«És la millor teràpia per deixar de fumar»

–«Déu n'hi do! Les vaig aca­bar al ser­vei d'urgències de l'hos­pi­tal Can Mis­ses d'Eivissa amb un diagnòstic no gens favo­ra­ble: una angina de pit.»

–«Reco­nec que no en vaig voler fer gaire cas. Em cos­tava res­pi­rar, no podia fer esforços, em feia mal el pit, em vaig començar a medi­car... Però vaig pen­sar que uns dies de des­cans m'ani­rien bé.»

–«Bé, depèn com es miri. Era millor dur la família al ser­vei d'urgències que no pas al cemen­tiri [riu]. Vam arri­bar a l'hos­pi­tal de mati­nada i ens el vam tro­bar ple de joves que no havien superat la marxa de la nit eivis­senca. Em van aten­dre ràpida­ment. Pri­mer sem­blava que la cosa neces­si­ta­ria una ope­ració més com­plexa, però al final amb un cate­te­risme sim­ple es va resol­dre. Un equip de cardiòlegs de la Vall d'Hebron que visi­ten l'illa habi­tu­al­ment em van inter­ve­nir sense anestèsia.»

–«Sí. Ho fan al natu­ral perquè com­porta menys risc. A més, és força pedagògic perquè t'expli­quen pas a pas tot el que et fan. I a més ho veus a través d'una pan­ta­lla. Sem­blava una visita del lam­pista. Em van col·locar una mena de molla a la vena i de seguida va començar a córrer la sang un altre cop. I un cop aca­bada l'ope­ració, a sopar.»

–«No m'ha cal­gut! No hi ha millor teràpia que una experiència com aquesta. No he patit ni síndrome d'abs­tinència ni res.»

–«M'he sen­tit molt esti­mat. Família, amics, com­panys... Ha tru­cat tot­hom interes­sant-se pel meu estat de salut. Tant la gent que em coneix com a alcalde, com aque­lla a qui atenc com a metge. Real­ment sóc molt afor­tu­nat.»

–«Que la vida penja d'un fil i que aquest en qual­se­vol moment es pot tren­car. Suposo que més o menys el que pensa tot­hom que ha pas­sat per això.»

–«A grans trets, no ho crec pas. Ja porto molts anys sent com sóc. La vida és curta. Sé que em reco­ma­nen de fer una altra vida, més llarga; però per mi no és vida. Man­tindré la feina a la con­sulta, a la Comu­ni­tat Terapèutica del Maresme i a l'alcal­dia. Con­ti­nuaré vivint amb inten­si­tat el dia a dia, perquè no ho sé fer d'una altra manera. Ara, com a record de l'epi­sodi, em queda l'obli­gació de pren­dre vuit pas­ti­lles diàries. I això és un toc d'atenció!»