus fracassos amorosos; perquè sempre han estat elles les que m’han deixat i amb la voluntat de recuperar-les”, va dir Donés amb ironia, que en aquests casos és recomanable, i va provocar complicitat i rialles entre el públic. “Però n’hi ha una que no m’ha deixat; m’ha sortit bé: la vida.” L’auditori, entregat ja des del primer minut de concert, va aplaudir sonorament abans de la interpretació de la cançó, de gran sensibilitat i que recull aquesta lírica amb molta duresa: “Ahora que ya no me importa / que la vida se vista de negro.” Referència a la malaltia, sobre la qual Pau Donés va tornar a “ironitzar” dedicant part del repertori a les amigues, abans novietes i que ara, en un rol maternal, es preocupen per si tant de salt a l’escenari és compatible amb el fet de prendre’s la químio. Pau Donés va exhibir energia i positivitat: va demanar si el so era el correcte després que les primeres cançons, el baix i la guitarra prenguessin protagonisme; és estiu i s’ha de celebrar l’alegria de viure i per això el públic va corejar, a cor què vols, cançons de les quals s’aprecia la bellesa en solista o en acústic. En un format de banda, va repassar cançons de l’antologia jarabiana com ara Bonito, La flaca, De vuelta y vuelta i Agua, inspirada en un viatge amb autocaravana fins al cap de Creus. Amb Grita com a bis final, el cant a la urgència vital va ser total.

L’essència és el solo introductori de deu minuts, amb la guitarra a manera de lap steel, que toca sobre els genolls, com si fos un teixidor de cordes. I primera gran ovació de la nit, una rebuda extremadament afectuosa per a Ben Harper (Pomona, Califòrnia, 1969), amagat durant tot el concert darrere d’un barret i d’un món musical, de moltes influències i arrels, i que la nit de dilluns va despullar, de forma íntima, en la seva tercera visita a Cap Roig; l’ última va ser fa dos estius acompanyat de la seva banda de capçalera, The Innocent Criminals.

En solitari, amb canvis de guitarres constants, el to del concert va ser el de la sensibilitat i emoció demostrada amb Lifeline (2007), amb reinterpretacions, adaptades pel format sense banda, de clàssics com Diamonds on inside (2003), Roses from my friends (1997) o Excuse Me Mr (2011). Ben Harper va deixar moments per al virtuosisme però també per a la improvisació, un repertori obert. I per a la complicitat amb el públic que va aconseguir traspassar la barrera escènica d’un músic amb personalitat. A l’inici, va fer referència a la guitarra centenària amb la qual havia obert el concert, que servia per presentar cançons del seu últim àlbum, Call it what it is (2016), amb el qual s’ha retrobat amb The Innocent Criminals i del qual n’ha sortit un so barreja de blues, folk, americana, rock... essència al capdavall. I la connexió va arribar quan li va sortir un fuck de l’ànima, en veure que la nota no arribava, per tornar a començar. “Heu pagat massa diners per això”, va dir amb to irònic, encoratjat pels aplaudiments del públic. L’auditori, entre el silenci i la devoció, per escoltar Walk away (1994). La intimitat aconseguida requeria el piano, més presència a l’escenari que un ús real, amb Born to love you (2014) per tornar a la guitarra amb Please bleed (2001), de lletra punyent.

Les dues hores de concert van incloure bisos no previstos; peticions amb dedicació inclosa com la versió de Sexual healing de Marvin Gaye; la noia que l’havia demanada va veure el cel en un instant. Més cançons d’amor com la turmentosa I trust you dig my grave, que incorporarà en un nou disc amb Charlie Musselwhite però que toca en les gires dels últims anys. Més ració d’intensitat amb Another lonely day (1995) i el contrapunt burlesc, amb piano, menys dramàtic que l’estil Tom Waits, la inèdita Trying not to fall in love. Al final, dempeus i signant discos a les primeres files i agraït prometent un retrobament.

D’aquella època en què els italians dominaven les discoteques, amb un pop lleuger, intensament melòdic, amb lletres explícitament romàntiques, tot amb molt d’èmfasi, n’ha sobreviscut Umberto Tozzi (Torí, 1952) que dissabte a la nit al Festival de Cap Roig posava fi a un deute pendent: per primer cop oferia un concert a l’Estat. No deixa de ser estrany, com a mínim, tenint en compte que els seus èxits van tenir molta repercussió a les festes i ràdios d’aquella Espanya de la Transició –Ti amo (1977) es va gravar en castellà–, però només va fer actuacions promocionals a la tele.

Quaranta anys després, Umberto Tozzi va reviure aquest idil·li en un concert inclòs en aquesta gira d’aniversari, any d’efemèrides que, entre d’altres, l’ha portat a gravar Ti amo amb Anastacia i a tornar a San Remo, festival que va guanyar el 1987 amb Si può dare di più junt amb Gianni Morandi i Enrico Ruggeri. Les dues cançons no podien faltar en un repertori curt, sense bisos, d’un cantant amb més de vint àlbums però del que se’n coneixen tres o quatre èxits molt concrets. Després d’una introducció musical, com per escalfar l’escenari, i en la qual Umberto Tozzi va saludar el públic disculpant-se per un castellà rovellat, va començar amb Notte rosa, de sintetitzadors molt marcats que va passar desapercebuda pel públic; no calien uns preliminars massa llargs perquè el saxo ja preparava l’auditori per a la primera ovació de la nit amb Ti amo a l’inici del concert. Les primeres files, com si fossin els fans entregats d’una estrella del rock, animaven Umberto Tozzi. Amb camisa blanca, cabellera enrere, testimoni de la frondositat de la joventut, de lluny, es podria confondre amb Flavio Briatore o pel propietari d’una pizzeria de moda.

Diversos medleys van amenitzar la nit mentre Io camminero va precedir uns minuts musicals d’intermedi protagonitzats per la banda. Umberto Tozzi es va penjar l’etiqueta de cantautor, quan va canviar la guitarra elèctrica per acústica, alhora d’interpretar una cançó d’especial estima per ser una de les primeres composicions Donna amante mia. De característica veu esquinçada, sorprenia, en canvi, la veu profunda i gutural amb què en castellà encara seduïa el públic quan s’hi dirigia. Els èxits, pel final. Gente di mare, tercera al festival d’Eurovisió del 1987 i la balada efectista Tu , corejada pel públic, que ja alçat, preparava els mòbils i la veu per Gloria.

La mitja hora final del concert de James Rhodes (Londres, 1975) en el Festival Castell de Peralada , la que es reserven als bisos que no figuren en el programa de mà, no és apta per a cors trencats. Com a propina, el pianista londinenc va tornar a Chopin tot referint-se a la peça que tocaria com “la resposta a la pàgina de Facebook de l’exnòvia que t’ha deixat”; és a dir, l’últim moviment de la tercera sonata per a piano de Chopin. Abans, James Rhodes havia dit de Chopin , de qui havia tocat la Balada número 4 en fa menor Op. 52, que era d’aquells compositors “de qui ja saps que no acabarà amb un final feliç”. Dels quatre regals, fora de programa, i també amb càrrega emotiva, la transcripció per a piano d’ O mio bambino caro de Puccini. Tot un exercici de sensibilitat d’un pianista que, no essent un virtuós, domina l’instrument més poderós en l’art de l’espectacle, de l’entreteniment: la comunicació.

Vestit amb el seu uniforme grunge habitual, i generacional, que deixa clar què ha vingut ha fer: trencar els estereotips dels recitals de música clàssica. Amb vambes, la dessuadora amb el logo de Bach amb majúscules com si fossin les sigles d’una universitat anglosaxona i texans, el pianista de cabell blanc i esperrucat (imatge del tòpic d’un científic boig)es va presentar davant d’un auditori que el va escoltar amb un silenci absolut i tan atent com si absorbís les notes, una a una. James Rhodes va fer notar aquesta solemnitat del públic entre peça i peça, amb els comentaris que fa n els concerts i en què, com a divulgador, també popularitza un gènere i autors gens contemporanis dirigint-se a públics joves amb el seu llenguatge.

La seva història personal , víctima d’abusos sexuals que ha exorcitzat en forma de llibre, el best seller Instrumental (Blackie Books, 2015), en què explica com la música és eina de redempció i supervivència, ha contribuït al fenomen James Rhodes. Es va percebre, després del concert, quan els assistents s’aglomeraven en cues, com un Sant Jordi nocturn, per aconseguir una signatura.

Bach li va salvar la vida, ha dit en múltiples entrevistes. I el recital de Peralada, d’hora i mitja curta, va anar d’això, “de la vida i la mort”. Va obrir el programa, doncs, la vida: Johann Sebastian Bach amb Partita núm 1 en si bemoll major, BVW825. En aquest punt, va explicar el mite d’Orfeu i Eurídice, preciós, per interpretar la Mélodie per a piano de Gluck. I va tancar el programa Bach –s’ha de “morir” per tornar a renéixer– amb la magna Xacona en re menor, que és, per dir-ho així, el gran èxit de James Rhodes. En el llibre Instrumental, explica que va ser una cassette que contenia una gravació en viu que va fer per a piano Ferruccio Busoni de la peça de Bach el que el va consolar del dolor i va determinar la seva vocació.

Si Bach és l’alè de vida, James Rhodes va atorgar a Chopin la grandesa que té més enllà del turment romàntic. “Va revolucionar la manera de tocar el piano; per això l’incloc sempre”, va continuar el relat didàctic, més un punt de vista personal que d’eufòria pedagògica que estilava Ramon Gener a Òpera en texans. Per completar aquesta roda vital va faltar Rakhmàninov, que diu que foragita els dimonis; per això se’l va tatuar en alfabet ciríl·lic al braç.

Ramon Mirabet va començar el dia del seu aniversari fent un acústic en un veler, fondejant Cadaqués, i el va acabar cantant, a duo, la meravellosa El equilibrio es imposible amb Iván Ferreiro en la nit més íntima del Festival de Cap Roig . Bon regal d’aniversari per al cantant de Sitges, que, forjat musicalment al carrer, va sortir a l’aparador arran del seu èxit en un concurs de televisió de talents a França i que ara, en banda, fa una gira amb un cançoner bàsicament format per americana i una veu gastada de blues –Iván Ferreiro el va presentar com un paio amb veuarra de negre– però del qual sobresurten cançons essencialment pop, com ara Those little things, amb tornades fàcilment contagioses, i perfecta banda sonora de l’anunci d’Estrella Damm de l’estiu passat. Ramon Mirabet té estrella i la fa brillar. Es va veure dilluns a la nit a Calella de Palafrugell, en un concert de so impecable en què el públic va vibrar amb els èxits d’arrels folk com Home is where the heart is o Wake up, i aires de marching band amb Shake it just like that, però també amb un so caribeny i juganer amb For the lady.

El concert d’ Iván Ferreiro , pletòric, va ser entrar en una altra dimensió davant d’un auditori que anava minvant a mesura que el líder de Los Piratas (1989-2004) s’engrandia, en un escenari que es va acabar convertint en el menjador de casa per la proximitat i complicitat que es va crear en una plaça, a priori allunyada de la música independent que representa Iván Ferreiro. Però les aparences enganyen, i els de camisa blanca i espardenyes d’espart es convulsionaven com en un aquelarre indie al passadís principal, i a cor què vols cantaven El pensamiento circular. Entre cançó i cançó, un fan repetia al company de fila: “Ara vindrà El dormilón.”Es va fer esperar, però, perquè va arribar amb els bisos, la traca final amb Tunedo i diversos himnes generacionals Años 80 i Promesas que no valen nada. Iván Ferreiro, en mode gallec irònic, va reivindicar l’estil melindrós amb el qual se l’ha etiquetat per cançons de lírica afectada. I que així sigui! Un visca per temes com Extrema pobreza . Rebaixant la dolçor, la crítica política de Ciudadano A dirigida, ara, a les xarxes socials. Iván Ferreiro es va acompanyar de Ricky Falkner, d’Egon Soda; Pablo Novoa, ex-Golpes Bajos, i Emilio Saiz, a més del seu germà Amaro, una banda que va brillar musicalment amb moments tan excelsos com hipnòtics. La conquesta final va arribar amb la versió d’Insurrección de El Último de la Fila. Iván Ferreiro, als teclats, puntejant les notes i el Cap Roig més proper, en estat d’eufòria, cantant-la.

D’ençà de l’estrena a Girona , a mitjans abril, del disc 45 cerebros y 1 corazón, Maria Arnal i Marcel Bagés han girat arreu (ahir, tocaven a Sant Sebastià i el 14 d’agost, els esperen les festes de Flix, vila de Marcel Bagés i on n’ensumen una de grossa) amb un projecte musical que recupera la memòria i amb voluntat de mantenir-lo, com a llegat, i actualitzar-lo. En aquests quatre mesos, el tàndem, en el directe, ha crescut, amb un repertori que continua exercint un poder magnètic per als oïdors fidels; molt més enllà de l’èxit que els ha popularitzat, Tú que vienes a rondarme . I els que els escolten per primer cop, a banda de la màgia de la descoberta, s’enduen a casa una vibració que ressona durant dies. Còmplices i pletòrics, in crescendo es van mostrar en l’últim concert de Sons del Món , que es reivindica com a festival de vi i territori, a l’entorn privilegiat del mas Espelt d’ Espelt Viticultors , que s’estrenava dissabte com a espai de concerts. El so, excel·lent, tot i les precaucions d’un concert en el capvespre empordanès; un amfiteatre amb vistes als terreres i la badia.

Maria Arnal, poderosa en la veu, i sobretot en la interacció amb els assistents. Té una mica de conte, això del relat dels orígens de les cançons, com ara Cançó de Maria Ginestà , una copla que, ahir a l’Empordà, tenia regust d’havanera, o la delicadesa amorosa del cant als infants morts del Ball del vetlatori que enllaça amb la vitalista declaració d’Ovidi Montllor d’A la vida. I reconeixement per al cantaor de Xàtiva Pep Gimeno Botifarra, de qui van dir: “Hem après molt.” Però el tàndem va demostrar versatilitat: de la cançó d’arrel recuperada a una Desmemòria que comença despullada, amb la veu de Maria Arnal, i que Marcel Bagés va densificant amb veus, etèries i amb més textures elèctriques.

L’actuació prèvia de la banda que l’acompanya en els seus concerts, The Candles –un acústic de pop indie lleuger, de BSO de sèrie de moda– va impacientar part dels assistents del concert de Norah Jones (Nova York, 1979) dissabte a la nit al Festival de Cap Roig . La cantant i compositora de jazz soul està associada a la cançó sedosa i elegant, de veu dolça, una etiqueta que l’acompanya des de fa una dècada arran de l’èxit de l’àlbum Come away with me (2002). Norah Jones, que es va fer esperar, va demostrar, però, en un concert d’una hora i quart, més muscle musical que el de l’ambient sonor vaporós, una versatilitat que la fa més terrenal que etèria.

Poc donada a exercir un paper protagonista –paraules d’agraïment, amb anglès i castellà, presentació dels músics i poca cosa més, ni els tòpics que sempre inspiren l’entorn–, una Norah Jones refugiada darrere el piano o amb la guitarra va presentar part de les cançons del seu sisè àlbum Day breaks (2016) en el qual inclou diverses versions com ara Don’t be Denied, de Neil Young, que va imbuir d’una sensibilitat més pop. Criada a Texas, Jones té inoculat el pòsit sofisticat del jazz però també dels aires de country, de The Long Way Home amb la qual va obrir el concert, per després enllaçar amb I’ve got to see you again de l’emergent primer àlbum i amb la qual va alentir de nou el tempo d’una nit que es preveia melòdica, i en la qual va despuntar, també, la Norah Jones més melosa. També concessió als èxits més pops i animosos com Chasing pirates, de l’àlbum The Fall (2009), que a Calella va reinterpretar. En aquest punt del recital va reinterpretar també altres temes del disc The Fall com Tell Yer Mama, amb una base que s’hi presta, va flirtejar de nou amb el so més country. Norah Jones havia explicat abans que el concert formava part del final d’una llarga gira per justificar els minuts d’espera per la cançó. El so del sud, gairebé de blues com a Sinkin soon de l’àlbum Not too late (2007) es van intercalar amb la delicadesa i lluïment instrumental de Nightingale. Moltes reinterpretacions de cançons identificables de Norah Jones com Sunrise del disc Feels like home (2004). I els aplaudiments per Don’t know why, tot i que la nit es tancaria amb Come away with me; calia tornar a enlairar-se.

Per la versió que el pianista, cantant i compositor britànic Anthony Strong (Croydon, 1984) va fer d’un estàndard del jazz com Cheek to cheek –diguem-ne que acceleradament ràpida, enèrgica, no apta per a com la ballaven Fred Astaire i Ginger Rogers en la pel·lícula Top hat (1935)–, es pot dir que és un renovador atrevit i un d’aquests músics integrals, no només intèrprets, que acosten un gènere com el jazz, clàssic i sempre sofisticat, a un públic intergeneracional, pensant, però, en les generacions més joves i pop. En certa manera, Anthony Strong pren la imatge elegant, l’estètica d’esmòquing d’un crooner com Harry Connick Jr amb la voluntat de llista d’èxits com Michael Bublé.

Considerat una superestrella del jazz al Regne Unit i amb quatre discos publicats, Anthony Strong va oferir diumenge a la nit el primer concert del renovat escenari Auditori Tempo, a la plaça dels Jurats, del festival Tempo Sota les Estrelles . Acompanyat de la Barcelona Jazz Orchestra (BJO), Anthony Strong va sorprendre amb versions com la de Cheek to cheek i altres interpretacions més ortodoxes, però imprimint-hi aquest segell personal, com a L.O.V.E o When I fall in love –que va interpretar al piano amb Nono Fernández al contrabaix–, temes que sonen a banda sonora, i encara més quan es canten com uns bisos imprevistos, al final de la nit, després de la pluja, i amb les estrelles puntejant el cel.

Admirador profund de Stevie Wonder, de qui va dir que “musicalment ho és tot”, Anthony Strong va versionar Overjoyed. Engrescant el públic, fent-lo participar, va demostrar també empatia amb una audiència, asseguda i enfredorida, sobretot quan va presentar cançons pròpies, fresques i vives, menys envellutades. De refinades maneres pianístiques, però, va agafar un nou rumb d’estil amb Gambling man blues, que li recordava una època, en què estudiava a la prestigiosa Guildhall de Londres, quan amb un company jugaven “massa” a cartes. De gira per la demarcació, Anthony Strong actuarà divendres a les onze de la nit en les Nits de Jazz de Platja d’Aro, amb un bateria i un contrabaix.

A Franco Battiato (Catània, 1945) se l’ha d’escoltar però també llegir. L’artista sicilià, creador lliure, es pregunta sobre l’existència en una de les seves cançons, Io chi sono: “Jo soc. Qui soc? / La llum s’uneix en l’espai en una sola cosa indivisible”, diu un dels versos. “M’interessa molt l’espiritualitat”, va dir Battiato abans de presentar la cançó, el primer dels bisos d’un concert que significava el seu debut, dissabte a la nit, al Festival del Castell de Peralada .

Amb les entrades exhaurides feia dies, i en l’únic concert que Franco Battiato ofereix aquest estiu a Catalunya, hi havia expectació per escoltar el músic, cineasta i pintor, un intel·lectual que als seus 72 anys encara té l’ànima d’un dervix, d’un dansaire místic sufí, però l’aspecte d’un acadèmic milanès, de professor retirat passejant per la Galleria Vittorio Emanuele; en una entrevista deia que quan va marxar de Sicília per primera vegada i va baixar del tren, a l’estació de Milà, en veure la boira molt espessa, va dir: “Aquesta és casa meva”. Ara viu en un petit poble, Milo, a la falda de l’Etna, a Sicília, on medita dos cops al dia.

En l’hora i mitja de concert, Franco Battiato, sinònim d’avantguarda musical a mitjan anys vuitanta amb l’electrònica experimental i filosòfica de No time no space, que també va sonar a Peralada, va demostrar que continua fidel al seu estil que, per gustos actuals, s’ha fet clàssic, a mode d’un cantautor, gairebé un rapsode acompanyat d’un quartet de corda, dos violins, una viola i un violoncel. Amb aquesta formació es revestia de lirisme, com si fossin patrimonials les seves cançons més icòniques, com ara La cura i Gli Uccelli . No hi faltaven tampoc teclats i sintetitzador (Angelo Privitera) i el piano (Carlo Guaitoli). A l’escenari, i al centre, Battiato, assegut en un divan de tapissos ètnics.

Còmplice i proper amb un públic fan, el poeta va presentar les cançons i de mica en mica la seva particular llum va irradiar, fent-se una en l’espai. El concert va començar amb Stati di gioia però els aplaudiments ja van arribar, i també les primeres ovacions, amb Povera patria. En aquesta gira, Battiato s’acompanya del seu amic Juri Camisasca, autor de Nomadi. La imponent presència de Juri Camisasca, també vocal, va sorprendre amb Il sole nella pioggia, que va cantar sol, amb Battiato fent un mutis momentani de l’escenari. Plegats, però, van interpretar L’ombra della luce i Nomadi. D’aquesta carrera multidisciplinària figura la participació de Battiato a Eurovisió amb Il treni di Tozeur . Ovacionada també L’era del cinghiale bianco.

A la popularitat d’un artista tan plural, artísticament i de pensament, com Battiato hi va contribuir també la discografia en castellà. A Peralada va seduir el públic amb La stagione dell’amore cantada en castellà: “La estación del amor viene y se va, / los deseos no envejecen casi nunca con la edad.” Battiato va fer-se seu, fa temps, el tema de Jacques Brel La canzone dei vecchi amanti. Però com a nou romàntic a la italiana, Battiato va excel·lir amb E ti vengo a cercare, que va cloure la nit abans d’uns bisos molt reclamats en què el mestre, agraït i seguint les recomanacions de Zaratrusta, va fer ballar a tothom, amb Voglio vederti danzare.