La República

El mercat de la premsa escrita en català disposarà d’una nova publicació a partir del mes que ve, el setmanari La República. La capçalera arribarà als quioscos el 28 d’abril amb un número zero i començarà a distribuir-se amb periodicitat setmanal a partir del 26 de maig, els dissabtes al quiosc en solitari i els diumenges amb El Punt Avui. La República està editada per la societat laboral Maig 2011 (editora també de L’Esportiu de Catalunya i L’Econòmic) i té amb una plantilla inicial de quinze periodistes, que compartiran local amb la redacció d’El Punt Avui. El projecte també té previst incorporar en les pròximes setmanes una llarga llista de col·laboradors d’opinió, il·lustradors i crítics de diverses disciplines, combinant firmes de prestigi amb noves veus.

El setmanari està dirigit pel periodista i historiador Carles Ribera i el director adjunt és el també periodista i historiador Pere Bosch. Segons aquests responsables, la capçalera neix per oferir un punt de trobada mediàtic per a un republicanisme arrelat com a opció. “Catalunya no és cap república encara, però la Catalunya republicana existeix des del moment que més de dos milions de ciutadans se senten còmodes amb el concepte, i volem fer una publicació que normalitzi aquest marc de referència ideològic i cívic”, explica Ribera.

La República serà, per tant, un setmanari que posarà un accent especial en la política, però seguint un criteri de revista d’informació general. “Orientarem també el focus cap a àmbits com ara la cultura, el territori, les noves tecnologies, els joves i infants i l’oci, en definitiva tot allò que ha de tenir una revista normal per a una república normal”, explica Pere Bosch. En aquest sentit, l’equip redaccional arrenca amb una voluntat de fer periodisme de fons i, en aquest sentit, cada número contindrà un dossier central, diversos reportatges de temàtiques diverses i entrevistes. També tindrà, entre d’altres, seccions fixes dedicades al públic jove, a l’oci i a la monarquia, aquesta última amb visió crítica i irònica.

Cada any, quan s’acosta la revetlla, i sovint durant les festes de Nadal, molts descobreixen per primer cop aquest personatge mitològic. Apareix en les pantalles dels nostres televisors per repartir llaminadures, no només entre la mainada sinó també entre els adults. La trampa està ben cuinada. Les seves paraules i la seva imatge pulcra han d’encobrir qui és aquest senyor en realitat, sobretot per als més petits, pobres, que el veuen per primera vegada encorbatat de dalt a baix contant faules del seu màgic país.

En aquesta darrera aparició, anomenada discurs de Nadal, ens ha volgut fer creure, des de la seva butaca daurada, que ell ha sofert tant per aquelles riuades del País Valencià com els que ho van perdre tot. I la culpa del desastre de tot plegat no és de la seva persona, un esperit benigne, sinó d’una cosa que els éssers que viuen en altres dimensions no poden controlar, la descoordinació entre administracions.

La responsabilitat és de tothom i no és de ningú. Que el president autonòmic estigués fent allò que tots sabem no va merèixer ni tan sols una menció. L’home dels nassos no és com el del sac, que apareix per endur-se els nens dolents. Mazón resulta que és tan sant com Teresa de Calcuta.

El mag folklòric de la Zarzuela, conegut també com el senyor de les orelles, té els ulls desviats cap a la dreta, potser massa i tot, si us hi fixeu bé. Sense recordar que el primer immigrant de tots al seu regne és precisament el seu pare, nascut a Roma, aquest príncep esdevingut cap d’estat per art de màgia ens diu quins són els seus papus particulars. Ens alerta que la immigració d’ara provoca tensions en la cohesió social. Doncs mira, tots cap a Albània, com fa la seva amiga Meloni. Ja sabem què ha demanat el rei de regal de Reis.

Se li ha d’admetre, això sí, que els seus malvats enemics d’altres ocasions, els catalanets que no volen els seus llamins, ja no li fan ni pessigolles. No parla de coses tan poc agraïdes com indult, amnistia o la gran unitat d’Espanya. Això, com si fos en Charlie del conegut conte de La fàbrica de xocolata, ja l’hi han resolt els seus propis Oompa Loompas, els polítics de tots els colors, els d’allà i els d’aquí, que han pactat que tots faran bondat.

Per als que sabem que rere la imatge amable d’aquest senyor del nas gros hi ha una cosa fosca i pertorbadora, ens queden les falles. És un dels personatges que sovint acaben ben cremats. Això sí que fa il·lusió i no els seus missatges.

Quin pessebre s’han empassat molts mitjans alegrant-nos l’arribada del Nadal amb la felicitació dels Borbons, tots quatre tan ben posats que semblen figures de porcellana, amb un somriure més fals que els duros sevillans d’abans. Havent vist sovint el mal humor que gasta el monarca espanyol, no costa gens imaginar-lo com el senyor Scrooge caminant pels passadissos de La Zarzuela amb ganes de penjar pel coll els pobres servents que l’han de mantenir net i polit.

Què pensarà si el dia 24 se li apareix el fantasma del passat, quan era un infant. Llavors, és clar, manava Franco de veritat, no com ara. El cor se li entendrirà i imaginarà, és clar, per què no pot ser tot ara igual que abans, quan els bons sempre tenien la raó i els altres, a callar.

El fantasma del present li farà més nosa que servei. Que un obrer de Paiporta arrossegat per la dana li mostri com celebra, malgrat tot, el Nadal a la seva casa arrossegada per les aigües, les de la natura i les de la incompetència governamental, convertirà realment el monarca hispà en una persona disposada a repartir ni que sigui un cèntim la seva fortuna?

Falta, és clar, el fantasma del futur. No serà un espectre del més enllà ni cap cosa sobrenatural. Simplement el seu pare, ja sol i abatut als Emirats, li trucarà des de l’Orient Mitjà per recordar-li que ell ha quedat sol, sense amants, i que les seves decisions l’han portat al seu inesperat destí.

Però el conte, amics, farà un gir que ni tan sols Dickens, que tampoc era un pobre senyor a qui faltessin els rals, hauria esperat. Aquest nou senyor Scrooge, o sigui, el rei de tots els espanyols, farà una pensada després de rebre aquestes benaventurades visites. Allò més lògic, en aquest esperit que ens envaeix a tots, seria renunciar finalment a la corona, proclamar la república i repartir els seus milions entre els seus soferts súbdits. Mireu si n’hi ha, d’organitzacions no governamentals, per portar felicitat allà on hi ha misèria.

Però Felip, no ens enganyem, ja és feliç així. La memòria del passat el reconforta, en el present ningú li discuteix el seu egoisme i en el futur no veu la misèria d’un home en solitari, sinó un paradís semblant al de les mil i una nits, o sigui, una fortuna inabastable, un país a mercè de la seva família i una amant en cada port, perquè no se’n parla però déu-n’hi-do amb el caganer reial quin historial que porta.

Amb la història que hi ha al darrere, Espanya ja no s’hauria de considerar una monarquia sinó directament un regne de bastards en què fills i filles no legítims han anat passant la seva sang gens blava d’uns descendents als altres. I encara sort. Ha estat l’única fórmula per saltar-se algunes conegudes malalties que s’agafen quan t’enllites amb familiars molt directes.

De fet, s’ha de dir que Maria Lluïsa de Borbó-Parma (1751-1819) es va vantar en les seves últimes hores d’haver extingit ella tota sola la dinastia dels Borbons. Malgrat l’oposició del seu futur sogre i rei, Carles III, aquella desconeguda princesa italiana es va acabar casant amb el seu fill per raons d’estat. Malgrat que els historiadors tenen diferents versions sobre els seus descendents, ningú podia saber més bé que ella qui era el pare real dels seus 14 fills, dels quals només set van arribar a l’edat adulta.

Si tots els seus petits prínceps i princeses, sobretot els que no van morir, eren en realitat fills de la corrua d’amants que tenia a la cort i no del seu marit, que tenia altres inclinacions sexuals, doncs la línia directa dels Borbons mascles va quedar tallada allà mateix, tot i que ella era d’una altra branca de la família i els més puristes podrien considerar que, malgrat tot, els hereus tenien més o menys la sang reial.

Que en aquells anys no hi hagués xarxes socials no vol dir que tot el regne no anés ple de rumors i algunes notícies certes de la vida conjugal de la reina. La majoria de fills, almenys els quatre últims, van ser del polític Manuel Godoy, que va ascendir ràpidament a la cort de Madrid gràcies a la seva relació privilegiada amb la reina. Entre els súbdits l’expressió amb la qual més es definia Maria Lluïsa i les seves constants relacions extramatrimonials la va saber resumir amb certa elegància l’escriptor romàntic José de Espronceda, membre de la Guàrdia Reial: “Impura prostituta.”

Mentre la reina Maria Lluïsa feia de les seves, Carles IV va portar Espanya a una humiliació mai vista. Va arribar la derrota contra l’armada britànica a la batalla de Trafalgar, el motí d’Aranjuez contra els reis, la seva abdicació i la decisió de lliurar directament la seva corona a Napoleó, que la va cedir al seu germà Josep Bonaparte. Davant d’aquest panorama, l’única solució que li quedava era l’exili a la cort papal de Roma. El Borbó va perdre el regnat però Maria Lluïsa una cosa molt pitjor, el seu gran amant.

Ben sabut és que aquest divendres els espanyols han celebrat això que en diuen la festa de la Constitució, una diada que bàsicament serveix per fer el conegut pont de la Puríssima, o sigui escampar la boira i en alguns casos fer llargues cues amb el cotxe en qualsevol carretera nostrada.

Aquesta exaltació de l’ascens al tron d’un penques com Joan Carles I contrasta amb una altra celebració del 6 de desembre que s’ha anat perdent amb el temps, tot i que també havia tingut una gran rellevància als Països Catalans. A molts indrets d’Europa és una diada, paradoxalment, on el protagonista no és un lladregot, com a Espanya, sinó un personatge que representa tot el contrari: Sant Nicolau. D’aquesta festivitat va sorgir un nom nadalenc ben conegut, el de Santa Claus. Però en realitat és una tradició ben cristiana i no tan pagana com pensen els defensors a ultrança dels Reis d’Orient.

Antigament, per Sant Nicolau, molts nens rebien presents i llaminadures, també a casa nostra. Pels republicans això és matar dos ocells d’un tret. A casa t’oblides de la Constitució Espanyola i tota la propaganda que hi va associada i pots substituir, si fos el cas, Santa Claus pels Reis del 5 de gener, tot i que entenc que aquest és un sacrifici, jo el primer, difícil d’afrontar si tens mainada.

On la festa de Sant Nicolau s’ha mantingut amb més força és a Flandes i als Països Baixos. Els nens que han fet bondat reben aquest dissabte tota mena de regals, com ho faran els d’aquí el 6 de gener. Curiosament la tradició explica que el Nicolau ve de la península Ibèrica, una tradició que segurament prové de la idea que, com els nostres reis, venia del llunyà orient i, per tant, havia de fer parada en algun dels grans ports del Mediterrani europeu.

Això ho he explicat molt per sobre perquè m’estic convencent a mi mateix de gastar encara més diners en regals, i això sí que als catalans ens costa, i convertir el 6 de desembre en una nova gran festa de la generositat recordant també que els que representen “la democràcia que ens vam donar entre tots” aquell 1978 és una estafa de dimensions èpiques. Mentre alguns personatges llegendaris volten per domicilis de tot el món mostrant la seva magnificència amb regals de tota mena, Joan Carles I ha estat llevant en abundància a costa dels pressupostos públics, d’on surten els pocs diners que tenim per pagar des de la sanitat fins a l’educació. Això sí que va ser un regal enverinat.

Botifler és un mot que s’usa cada vegada menys. I és una llàstima. Molts el consideren un insult, una ofensa o fins i tot un ultratge, però en realitat és una descripció o fins i tot un elogi. La gent d’ordre o els espanyols de tot cor que viuen a Catalunya, que són els que sovint se senten més dolguts quan algú els defineix com allò que són, no n’haurien de fer tants escarafalls. Botifler, per a ells, no hauria de ser un nom destructiu, sinó l’evidència autèntica d’una de les seves raons de ser. No l’única, és clar.

El problema sovint és que s’oblida l’origen del mot. Va sorgir durant la guerra de Successió per qualificar els partidaris del Borbó Felip V, sobretot els nobles i la gent benestant. De fet, es feia servir més al País Valencià que no pas a Catalunya. Ara hem vist com és precisament allà on encara n’hi ha més, si repassem tots els que han acompanyat Felip VI en les visites després de les riuades de la dana.

La majoria dels burgesos d’ara, en podem dir grans empresaris, els virreis, o sigui els polítics autonòmics, i els aristòcrates, artistes i gent amb grans recursos que són borbònics, ja sigui de cor o per interessos, són botiflers. I no passa res. Els ho podem dir i no se n’han pas d’avergonyir. Com fa tres-cents anys la gent com ells va donar suport a Felip V i ara ho fan amb Felip VI. Si ens hi fixem bé, només hi ha un petit pal de diferència. La representació simbòlica és la mateixa.

Després de la guerra, al Principat, hi va haver un problema amb els botiflers. Ara no el tindríem. Al final del conflicte n’hi havia tan pocs que després del Decret de Nova Planta no se’n trobaven per ocupar els nous càrrecs que havien d’implantar-lo. En alguns llocs van fer venir gent de fora. Això sí, els botiflers van ser dels pocs catalans que van obtenir càrrecs fora de Catalunya. És un altre dels trets que defineixen aquest mot tan nostrat. Tots els que treballen al servei dels Borbons, sigui als Països Catalans, sigui a la resta de l’Estat espanyol, són gairebé per definició botiflers.

Si passéssim una llarga llista veuríem com des del primer dels catalans, el nostre president Salvador Illa, fins a una munió interminable de milions de ciutadans, la majoria de bona fe o per desconeixement, entrarien en la categoria botiflera. No se n’han d’amagar. Han guanyat des de llavors totes les guerres, no contra tot Catalunya, si ho voleu, sinó contra aquells que han volgut d’una manera o una altra trencar les cadenes dels Borbons.

Muntar una operació en benefici propi enmig d’una tragèdia és una cosa que té molts noms. Poseu-hi el que vulgueu. Si Joan Carles I va aprofitar-se d’una circumstància política i militar encoratjada per ell mateix, el cop d’estat del 23-F, ara el seu fill ha decidit estirar el fil de la dana per consolidar, o intentar-ho, la seva imatge d’un símbol que està per sobre de tots els polítics. La pensada és bona. “Mentre tots els senyors i senyores als quals voteu són uns inútils rematats, tant els de dretes com els d’esquerres, aquí soc jo com a salvador de la pàtria.”

I heus aquí que apareixen, no pas casualment, militars al govern valencià, senyors que apel·len a la unitat més enllà –quina por– d’allò que en diuen diferències polítiques. Com si el País Valencià fos Bòsnia. Ara, tots a fer cas. El senyor Francisco José Gan Pampols, tinent general de l’exèrcit, no ha vingut pas del no res, igual que el seu segon en aquest nou experiment de govern d’unitat “nacional”, el general de brigada Venancio Aguado.

El cap de l’exèrcit espanyol ja sabem qui és. Aquestes coses no les fa el pobre Mazón sense el permís de més amunt. Amb els nomenaments ja calents, els reis van poder passejar amb un aire més triomfal per Xiva, Utiel i la rambla del Poio, amb ovacions i tot. Res a veure amb el petit cop d’estat que havien muntat alguns ciutadans uns dies abans a Paiporta.

Els més de 200 morts sobre la taula serviran, deuen pensar a la Zarzuela, com a mínim per restablir el bon nom del Borbó al País Valencià i posar-se a la butxaca sobretot els que ja abracen aquesta causa anomenada de l’antipolítica. Tots els polítics són uns inútils, però el rei, és clar, és una altra cosa. És un militar, un descendent de l’home dels pantans i un símbol que tots els de Vox poden considerar que és dels seus.

L’episodi del 23-F va ser prou lamentable i va tenir el seu risc, però al capdavall no hi va haver cap víctima. Aquí n’han calgut unes quantes, i totes civils i desvalgudes, perquè el rei i els seus militars hagin fet el seu propi cop de timó després que una manifestació de més de cent mil persones demanés el cap de Mazón. Que moltes entitats catalanistes estiguessin al capdavant d’aquella demostració de força contra els ineptes del govern, tampoc va agradar a l’Estat, concepte que inclou el PP, el PSOE i tot el que ve al darrere. En canvi, la dupla militars i reis és un factor indestructible des de la primera restauració borbònica.

L’apropiació cultural i el domini polític de Castella sobre tot allò que un dia van representar els Països Catalans es veu d’una manera cruenta aquests dies a València arran de la crisi de la dana. N’és un exemple un dels grans referents històrics que compartim, el rei Jaume I. A València ja és oficialment Jaime I i cada vegada ho serà més a les Illes i ja no diguem de l’Aragó, comunitat governada per fanàtics anticatalans.

La gran base militar des de la qual l’exèrcit espanyol coordina (o ho intenta) les operacions a l’Horta Sud l’han batejada precisament amb el nom de Jaime I, deixant clar que si un dia hi va haver un monarca que va dominar el Mediterrani va ser tan espanyol i borbó com Fernando VII. Parlant de Borbons, el d’ara, Felip VI, s’ha passejat aquesta setmana enmig dels militars precisament en aquesta base. Ho ha fet amb el seu uniforme de cap dels exèrcits evitant cap desdeny cap a la seva persona. No es repetirà un episodi com el del fang. Quan torni a passejar per Paiporta o qualsevol de les altres viles anorreades per l’aigua, estarà tot sota control.

S’ha de dir que la coneguda base que l’exèrcit de terra té al País Valencià està situada a Bétera (Camp del Túria), una de les poblacions que el botifler Cristóbal de Moscoso –primer comte de Torres-Torres– va destruir i cremar durant la Guerra de Successió quan l’exèrcit de Felip V va descobrir que la població havia donat suport a la causa austriacista i als combatents maulets.

La Corona de Castella va començar la feina a València fa més de tres-cents anys, però ha estat en les últimes dècades quan des de Madrid s’ha aconseguit desnaturalitzar el nacionalisme i sobiranisme valencià per convertir això que ells en diuen “comunitat” en una mena de segona província de Madrid, la seva platja, com en diuen alguns. La capacitat de resistència de les institucions pròpies, com la Generalitat, ha estat tan nul·la que fins i tot els socialistes, que tenen un partit que porta en el seu nom País Valencià, ha renunciat a usar el terme per temor que la reacció castellana els enviï a la famosa paperera de la història.

Malgrat els insults que van rebre Felip i Letícia, el País Valencià actual és la història d’un èxit, el de l’assimilació cultural. Els francesos, tan republicans com són, han fet el mateix amb la Catalunya Nord. Quedem nosaltres, al mig, exposats al mateix perill. Som els següents de la llista...

Felip VI i Letícia van anar diumenge passat a l’era de Paiporta. No van trobar pols, però el fang, o si voleu la merda, els va arribar al coll. No només en el sentit literal. Per primer cop el monarca va entendre que si ell representa l’Estat i l’Estat és incompetent, doncs ell també ho és. No només el pobre Mazón i l’espavilat de Sánchez van pagar els plats trencats de la tragèdia. Per molt que la campanya per netejar la imatge del Borbó comencés just en el moment en què les boles de fang voleiaven sobre el seu cap, hi va haver fets contra els quals ni els seus més grans aduladors van poder lluitar.

La repercussió dels mitjans internacionals no va ser sobre el “rei valent” dels espanyols, sinó sobre l’allau d’indignació que es va trobar al País Valencià i sobre la ridiculesa de muntar una operació de visita a la zona zero mentre els voluntaris i els equips d’emergència, pocs, encara no donaven l’abast per netejar un poble reduït a miques per culpa d’inútils que tenen nom i cognoms.

Per acabar-ho d’adobar, el rei no tan sols va veure com els seus súbdits li deien de tot, sinó que va decidir aturar-se per consolar alguns joves i, oh, casualitat, va resultar que aquests tres o quatre vailets que buscaven el seu minut de glòria eren cadells de l’extrema dreta espanyola, o sigui nazis de cap a peus. Felip els advertia que fessin cas omís de les boles i de les presumptes grans mentides que corren per les xarxes, sense estar al corrent, o sabent-ho perfectament, que estava parlant precisament amb els que s’encarreguen de difondre-les. Quin panorama.

Així, l’escena que alguns van pretendre difondre com la d’un rei coratjós davant la població va ser en realitat una bona metàfora del que és Espanya ara mateix. Els voluntaris i els habitants del poble i la comarca, abandonats a la seva sort des del primer dia, i el monarca discutint sobre fake news amb un parell de ximples. La xerrada s’hauria posat més interessant si hagués sorgit, parlant de notícies certes o falses, qüestions com el patrimoni de la família reial. Sembla que tot el que se sabia i no es va dir durant cinquanta anys de l’emèrit no era precisament mentida.

Si tan valerós i intrèpid és aquest rei dels espanyols, també hauria pogut venir el 3 d’octubre del 2017 a “calmar” els catalans. Aquell dia, però, no hauria trobat cap feixista pel camí que l’hagués pogut salvar d’una pluja d’urnes ben merescuda. En tot cas, t’esperem per a una propera ocasió.

Enmig de la tragèdia del País Valencià i també de la incompetència política va sorgir la figura que havia de salvar totes les víctimes, vives i mortes, de la maleïda onada freda d’aquesta setmana. Va comparèixer, com si fos un dictador africà dels anys setanta, vestit de militar de nyigui-nyogui, el rei dels espanyols donant per fet que ell seria el primer de tots a anar a la primera línia de foc, en aquest cas d’aigua, per combatre les hostilitats meteorològiques que inundaven bona part de l’antiga Corona d’Aragó.

Donant per fet la seva inutilitat, en el sentit literal de la paraula, va oferir paraules de consol a posteriori, quan els morts ja es comptaven per desenes, i va posar al servei del poble un exèrcit que presumptament lidera. Les unitats d’emergència van actuar tard i malament, però cap responsabilitat serà seva. Paradoxalment tots els polítics espanyols es tiren les pedres els uns als altres però miraculosament el Borbó i els seus militars tots són sacralitzats com si el papa Francesc ho hagués proclamat en una homilia a Roma.

El més entendridor de tot plegat és aquesta dèria de Felip VI de disfressar-se cada dia d’una cosa diferent com a fórmula per enganyar els seus súbdits que cada dia té una feina diferent i que qualsevol dia tindrà un atac de pànic per l’estrès que l’envolta. En la copa Amèrica de Barcelona es va presentar vestit de mariner disposat a fer la primera comunió i en els grans àpats se’l veu sempre vestit de vint-i-un botó. El rei, ho sabem, no té feina, però el seu sastre deu parar boig.

La figura de Felip VI parlant seriosament amb els mitjans sense demanar ni la més mínima disculpa després d’un drama històric resumeix també quina responsabilitat considera ell que té en qualsevol cosa que passa al seu estat: zero. És una família, de fet, que només ha demanat perdó en els darrers quaranta anys per haver matat un pobre elefant. Ja sabem que és greu, però entre això, muntar un cop d’estat o quedar-se milions i milions de dòlars, encara hi ha algunes diferències.

El rei d’ara es pensa, o li ho diuen, que la seva imatge pública és cada vegada més acceptada pel rictus de seriositat que fa quan una cosa va malament i pels petits somriures que mostra quan es troba en un ambient distès o favorable. La realitat, amb tot, és molt més crua. Els joves que passen de la política també ho fan de l’aristocràcia medieval. O es converteixen tots els Borbons en uns influenciadors a les xarxes o a la llarga faran més nosa que servei a la seva “pàtria”.