Com ha afectat la pandèmia el medi natural?
Hi ha hagut dues fases molt clares. En els inicis, quan hi havia el confinament domiciliari, es va poder observar que quan es reduïa la presència humana al medi (el que s’ha anomenat antropopausa) hi havia moltes espècies que recolonitzaven territoris i es feia més usual veure-les a la vora fins i tot de casa, a les mateixes ciutats, en què es redescobria el cant dels ocells. Recordo, per exemple, les imatges de dofins i altres animals marins que s’apropaven a la costa en reduir-se la presència d’embarcacions. Després, un cop es va acabar el confinament, es va acabar també aquesta mena de miratge, però no la lliçó que en podem treure. Llavors lògicament les persones necessitàvem i volíem recuperar d’una manera encara molt més directa el contacte amb la natura. Fou llavors que la balança es va situar a l’altra banda, amb la massificació de molts espais. I, entremig, hi va haver tots aquests confinaments municipals que van permetre redescobrir l’entorn més proper i es van veure imatges que potser eren més pròpies d’una altra època, de mainada i famílies senceres jugant en rieres, redescobrint fonts, itineraris, racons i records... Tota una experiència de reconnexió amb l’entorn més pròxim, que jo crec que va ser una de les coses més positives, així com aquesta oportunitat d’observar que la natura se’ns apropava si nosaltres reduíem la nostra presència al medi. Això també és un punt per a la reflexió i tota una lliçó.
En quin sentit?
Doncs que hem passat d’una banda del pèndol a l’altra. Som conscients que recuperar el contacte amb l’entorn, pròxim o no, amb la natura en general, és una cosa molt positiva, però hem de ser conscients que no tothom pot anar a qualsevol lloc en qualsevol moment. Aquesta idea que em puc moure per tot arreu sempre que vulgui i quan vulgui l’hem de posar en un segon pla i en un primer pla hem de prioritzar la conservació del patrimoni. Una de les característiques del context de crisi socioambiental que ens toca viure és precisament la pèrdua de biodiversitat, i aquesta també s’explica en part per la freqüentació excessiva de determinats espais. Vull dir que la pandèmia, vista com a procés, ens mostra tot un conjunt d’escenaris i oportunitats diferents de relació amb l’entorn. Si realment ens estimem la natura ens hem de saber autoimposar nosaltres mateixos canvis en la nostra forma de relacionar-nos-hi. Per exemple, aquestes escenes de massificació en determinats espais natural protegits, sovint per figures estrictes de conservació, no hauríem de permetre que es repetissin.
Autoimposar-se limitacions ‘versus’ les mesures restrictives governamentals?
La millor mesura és aquella que no s’ha d’aplicar. Si s’estan aplicant mesures per reduir la massificació en determinats espais naturals és realment perquè s’ha arribat a una situació límit. Al cap de Creus, a la Pica d’Estats, aquí a comarques gironines a Sant Aniol i molts altres indrets s’ha superat a bastament el llindar suportable. Cal calcular quina és la capacitat de càrrega de cadascun d’aquests espais i posar les limitacions que siguin necessàries per no superar-la, i, a més, també que durant la nostra visita en puguem gaudir en unes bones condicions. Evidentment, el millor seria que no s’haguessin d’implantar aquestes mesures, però crec que a hores d’ara no hi ha més remei. Els parcs naturals, i molts municipis també, apliquen les mesures que poden i fan un gran esforç, tot i disposar de molt pocs mitjans, tant econòmics com humans. Això sovint limita l’eficiència d’aquestes mesures, per exemple de control i vigilància en el compliment de la normativa i les limitacions. En aquest sentit, espero que l’agència de la natura i el fons de patrimoni natural que ha d’entrar en funcionament ara amb l’impost de les emissions dels vehicles faciliti que es disposi finalment dels recursos necessaris per poder entomar aquests reptes. Cal molta més capacitat econòmica i humana per superar la situació actual, en què s’ha funcionat literalment amb un esclop i una espardenya, i encara sort del decidit esforç i la bona voluntat dels gestors.
Aquesta massificació dels espais naturals és un fenomen puntual provocat per les dificultats de marxar a altres indrets o ha vingut per quedar-se?
Crec que ha vingut per quedar-se i que és una tendència que s’ha accelerat en aquest context especial de la pandèmia, però ja fa més d’una vintena d’anys que l’augment de visitants en els espais naturals, i molt especialment en els protegits, és una realitat in crescendo. L’increment de la presència de persones en el medi natural ha sigut un fenomen progressiu i especialment s’ha donat en determinats espais podríem dir icònics. Aquests espais que tothom vol visitar. Quan algú ve a la zona volcànica de la Garrotxa vol anar a la Fageda d’en Jordà, si algú va a Aigüestortes vol anar a Sant Maurici, si algú vol anar al Cadí-Moixeró ha de visitar el Pedraforca... Uns espais icònics que, a més, sovint es corresponen amb figures de conservació estricta. Davant d’aquesta realitat l’única possibilitat és la regulació i l’educació, i que la conservació prevalgui sobre qualsevol altra mena d’interès; aquest és el camí per revertir la situació actual i ho hem d’acceptar.
L’educació mediambiental és un factor fonamental?
Sí, i tant, perquè no només es tracta que els visiti un nombre que no superi aquesta capacitat de càrrega de l’entorn, sinó que el comportament dels visitants també és un factor clau: quan puguis anar-hi ha de ser amb la conducta adient per reduir al màxim qualsevol mena d’impacte. Cal gaudir d’aquests espais però sempre amb el degut respecte. Ens hi hem d’endinsar sabent que trepitgem espais molt fràgils i d’alt valor. Els hem de tractar amb molt respecte i amb veritable estima. No és, doncs, només una qüestió numèrica sinó també de bona educació ambiental.
I això com es fa? A les escoles o on?
Sí, sens dubte les escoles han de tenir-hi un paper fonamental, durant les sortides i visites i activitats que fan de forma habitual en aquests espais naturals. Sempre amb l’ajuda i la complicitat dels responsables d’aquest espais, de les escoles de natura o empreses que es dediquen a l’educació ambiental perquè fomentin un comportament adequat al medi natural. També cal dir que hem d’aprofitar tot el camp d’oportunitats en el coneixement i reconeixement del patrimoni i els indrets de més valor natural i cultural en l’entorn pròxim d’aquestes mateixes escoles. És a dir, afavorir activitats en aquest medi més pròxim. No podem deixar de conèixer i compartir allò més pròxim, arreu hi ha indrets amb valors i zones d’interès.Però no tot ho ha de fer l’escola, només faltaria, cal tenir la implicació de les famílies durant les sortides i també del conjunt de la societat, de cada ciutadà, quan s’observen actuacions inacceptables o directament intolerables.
Potser no era una assignatura massa visible fins ara?
No de forma suficient; com deia, la crisi socioambiental en la qual estem immersos, amb tota una sèrie d’elements i factors diversos que interactuen sobre la conservació del patrimoni natural, entre els quals hi ha la hiperfreqüentació dels espais naturals, és un element preocupant, però alhora és també una gran oportunitat per reconnectar les persones amb la natura, i això només és possible amb el degut respecte cap a l’entorn que ens envolta.