“S’ha vist que el liró s’ha adaptat però està al límit i s’ha de mimar”

Té la peculiaritat que és la població europea situada més al sud de la Península. És curiós perquè ja estem en un ambient mediterrani que no li és favorable perquè el seu hàbitat són els boscos caducifolis com les rouredes i les avellanoses. S’ha adaptat a certa altura de la carena del Montnegre on hi ha rouredes que ara s’han protegit arran d’un acord amb un privat.

El conveni de no aprofitament forestal que s’ha fet amb un propietari de Sant Iscle de Vallalta són quatre hectàrees, però la finca és més gran. A Sant Celoni hi ha altres finques amb roures que s’han subvencionat per protegir l’hàbitat i fer-ne també el seguiment.

Casualment es va detectar la seva presència arran del seguiment que feien els biòlegs del Museu de Ciències Naturals de Granollers sobre la geneta. Com que és un animal arborícola li van adaptar una caixa niu dalt dels arbres on el forat d’entrada quedava enganxat al tronc per facilitar-li l’accés i barrar el pas als depredadors.

Ha estat la manera de poder-lo seguir. Ara hi ha 60 caixes instal·lades, tot i que tenen una ocupació baixa. Els seu hàbitat són els forats dels arbres i amb la gestió forestal ho tenen complicat perquè per obtenir fusta de qualitat s’afavoreixen arbres sense nusos i rectes.

S’ha vist que s’ha adaptat però està al límit i s’ha de mimar. Al Montnegre tenim una població petita i aïllada amb un problema de consanguinitat. Sense el recanvi genètic la reproducció entre ells els aboca a l’extinció. Els mascles haurien de desplaçar-se fins al Montseny, on hi ha la població més propera, però és impossible perquè no hi ha cap corredor biològic que els permeti creuar l’autopista.

Amb la sequera les rouredes aniran en regressió i no ho tindran fàcil. Ara s’ha vist com la població està generant més mascles que femelles, com una adaptació a aquest aïllament. Això permetria als mascles més atrevits intentar dispersar-se, però per molt que vulguin no arribaran mai al Montseny.

Sense les caixes refugi seria impossible fer-ne el seguiment perquè és un animal nocturn i molt discret. Fins a la primavera no es desperten i des del juliol fins al desembre s’aparellen i crien. Quan fan ús de les caixes és el moment d’estudiar-los perquè hi ha probabilitat de trobar-los amb les cries. És complicat establir un cens, aquest any passat només se n’han capturat 17 i altres anys, fins a 40. Els lirons d’aquí amb el bon temps estan més actius que els del Montseny, on hibernen abans.

Sí i aquesta és una bona estratègia que fan servir i que els permet allargar la vida. Viuen uns nou anys, que és una eternitat per a un rosegador. Quan deixen d’hibernar els lirons es passen el dia dormint i només surten per menjar de nit.

No es deixen tocar gaire i s’ha de fer amb guants perquè es defensen mossegant. Són animals salvatges, no són hàmsters. Es mira si són mascles o femelles, se’ls pesa, se’ls marca al pèl per saber si es poden tornar a recuperar. Fa tants anys que els estudia la Lídia Freixas, del Museu de Granollers, que ja els posa nom i tot.

No, per qüestió de recursos, però ens permetria saber cap on es mouen. Si miren de sortir de les rouredes on tenen l’aliment òptim, que és l’aglà, o si exploten les avellanoses. És un esforç econòmic important perquè els seguiments del liró també es porten a terme als parcs del Montseny i a les Guilleries, que també gestiona la Diputació.

Les directives europees no el tenen inclòs perquè allà n’hi ha bastants, tot i que aquesta població més al sud sí que té l’interès.

Al Montnegre hi ha tres estacions per seguir els micromamífers com el ratolí de bosc i de camp, el talpó roig i la musaranya. El seguiment, però, no és tan intensiu com el del liró, en què cada quinze dies dues persones revisen les caixes.

Es coneix com a rata esquirolera perquè fa la mateixa cua llarga tot i mantenir la fesomia d’una rateta.