“L’Estat no ha fet els deures”

El 22 de juliol el 2013 es feia un homenatge molt sentit a les dues víctimes franceses, un pare i una filla, que van estimbar-se i van perdre la vida fugint del foc prop de la carretera N-260 a Portbou. Era un dia de records, per al silenci i el respecte. Era també, però, un acte per retre homenatge a tots aquells que incendi rere incendi s’hi deixen la pell. L’alcalde, Josep Lluís Salas, anava a destapar una placa. Es va girar i estava sol. L’emoció estava continguda. Va demanar que algú que hagués participat en l’extinció del foc l’ajudés. Van passar uns segons. Ningú s’havia mogut. Finalment un bomber uniformat va decidir-se. El va seguir un company.

Poca gent ho sabia, però entre el públic, discretament, hi havia dues noies que també havien hagut de fugir del foc preses del pànic. Elles van tenir més sort. Eren vives. Abans de començar s’havien acostat a l’alcalde per agrair l’acte i l’esforç de tots els que van contribuir en el rescat, i li explicaven l’experiència. Una d’elles recordava que s’havia arribat a treure més de 300 espines de figuera de moro del cos. “Encara estaven molt afectades”, explicaven aquells que les havien escoltat.

Un any abans, la tramuntana i el foc de la Jonquera havien coincidit amb la imprudència d’un inconscient que va llençar una burilla i va provocar el foc. Cinc anys després ningú sap qui va ser. Havia estat una dramàtica coincidència de circumstàncies ajuntades amb un estat molt impresentable de la via. Els experts ja coincidien a assenyalar llavors que la carretera s’havia convertit en una trampa. A final de l’acte, discretament també, sense aire de reivindicació, Josep Lluís Salas, recordava que en l’últim any, des del maleït foc, ningú havia actuat. Havia quedat per parlar amb el subdelegat Sánchez-Bustamante, que era a l’acte, la setmana següent. “Ja és el tercer delegat [Bustamante estrenava càrrec] amb qui em reuneixo.”

Vaig assistir a l’acte i admeto que en vaig sortir tocat. Havia viscut experiències extremes amb protagonistes del drama i un any abans, i vaig llegir els silencis. Em vaig permetre un passeig pel poble abans de tornar a la redacció i em van arribar dues converses a l’orella. Un nexe: la indignació. “Això és una ratera”, deia un comerciant a una clienta a peu de carrer. “Ningú ha fet res en tot l’any.” Una frase va sortir a les dues converses: “Pot tornar a passar.” Quatre anys després, ningú ha fet res a la carretera.

“L’Estat no ha fet els deures”, afirmava amb claredat, amb un cert to resignat, l’alcalde de Portbou, Josep Lluís Salas. Aquell auguri ciutadà no ha succeït. Afortunadament. Però la carretera és la mateixa i manté la mateixa problemàtica que aquell diumenge dia 22 de juliol del 2012. “L’embut és el mateix que llavors,. No s’ha canviat res. Ho hem reclamat moltes vegades i no s’ha tirat mai endavant”, lamentava l’alcalde, que recorda que en aquest temps s’ha pres una mesura que sí que els resulta efectiva i que s’activa gràcies a la predisposició de les autoritats catalanes. El problema principal és que la coincidència de vehicles voluminosos, com rulots i autocars, en determinats revolts del trajecte entre el nucli urbà i la frontera comporta l’aturada del flux circulatori, perquè sempre un dels vehicles implicats ha de fer maniobres. “Això es va fer en el primer any després del foc, i es tracta d’un protocol que ens permet avisar els comandaments de trànsit perquè es talli l’accés a vehicles grossos al tram. Només hem de fer una trucada de telèfon”, reconeixia Salas. La resta, tot continua igual i, el pitjor de tot, sense cap garantia que l’eixamplament de la carretera sigui una prioritat per a l’administració central, que és qui té competències en aquesta via. La urgència de l’eixamplament es coneix a Madrid des del darrer govern Aznar. El projecte és en un calaix.

“El govern actual ja va dir fa uns mesos que hi havia uns 5.000 milions per arreglar carreteres a tot Espanya aquest any 2017; a veure si en aquesta ocasió ens en toca algun”, desitjava Salas.