La República

El mercat de la premsa escrita en català disposarà d’una nova publicació a partir del mes que ve, el setmanari La República. La capçalera arribarà als quioscos el 28 d’abril amb un número zero i començarà a distribuir-se amb periodicitat setmanal a partir del 26 de maig, els dissabtes al quiosc en solitari i els diumenges amb El Punt Avui. La República està editada per la societat laboral Maig 2011 (editora també de L’Esportiu de Catalunya i L’Econòmic) i té amb una plantilla inicial de quinze periodistes, que compartiran local amb la redacció d’El Punt Avui. El projecte també té previst incorporar en les pròximes setmanes una llarga llista de col·laboradors d’opinió, il·lustradors i crítics de diverses disciplines, combinant firmes de prestigi amb noves veus.

El setmanari està dirigit pel periodista i historiador Carles Ribera i el director adjunt és el també periodista i historiador Pere Bosch. Segons aquests responsables, la capçalera neix per oferir un punt de trobada mediàtic per a un republicanisme arrelat com a opció. “Catalunya no és cap república encara, però la Catalunya republicana existeix des del moment que més de dos milions de ciutadans se senten còmodes amb el concepte, i volem fer una publicació que normalitzi aquest marc de referència ideològic i cívic”, explica Ribera.

La República serà, per tant, un setmanari que posarà un accent especial en la política, però seguint un criteri de revista d’informació general. “Orientarem també el focus cap a àmbits com ara la cultura, el territori, les noves tecnologies, els joves i infants i l’oci, en definitiva tot allò que ha de tenir una revista normal per a una república normal”, explica Pere Bosch. En aquest sentit, l’equip redaccional arrenca amb una voluntat de fer periodisme de fons i, en aquest sentit, cada número contindrà un dossier central, diversos reportatges de temàtiques diverses i entrevistes. També tindrà, entre d’altres, seccions fixes dedicades al públic jove, a l’oci i a la monarquia, aquesta última amb visió crítica i irònica.

Victòria Frederica continua donant-nos tardes de glòria. Mai més ben dit. Sense ofici ni benefici que se li conegui, la filla de la infanta Helena s’ha convertit en el símbol més admirat de tots els Borjas i Cayetanos que corren per Madrid, aquesta barreja de fatxendes i votants de Vox carregats de quartos que et demanen a crits una plantofada al morro. Ep, i ho diu un pacifista.

La gran dama de la cort madrilenya, que no és ningú més que Díaz Ayuso, és la que més bé connecta amb aquest eixam que de nit no busca mel sinó una cosa més blanca. Aquesta nova movida és tan desvergonyidament fatxa que es troba molt a gust en la zona vip d’un dels clubs de moda com és la llotja de Las Ventas, cridant “Viva España” i “¡Olé tus cojones!”.

En aquest escenari postapocalíptic, la neta del rei ha esdevingut una musa inesperada. La seva imatge apareix ja com a gran atractiu per a la Feria de San Isidro, on tota aquesta troupe de joves adinerats practicaran el seu còctel preferit, la sang a l’arena i l’alcohol a les venes. I si la neta del seu admirat emèrit fa acte de presència en la Babilònia en què s’han convertit alguns locals de Madrid, doncs festa grossa.

Aquests vividors fills i nets de l’Ibex-35, amb més raó que mai, que és la germana del gran Froilà qui els ensenya a ser més i més bons espanyols que ningú. Centenars de milers de dropos la segueixen per Instagram i admiren com totes les marques l’empolainen de qualsevol manera. De moment estem en la fase de la pintura i la moda de coloraines. Després vindran, és clar, els cirurgians per retocar ara aquí i ara allà fins que acabi com un dels molts espantalls que corren per la premsa rosa.

Sembla, a més, que la portin a inauguracions i la passegin per platós amb només una condició: que demostri un coeficient intel·lectual de qualsevol organisme microscòpic. Qualsevol altra persona passaria una vergonya sense precedents, però la seva naturalitat com a representant d’aquells que no han vingut a eixe món a treballar és digna d’elogi. Això sí, va ser prou llesta per aprofitar-se de les targetes black del seu avi.

En vista del panorama, fins i tot puc entendre la mala cara de Letícia cada vegada que ha de compartir escenari amb segons quins elements de la seva família política.

Hi ha un gran disgust a la Casa Reial espanyola per un decret de Donald Trump que ha estat com una bona puntada de peu a allò que no sona. El mateix rei espanyol, sempre tan poruc en temes de política internacional, no se n’ha pogut estar i ha alçat la veu contra allò que considera una vulneració que va més enllà dels drets humans.

No parlem d’immigració, d’aranzels, de política expansionista, de Gaza, dels col·lectius LGTBI+, del nou imperi de les xarxes socials i tot allò que està minant alguns dels grans principis democràtics forjats després de la Segona Guerra Mundial. El rei espanyol ha quedat mut, fins i tot en saber –perquè algú l’hi deu dir– que el nou president dels EUA vol aixecar un complex turístic sobre les terres de dos milions de palestins en el nostre Mediterrani.

De totes les bajanades i amenaces del nou emperador d’Occident, el Neró del segle XXI, només una ha deixat en fora de joc el Borbó espanyol. Parlem, és clar, de la decisió de treure l’idioma castellà del web oficial de la Casa Blanca. Això sí que ha fet pupa. El rei mateix ha avisat que segur que hi haurà una rectificació i que el temps posarà el “seu” idioma al lloc que li correspon. L’obsessió del monarca no és, doncs, que una certa idea de democràcia liberal sigui respectada al país més poderós del món, sinó que la llengua “que no va ser imposada mai a ningú”, en paraules del seu pare, no sigui arraconada de les institucions oficials.

Gràcies a Trump, el nacionalisme espanyol que lidera el seu rei veurà i viurà en la seva pròpia pell com el seu idioma és menystingut i, amb una mica de fortuna, desapareix de les institucions oficials nord-americanes, que han decidit que si tothom es pot entendre en anglès ja no cal gastar ni un cèntim de dòlar en traduccions.

El castellà pot anar morint als EUA amb les mateixes armes que els espanyols intenten liquidar el català, no només als Països Catalans, sinó també a Europa. És un petit premi de consolació, si voleu, però ja tocava que algú fes veure a molts dels nostres veïns que Espanya ja no és ni tornarà a ser mai l’imperi en què no es pon el sol.

La influència de la diplomàcia espanyola i del mateix monarca no ha estat mai capaç de donar un estatus prestigiós a la llengua de Cervantes. De fet, molts migrants de l’Amèrica Llatina amaguen el seu origen fent veure que la desconeixen quan treballen davant del públic.

Aquesta setmana hem hagut d’empassar-nos la visita i el posat presumptament compungit de Felip VI en la commemoració del 80è aniversari de l’alliberament del camp d’Auschwitz per les tropes soviètiques al final de la Segona Guerra Mundial. Però tant aquest rei com el seu pare i el seu avi, quan encara era viu, són còmplices del silenci de l’Estat espanyol en l’extermini no només d’un milió de persones sinó també de ciutadans catalans i espanyols que tenien una cosa en comú: eren republicans.

I molts republicans, derrotats pels monàrquics de tota la vida liderats per Franco, van viure el mateix malson que molts jueus. Malgrat que les lleis de memòria democràtica intenten recuperar un dels episodis més negres de la història de la humanitat, encara esperem que el follador i el seu fill demanin perdó, com va fer Alemanya en adonar-se de la barbàrie que havia protagonitzat.

Tot i que Felip VI no en va dir res, una desena de catalans, i molts altres espanyols, van ser gasejats a Auschwitz. No hi van arribar per casualitat. L’Estat espanyol va fer tot el possible perquè la Gestapo els detingués i se’ls emportés als seus camps de concentració. La majoria, en aquest terrorífic repartiment, van anar a parar a Mauthausen-Gusen, amb el beneplàcit primer d’Alfons XIII, que vivia a Roma convidat per Mussolini, i de Joan de Borbó, que també tocava el violí mentre els nazis enviaven els seus compatriotes als camps de la mort.

El règim franquista ho tenia, en aquest sentit, tot lligat. El ministre d’Exteriors, Serrano Suñer, i l’enviat de Hitler, Himmler, havien pactat que la solució final que s’havia ideat per eliminar físicament tots els jueus també s’aplicaria a tots els exiliats republicans que fossin detinguts durant l’ocupació de França. Franco i Hitler, en la seva trobada a Hendaia, també s’hi van mostrar a favor. Quan els camps de concentració de la Catalunya del Nord van tancar i els exiliats van haver de buscar-se la vida, molts d’ells van acabar en els trens de la mort.

La Gestapo, com és ben sabut, també va detenir Lluís Companys, assassinat a Barcelona. Tampoc s’ha anul·lat aquell judici sumaríssim i les voreres d’Espanya continuen farcides de persones assassinades. Els hereus de Franco, Joan Carles I i Felip VI, no s’han disculpat mai de res. El pacte de silenci de la Transició continua més viu que mai 50 anys després de la mort del dictador.

Una de les possibilitats que tindria Donald Trump per allargar-se en el poder de forma indefinida als EUA, o a Amèrica com en diu ell, és canviar la Constitució i forjar una nova monarquia. Ara sembla una animalada però d’aquesta manera asseguraria que algun dels seus fills, sobretot el que fa més por (Barron Trump), es quedés en un futur tron mentre el seu imperi s’expandís cap a ves a saber on.

No és una idea tampoc tan estrambòtica i històricament hi ha hagut defensors de la monarquia als EUA. El mateix John Locke, contrari a qualsevol govern absolutista, no veia malament la proposta d’una monarquia constitucional, igual que Alexander Hamilton, ara més famós que mai pel musical que fa anys que triomfa a Broadway.

S’han fet estudis fins i tot per saber qui seria l’actual monarca del país si George Washington, que no va tenir descendència directa, hagués estat proclamat el primer rei dels Estats Units. Hi ha alguns candidats, però es tracta només d’una ucronia divertida perquè la idea de la república encara està molt establerta. Amb tot, la fascinació dels ciutadans per la monarquia ha pujat en els últims temps si tenim en compte com van viure en termes d’audiència televisiva la mort de la reina britànica Elisabet II.

Si Trump es proclamés rei o emperador dels nous Estats Units, amb Panamà i el Canadà o sense, no seria el primer a fer-ho. És prou coneguda la història del californià Joshua Norton (1818-1880), que el 1859 es va declarar monarca del país en una proclamació que va signar amb el nom de Norton I, emperador dels Estats Units. Se’l va conèixer, de fet, com a emperador Norton i també va afegir-se un altre títol que ara seria de plena actualitat, “protector de Mèxic”.

Resulta curiós també que hagués nascut a Sud-àfrica, com Elon Musk –un altre pretendent a un hipotètic tron–. Tot i que alguns el van prendre per boig, Norton va tenir molts seguidors i els comerciants feien l’agost venent figures amb la seva imatge a gent d’arreu del país que volien conèixer tan excèntric personatge. Oficialment va ser reconegut pel considerat cinquè rei de Hawaii, Kamehameha V, fet que encara li va donar més notorietat.

Norton portava el seu propi uniforme d’emperador, signava decrets i feia proclamacions. Poca gent li feia cas, però el dia del seu enterrament a San Francisco una munió de ciutadans van voler acomiadar-lo.

El govern espanyol ha tingut aquest 2025 la pensada de celebrar durant dotze mesos els 50 anys de la mort de Franco. Però han sorgit, heus aquí, alguns problemes, i el més important també comença per F, com el dictador: Felip VI. Què coi fem amb el rei en aquests actes si tots sabem perfectament, des del comunista més recalcitrant fins a qualsevol supervivent de la Divisón Azul, que és el cap d’estat perquè va ser el dictador qui va passar el testimoni al seu pare. Si es presenta el Borbó en una commemoració d’aquestes tots ens preguntarem, és clar, què hi fa. Celebra que el dictador va escollir el seu pare com a futur monarca? La seva mort en un llit? Els “cuarenta años de paz” durant els quals va governar? La rendició dels republicans mentre Franco negociava amb Joan Carles I deixar-ho tot lligat? La repressió que no va aturar-se ni amb el cadàver del generalísimo ben enterrat?

Vist això, Felip VI ja va decidir saltar-se el primer acte oficial perquè ni ell, com a hereu del feixisme que més va resistir a Europa al segle XX, ni els seus secretaris saben ben bé com posar-s’hi. Encara sort que l’emèrit, que és el que en va treure més profit, viu a milers de quilòmetres i ni tan sols l’han avisat. En aquest cas encara faria més basarda per al govern socialista, que pretén celebrar la democràcia assolida, que l’home que va agafar la torxa franquista fes acte de presència en alguna d’aquestes trobades.

La situació és tan surrealista que el PP, l’altre gran pilar del règim, tampoc vol saber res de celebracions de la mort del dictador. Segons Isabel Díaz Ayuso, Pedro Sánchez ha embogit per la pretensió no només de celebrar la mort d’algú sinó de reobrir les ferides de la guerra i tot plegat, una arenga ja molt gastada. També fa gràcia el discurs del ministre de Memòria Democràtica, Ángel Víctor Torres, que abans del primer acte oficial, el 8 de gener, va deixar anar que ara es pot votar, opinar i associar-se lliurement “sense tenir por d’acabar en un calabós”, posició que topa amb algunes de les pròpies decisions del PSOE aquests últims temps, en què ha hagut de donar indults i amnisties a presos polítics arran de la persecució de l’independentisme abans i després del 2017. Va ser el mateix Felip VI, amb la genètica prou coneguda dels Borbons, el que va donar el tret de sortida a l’empaitada de sobiranistes. De fet és prou coneguda l’anècdota de Joan Carles I i Franco, en la seva última trobada en el llit de mort del dictador, quan aquest li va demanar que sobretot no es trenqués Espanya.

Quan a Espanya només hi havia un canal de televisió, ens ho empassàvem tot. Recordo a les tardes Vacaciones en el mar, ambientada en un vaixell de creuer de luxe amb un capità que feia de tot menys dirigir l’embarcació. Ho he hagut de comprovar, però efectivament el vaixell s’anomenava MS Pacific Princess. Els principals problemes que tenien els viatgers eren els clàssics de les comèdies romàntiques. Pocs drames i tots acabaven bé.

El nom del vaixell, és clar, em serveix per descriure la pantomima aquesta del viatge iniciàtic de l’hereva dels Borbons Elionor en el vaixell de la marina espanyola Juan Sebastián Elcano, que per ser militar no té ni míssils ni res que se li assembli. A banda de tenir la seva pròpia cabina, ja ens agradaria a tots nosaltres viatjar als ports on s’aturarà la filla del rei i els seus companys. Aquest gener, mentre nosaltres encara patim el rigor de l’hivern, arribarà a Santa Cruz de Tenerife i, després, cap a Las Palmas. Després, ui, sí, quina por, creuarà l’Atlàntic, però atenció els països i les ciutats que visitarà: Salvador de Bahia (Brasil), Montevideo (Uruguai), Punta Arenas i Valparaíso (Xile), Lima (Perú), Panamà, la fascinant Cartagena de Indias (Colòmbia), Santo Domingo i, per si no en teníeu prou, una aturada d’una setmana a Nova York!

Aneu a qualsevol agència de viatges i pregunteu quan us costaria completar una ruta com aquesta durant sis mesos, o proveu d’encarregar-ho vosaltres mateixos per internet. És impossible que trobeu un creuer que us faci aquest viatge de traca. Diuen, és clar, que Elionor haurà de fer les tasques que executen tots els mariners en un veler com aquest. Segur que es llança a l’aigua quan hi hagi una emergència. Com en la sèrie a la qual em referia anteriorment, el més interessant del viatge serà si algun dels soldats rasos, que segur que n’hi ha de ben plantats, aconsegueix entrar a la seva cabina i explorar les seves possibilitats de ser un futur rei d’Espanya. Coses més estranyes hem vist, com una periodista asseguda al tron.

L’emèrit Joan Carles I i Felip VI ja van fer el mateix viatge amb el mateix vaixell amb l’excusa de millorar la seva preparació militar. Saben perfectament, doncs, que no naveguen per l’oceà mariners com Francis Drake, que va tornar bojos els galions espanyols que navegaven pel Carib al segle XVI. Posats a aprendre l’ofici de militar, l’hereva s’hauria d’haver dirigit cap a aigües més turbulentes, com les d’Etiòpia. Allà sí que aprens a fer de soldat.

Ja que ningú fa resums de l’any per deixar constància de la vida dels nostres Borbons aquests últims vint-i-quatre mesos, ens tocarà fer-ho a nosaltres, notaris de l’actualitat, que en deien abans. Mentre els emèrits campen pel món (i per molts anys!), el més rellevant és que els súbdits mantenim, de bon grat o per força, dos reis i dues reines, a banda dels parents que els envolten i que estan en diferents situacions en la línia de successió.

Hi ha dos fets que han marcat l’actualitat dels dos matrimonis, perquè per miracle encara no estan divorciats ni els uns ni els altres. La confirmació dels embolics en diferents pisos francs de Joan Carles I amb Bárbara Rey la vam tenir amb imatges prou nítides i gravacions explícites en una revista dels Països Baixos. Es va posar blanc sobre negre a una història coneguda per tots però amb detalls tan desagradables com els intents de suborn, molt reeixits, contra l’amant reial a càrrec dels fons reservats, molts dels quals ha quedat confirmat que s’han fet servir durant dècades per tapar els afers del monarca. No és estrany, com va dir Villarejo, que el CNI es plantegés un tractament mèdic per apaivagar l’addicció al sexe d’un home tan poderós com descontrolat.

Si Joan Carles I, a l’exili pèrsic, ha hagut d’acceptar, per a bé o per a mal, que tot Espanya i mig món han estat al cas de la seva vida lasciva, el seu fill ha comprovat que qualsevol dia els plebeus poden alçar-se, si no en armes, en llançament de fang i insults gruixuts quan visita segons quins indrets i en algun moment delicat. Allò de Paiporta es podia veure a venir perquè l’Estat que ell representa va deixar ciutadans al caire de l’abisme. Amb tot, s’hi va presentar com un salvador d’ànimes i el País Valencià no va respondre com hauria desitjat. La viva estampa de Guruceta al Camp Nou va semblar per moments.

Malgrat tot, ni Joan Carles I ni Felip VI han estat públicament discutits. Al primer se li perdonen els pecats de la carn perquè va portar, diuen, la democràcia, i al segon, qualsevol relliscada. No hi ha alternativa a l’actual llinatge. L’operació de màrqueting per convertir la princesa Elionor en la gran líder del futur ha continuat imparable. Ja major d’edat, hem trobat fins a la sopa els seus discursos, la seva formació militar i qualsevol anècdota banal que ha protagonitzat.

També ha estat l’any en què el president de la Generalitat, Salvador Illa, ha mostrat sense cap vergonya la seva cara de monàrquic acèrrim i de vassall del Borbó.

Cada any, quan s’acosta la revetlla, i sovint durant les festes de Nadal, molts descobreixen per primer cop aquest personatge mitològic. Apareix en les pantalles dels nostres televisors per repartir llaminadures, no només entre la mainada sinó també entre els adults. La trampa està ben cuinada. Les seves paraules i la seva imatge pulcra han d’encobrir qui és aquest senyor en realitat, sobretot per als més petits, pobres, que el veuen per primera vegada encorbatat de dalt a baix contant faules del seu màgic país.

En aquesta darrera aparició, anomenada discurs de Nadal, ens ha volgut fer creure, des de la seva butaca daurada, que ell ha sofert tant per aquelles riuades del País Valencià com els que ho van perdre tot. I la culpa del desastre de tot plegat no és de la seva persona, un esperit benigne, sinó d’una cosa que els éssers que viuen en altres dimensions no poden controlar, la descoordinació entre administracions.

La responsabilitat és de tothom i no és de ningú. Que el president autonòmic estigués fent allò que tots sabem no va merèixer ni tan sols una menció. L’home dels nassos no és com el del sac, que apareix per endur-se els nens dolents. Mazón resulta que és tan sant com Teresa de Calcuta.

El mag folklòric de la Zarzuela, conegut també com el senyor de les orelles, té els ulls desviats cap a la dreta, potser massa i tot, si us hi fixeu bé. Sense recordar que el primer immigrant de tots al seu regne és precisament el seu pare, nascut a Roma, aquest príncep esdevingut cap d’estat per art de màgia ens diu quins són els seus papus particulars. Ens alerta que la immigració d’ara provoca tensions en la cohesió social. Doncs mira, tots cap a Albània, com fa la seva amiga Meloni. Ja sabem què ha demanat el rei de regal de Reis.

Se li ha d’admetre, això sí, que els seus malvats enemics d’altres ocasions, els catalanets que no volen els seus llamins, ja no li fan ni pessigolles. No parla de coses tan poc agraïdes com indult, amnistia o la gran unitat d’Espanya. Això, com si fos en Charlie del conegut conte de La fàbrica de xocolata, ja l’hi han resolt els seus propis Oompa Loompas, els polítics de tots els colors, els d’allà i els d’aquí, que han pactat que tots faran bondat.

Per als que sabem que rere la imatge amable d’aquest senyor del nas gros hi ha una cosa fosca i pertorbadora, ens queden les falles. És un dels personatges que sovint acaben ben cremats. Això sí que fa il·lusió i no els seus missatges.

Quin pessebre s’han empassat molts mitjans alegrant-nos l’arribada del Nadal amb la felicitació dels Borbons, tots quatre tan ben posats que semblen figures de porcellana, amb un somriure més fals que els duros sevillans d’abans. Havent vist sovint el mal humor que gasta el monarca espanyol, no costa gens imaginar-lo com el senyor Scrooge caminant pels passadissos de La Zarzuela amb ganes de penjar pel coll els pobres servents que l’han de mantenir net i polit.

Què pensarà si el dia 24 se li apareix el fantasma del passat, quan era un infant. Llavors, és clar, manava Franco de veritat, no com ara. El cor se li entendrirà i imaginarà, és clar, per què no pot ser tot ara igual que abans, quan els bons sempre tenien la raó i els altres, a callar.

El fantasma del present li farà més nosa que servei. Que un obrer de Paiporta arrossegat per la dana li mostri com celebra, malgrat tot, el Nadal a la seva casa arrossegada per les aigües, les de la natura i les de la incompetència governamental, convertirà realment el monarca hispà en una persona disposada a repartir ni que sigui un cèntim la seva fortuna?

Falta, és clar, el fantasma del futur. No serà un espectre del més enllà ni cap cosa sobrenatural. Simplement el seu pare, ja sol i abatut als Emirats, li trucarà des de l’Orient Mitjà per recordar-li que ell ha quedat sol, sense amants, i que les seves decisions l’han portat al seu inesperat destí.

Però el conte, amics, farà un gir que ni tan sols Dickens, que tampoc era un pobre senyor a qui faltessin els rals, hauria esperat. Aquest nou senyor Scrooge, o sigui, el rei de tots els espanyols, farà una pensada després de rebre aquestes benaventurades visites. Allò més lògic, en aquest esperit que ens envaeix a tots, seria renunciar finalment a la corona, proclamar la república i repartir els seus milions entre els seus soferts súbdits. Mireu si n’hi ha, d’organitzacions no governamentals, per portar felicitat allà on hi ha misèria.

Però Felip, no ens enganyem, ja és feliç així. La memòria del passat el reconforta, en el present ningú li discuteix el seu egoisme i en el futur no veu la misèria d’un home en solitari, sinó un paradís semblant al de les mil i una nits, o sigui, una fortuna inabastable, un país a mercè de la seva família i una amant en cada port, perquè no se’n parla però déu-n’hi-do amb el caganer reial quin historial que porta.