TAV

L'ampli­ació de la con­cessió i també del dine­ral que l'Estat ha de pagar a la com­pa­nyia TP Ferro, que ha aca­bat la línia del TAV de Per­pinyà a Figue­res –però que ara no té cap a on anar ni d'on venir perquè la resta de l'obra va a baixa velo­ci­tat–, és només la punta d'un ice­berg de des­pesa monu­men­tal en una infra­es­truc­tura dis­cu­ti­ble que, per aca­bar-ho d'ado­bar, s'està endu­ent des de fa anys, i els anys que que­den, la part grossa del pastís pres­su­pos­tari esta­tal a les comar­ques giro­ni­nes. Quan algú, d'aquí a molts anys, estudiï el procés de cons­trucció de l'alta velo­ci­tat en aquest ter­ri­tori, arri­barà a la con­clusió que la mà de diners que s'hi han abo­cat ser­vi­rien per tor­nar a tapar amb bit­llets el túnel que avui encara s'ha de per­fo­rar a Girona. Serà un tre­ball de recerca històrica molt meri­tori; només que la con­clusió a què arri­barà ja la tenim ara: una via ràpida per des­viar els diners de les neces­si­tats reals.