20 anys del gran incendi de la Catalunya Central
El canvi climàtic, la manca de gestió dels boscos i l’acumulació de massa forestal torna a posar en alerta el territori i els cossos d’emergències
L’any 1998 la Catalunya Central va viure l’incendi més ràpid registrat fins aleshores a Europa. En tres dies van cremar sense control 24.000 hectàrees de les comarques del Bages, el Berguedà, el Solsonès i la Segarra i va representar un abans i un després en l’extinció d’incendis al país. “Va ser un xoc a nivell de comportament dels incendis, ja que superava gairebé 20 vegades la capacitat d’extinció que tenia el cos de Bombers”. Així s’expressa Marc Castellnou, cap dels GRAF, que creu que 20 anys després d’aquells focs és “obligat reflexionar” en quina situació ens trobem. En declaracions a l’ACN, Castellnou creu que cal aprofitar aquest aniversari perquè “la gent no es pensi que el problema està solucionat. El sistema d’extinció està aguantant però el canvi climàtic ens està passant la mà per la cara”. De fet, la manca de gestió dels boscos i la conseqüent acumulació de massa forestal preocupa als alcaldes i propietaris de masies del territori. Un exemple d’això és el relat de Ramon Bajona, exresponsable dels ADF al Solsonès: “Els propietaris de les masies fa molts anys que no marxen de vacances a l’estiu perquè els fa por que hi hagi un incendi i no siguin a casa per protegir-la”.
El 18 de juliol de 1998 començava a Aguilar de Segarra (Bages) un dels incendis més grans que havia patit el país. En molts punts de la Catalunya Central, se superaven els 35 graus de temperatura i hi havia una humitat molt baixa. El foc d’Aguilar de Segarra es va donar per controlat l’endemà, però un segon focus de l’incendi es va declarar a Cardona i en poques hores els dos incendis es van unir en un únic front de 25 quilòmetres, que va superar de llarg la capacitat d’extinció dels Bombers. De fet, en 12 hores van cremar gairebé 18.000 hectàrees i es va convertir en l’incendi més ràpid registrat fins aleshores a Europa. Després de tres dies cremant sense control, el foc finalment es va donar per estabilitzant amb un balanç de 24.000 hectàrees cremades de quatre comarques i una vintena de municipis diferents.
El cap de l’àrea del Grup d’Actuacions Forestal (GRAF) dels Bombers, Marc Castellnou, ha relatat que aquest gran foc forestal “va suposar un xoc a nivell de comportament dels incendis”. “Superava gairebé 20 vegades la capacitat d’extinció organitzada que tenia el cos de bombers i, evidentment, deixava sense capacitat de resposta tot el dispositiu que teníem muntat”, ha relatat Castellnou. De fet, segons el responsable dels GRAF, l’incendi del 1998 va suposar una “revolució” a nivell de coneixement dels incendis i en la manera de plantejar-los.
Castellnou creu que els focs del 1998 a la Catalunya Central van suposar un “augment del coneixement sobre els incendis” i els Bombers van començar a afrontar l’extinció “amb coneixement, estratègia i tàctica, i no només amb la força de maniobra”. Exemple d’això és, segons Castellnou, “que en aquests vint darrers anys, tot i tenir unes condicions meteorològiques pitjors, hem tingut incendis de 5.000 o 10.000 hectàrees, però res similar als focs del 1998”.
Reflexió obligada
Vint anys després d’aquest gran incendi, Castellnou creu que és “obligat reflexionar” sobre la situació en què es troba el país. Segons el cap dels GRAF, “malgrat que el sistema d’extinció segueix aguantant, globalment estem molt al límit perquè el canvi climàtic segueix avançant i les condicions dels incendis ara són més violentes”. Castellnou posa d’exemple els darrers grans incendis de Portugal, Xile i el Canadà per exemplificar que els focs “tornen a superar la capacitat d’extinció dels Bombers” i, per tant”, “hem de posar al centre el debat sobre la gestió forestal, la creació d’economia rural i bioeconomia”.
Segons Castellnou, el problema de fons dels incendis “segueix sense estar resolt” i “l’esforç que hem fet ens ha servit per guanyar anys, però no gaires més”. “Cal aprofitar els 20 anys dels incendis del 1998 per dir a la gent que el problema no està solucionat, ni de bon tros”.
En aquest sentit, Castellnou lamenta que “malgrat que el sistema d’extinció està aguantant, el canvi climàtic ens està passant la mà per la cara. Ja ho ha fet a França, Portugal, els Estats Units i el Canadà, i tard o d’hora ho farà aquí”. “Cal un compromís de país i cal entendre que, com a societat, quan consumim hem de tenir la visió de territori”, ha reblat Castellnou.
La capacitat de regeneració del bosc
Quant a la situació en què es troben els boscos de la Catalunya Central 20 anys després dels incendis, l’investigador del Centre de Ciència i Tecnologia Forestal de Catalunya (CTFC) Lluís Coll ha destacat la “capacitat de regeneració que té el bosc Mediterrani davant d’aquest tipus de pertorbacions”. Malgrat aquesta capacitat de regeneració, Coll ha relatat que hi ha hagut un canvi de configuració del paisatge i, on abans predominaven les pinedes, ara hi ha rouredes, ja que “el roure és capaç de rebrotar després del foc i la pinassa no”. “En conjunt tenim un paisatge dominat pel roure, però a prop de les illes de vegetació no cremada la pinassa ha anat regenerant i conviu amb el roure”, ha descrit Coll.
Testimonis en primera persona
El pare Jordi Castanyer és monjo de Montserrat i l’any 1998 era el superior del Santuari del Miracle, a Riner (Solsonès). Les flames van arribar fins al centre religiós i, els sis monjos que vivien en aquell moment al santuari, van sumar-se a les tasques d’extinció amb les mànegues d’aigua que tenien al recinte. “Vam estar naturalment a primera línia ajudant en tot el que vam poder”, ha relatat Castanyer, que ha dit que malgrat no van témer per les seves vides sí que van tenir “pànic per la proximitat del foc, ja que el teníem per totes bandes i era com un monstre que no podies dominar”. Pel que fa a l’estat en què va quedar el paisatge, el monjo ha relatat que la sensació és de “desolació i tristesa tremenda”. “És com veure un cap amb cabell i, de cop, un cap absolutament pelat”, ha expressat Castanyer.
També va estar a la primera línia de foc Albert Bajona, antic directiu dels ADF del Solsonès i veí de la zona. Bajona ha relatat que va ser un incendi “molt llarg” i ha expressat que va ser molt xocant veure com “aquella manta verda que teníem al Solsonès va desapareixent i es converteix en una manta negra”. “La sensació és que se’ns estava cremant una part de tots”, ha lamentat Bajona. Pel que fa a les tasques d’extinció, Bajona ha afirmat que “ens vam trobar tots desbordats perquè l’incendi es propagava de forma molt ràpida i eren dies de molta calor i poca humitat”.
Quant a la por que es pugui repetir avui en dia una situació similar a la del 1998, Bajona té clar que “és molt probable” que passi. Segons ha explicat, “molta gent de pagès del Solsonès no marxa a l’agost de vacances precisament perquè tenen por que en el moment que estiguin fora pugui haver-hi un incendi i no siguin a casa per protegir-la”. Bajona ha dit que, a més, a la situació climàtica desfavorable s’hi suma “la pèrdua de valorització de la fusta, que ha comportat que els boscos es cuidin molt menys que fa uns anys i s’acumuli molta quantitat de combustible”.
La lluita de l’Ajuntament d’Aguilar de Segarra per fer justícia
Deu anys després de declarar-se el gran incendi de la Catalunya Central, l’Audiència de Barcelona va condemnar dos exdirectius de Fecsa-Endesa a dos anys de presó i a indemnitzar amb més de 10,6 milions d’euros una trentena d’afectats per l’incendi. La sentència assenyalava el “mal estat general” de la línia elèctrica d’Aguilar de Segarra, que datava del 1913, i les “deficiències” que presentava, que van afavorir la creació d’un arc elèctric entre els cables conductors i la caiguda de partícules incandescents que van incendiar la vegetació resseca.
Precisament l’Ajuntament d’Aguilar de Segarra va ser qui va liderar la demanda contra Fecsa-Endesa, ja que, tal com ha relatat el batlle de la població, Valentí Riera, “des d’un primer moment vam veure que la causa del foc era una espurna de la línia”. De fet, el batlle, que ja ho era el 1998, ha explicat que “aquella línia ja havia tret guspires abans i havíem fet altres demandes a Fecsa-Endesa, però sempre acabaven en res”. Riera ha dit que en un cas com aquest “mai acabes satisfet”, però sí que considera que la condemna a la companyia elèctrica va servir per “pal·liar una mica l’impacte que va suposar el foc”.
