“La pandèmia ha suposat un segon de pau per al mar”

La pandèmia ha suposat un segon de pau per al mar, un segon per retornar al silenci que la natura ha aprofitar per recuperar-se. Ha sigut brutal. Imaginem un dofí, un peix, que sent a través d’unes ones de pressió que generen uns motors, els sorolls de les barques, dels pescadors, dels ports... Tot això té una connotació acústica brutal. Imaginem que tot això s’acaba de cop i passa una setmana i no se sent res i en passen dues i tampoc, i els animals comencen a ressituar-se i comencen a anar a llocs on no estaven acostumats a anar perquè tenien por del soroll o d’impactar amb una barca o d’acostar-se a la costa... Tot això, els animals en certa manera ho entenen perfectament i es protegeixen; per tant, si l’home desapareix, la natura es recupera, i per això hi havia dofins prop dels ports, per exemple. Això seria el normal.

Cadaqués està ple de gent que té ganes de sortir, de tornar a la normalitat, que és el que no hauria de passar, però lògicament som humans i no podem estar confinats, però estava ple de gent. A la cala es Caials, que és una zona difícil d’arribar-hi, es veu perfectament l’impacte humà. En una banda, embarcacions enfonsades, ferros, taps, murs de ciment, brutícia, llaunes de Coca-Cola i, a la zona on l’home no arriba, veus que la natura es manté i està resilient. Però bé, quan fem els comptatges, anem sota l’aigua a buscar indicadors per veure quin impacte té l’acció humana, i hi ha coses que es veuen ràpidament, com que hi havia molts fils de pesca i que la mida dels peixos era considerablement acceptable tot i ser una zona costanera, i que és parc natural.

Vaig observar un espai menjat, contaminat, però amb una certa vigoria ecològica. Peixos grans, orades grans, animals que com que són objectius de pesca i és clar, quan veus una mida fora del normal, doncs dius ‘aquí no hi ha hagut pesca des de fa dies’, i els animals estaven confiats. Són indicadors que tu, expert, valores i apuntes al full de control.

Per exemple, a tota la Costa Brava central hi ha un efecte de l’escalfament de l’aigua del mar que fa que moltes gorgònies es morin. La gorgònia blanca està en regressió a tot arreu i a la zona des Caials estava excel·lent.

La recollim i l’analitzem per després treure un informe cada any que traslladem a l’Ajuntament, que s’adona del que té. Veu el que hi ha i què hauria de fer per conservar això, que és el que li dona la qualitat ambiental perquè després el turisme hi vagi, però és que, a més, li dona qualitat de vida, de manera que la gent que viu a Cadaqués o a qualsevol punt de la costa, si té un mar en condicions, li genera moltes coses positives per la vida. Això és treballar per l’interès comú.

Bé, n’hi ha que són molt actius, per exemple el de Platja d’Aro és superproactiu, o també el de Sant Feliu de Guíxols, per exemple. Hi ha d’altres zones, com a Begur, per exemple, on tot i que hi ha un espai protegit, que és la reserva de Ses Negres, aquesta està pràcticament abandonada, no hi ha pressupost.

Tenim 22 estacions Silmar de control repartides entre Catalunya i les Balears, però ara només en fem funcionar quatre, que són les que tenim pressupost. A Cadaqués, Palamós, Platja d’Aro, Barcelona i a Sant Feliu de Guíxols hi hem estat fent la cartografia en tres dimensions perquè quan tens clar el valor marí, el patrimoni que tens sota l’aigua, amb eines innovadores, informàtiques, es pot crear un 3D del fons marí i així poder anar treballant en cada punt i saber què hi ha i si evoluciona en positiu o en negatiu.

Barcelona és un lloc realment amb un impacte al mar brutal. Tenim una estació finançada pel centre comercial Diagonal Mar, que dins de la seva política de RSC (responsabilitat social compartida) vol invertir en conservació perquè és Diagonal Mar i tenen clar que en un centre comercial on van 17 milions de persones l’any això és un consum brutal, i per tant ha de tenir un impacte sobre el medi ambient. Així, la RSC, que seria la porta d’entrada a un model d’economia diferent, com més circular, que és el futur, doncs lògicament ells veuen que han de conservar alguna cosa del mar, perquè l’Ajuntament fa el que la llei li demana, però no més. A la Mar Bella tenim una estació de 500 metres quadrats, que és a prop d’un col·lector, que quan plou molt s’obre, i surt d’allà el que no es pot imaginar. La vida allà sobreviu com pot, el mar és capaç de sobreviure en una zona molt contaminada, amb molts plàstics, amb molts microplàstics, amb moltes microfibres, amb moltes restes de les rodes dels cotxes... Amb tants milions de cotxes, quan fas una frenada, gires el volant... tot això són micropartícules de cautxú sintètic que quan plou se’n van amb l’aigua a la claveguera i d’allà al mar. Això forma part de tota la suma de contaminants que afecten la cadena alimentària, i que al final ens afecten a nosaltres.

Els plàstics, petroli i moltes substàncies tòxiques... Tot això no ho tenim clar, no ens hi hem enfocat, hi ha molts articles que ho expliquen, però no hi ha una consciència global de la problemàtica, que és una situació molt difícil perquè la gent mira cap a un altre costat. A l’any arriben als nostres mars i oceans uns 9,2 milions de tones d’escombraries plàstiques, de les quals resten per sempre al fons del mar un 65%. La resta flota en els corrents oceànics formant sis gegantins remolins (incomptables de més petits) de moviment lent on es concentra el plàstic.

Els de sempre: contaminació en general, sobrepesca, espècies invasores, pressió humana, desaparició d’ecosistemes, etc., però accelerats per tres factors concatenats que es retroalimenten i que són el creixement de la població mundial litoral, que augmenta el volum i la intensitat dels impactes antropogènics; el mar ha perdut, en gran part, la seva capacitat de resiliència i és cada vegada més vulnerable, i l’escalfament global, que actua com a accelerador i catalitzador dels processos que l’afecten.

Sempre dic el mateix, que soc un optimista ben informat. És a dir, que tinc molta informació i aquesta em fa ponderar la situació. Jo veig que la cosa és complexa, molt complexa, que, per exemples, projectes com el que estem potenciant amb la Diputació de Girona que serà la Reserva de la Biosfera de la Costa Brava serà molt important per al territori de Girona.

Sí, de fet s’ha fet tota la feina. Això ho va començar la Fundació Mar el 2006 al nostre petit despatx de Palafrugell, que vam dir ‘escolta, tenim molts models de gestió, molts models de conservació, les dades diuen que la majoria no funcionen, però el model de la reserva de la biosfera de la Unesco és molt interessant perquè fa participar directament la societat civil. Llavors això tindrà èxit, sempre que aquesta societat estigui convençuda, sensibilitzada i aporti des de casa seva, fins i tot des de la seva empresa, des de la seva organització, valor al projecte de la biosfera. Amb tots els actors implicats: pescadors, centres d’immersió, ajuntaments, empreses... tothom’.

Aconseguir que la Costa Brava sigui una reserva de la biosfera marina, sobretot del litoral, de referència mundial, amb un tram marí brutalment gran. Això és brutal, és una feina que ha fet la fundació que no té preu, i ho hem fet sense un duro, sense recursos. El Patronat de Turisme de la Costa Brava ens va ajudar en aquell moment, fent els estudis previs, després la Diputació ha finançat tota la feina de redacció de la candidatura, i ara ja és a Madrid per fer la primera avaluació, i en aquests dos mesos ens diran què és el que no quadra o no els ha agradat. És un projecte que és una esperança dins de tot aquest caos que hi ha, amb el canvi climàtic, les espècies invasores, la sobrepesca...

Bé, sí, i els mitjans de comunicació ajuden bastant, però el problema és que el sistema de vida que tenim no ajuda. El model de consum és tan brutal, que això no ajuda. O canviem el model social de consum i arribem a una pau i un equilibri amb la natura, o no hi ha sortida. La població mundial creix. Nosaltres com a països rics som el 20% de la resta del món, però és que la resta del món vol emular el nostre model, que és insostenible. El tema energètic, que és un factor clau i està en el projecte de la biosfera, és importantíssim que siguin energies renovables, que són aquí. I evidentment tot el que s’ha exportat en el segle, XX, el carbó, el gas, el petroli, que estava sota terra, i ara, en canvi, mirem cap al cel, cap al vent, el sol... És un canvi de paradigma també. Petroli, carbó, que no només genera contaminació sinó també un impacte social molt gran, ja que perquè tinguem petroli aquí a bon preu, hi ha guerres... Tot això és coneixement, educació que s’hauria d’explicar a les escoles.

Sí, segons un estudi, de les mil i escaig reserves que hi ha, tan sols el 0,26% estan ben gestionades. En necessitaríem tenir un 20% mínim per poder mantenir aquesta qualitat ambiental que necessitem per sobreviure en el futur; per tant, ens queda molta feina. Llavors, és clar, ser optimista amb tota la informació que tens i tota l’experiència que arrossegues és difícil.

Certament canviar el món és una fita impossible, però canviar-se un mateix i l’entorn és més fàcil. Per tant, la corresponsabilitat d’un mateix, d’una família, d’una empresa és fonamental. Hi ha eines, per exemple, la reserva aquesta de la biosfera que volem desenvolupar, en què qualsevol persona es pot vehicular i treballar en aquesta línia, de forma conjunta. Això és positiu, interessant i és un instrument fantàstic. També ajudar alguna fundació, que totes estan tocades, i amb la Covid encara més. Gent ben organitzada, amb idees bones, que necessita que en lloc de comprar-te una televisió o un cotxe nou posis diners en una fundació perquè puguin anar tirant, perquè l’administració ajuda molt poc ja que també està al límit, també s’ha d’entendre...

Si posem la política pel mig ja no en parlem, perquè llavors hi ha interessos creats... La situació és molt complexa, però hem de ser capaços que políticament, hi hagi el color que hi hagi, el que és prioritari tiri endavant pel bé comú, i això seria ser conseqüent amb una democràcia oberta, transparent i efectiva. Sigui del color que sigui el partit, el primer és el be comú i l’entorn, i penso que des d’una visió com a ecòleg veig claríssim que ha de ser així, perquè si no, no hi ha sortida.