Els boscos del Ripollès són plens de boletaires a l'agost
El mal temps ha fet que una multitud de gent arrasi boscos per buscar-hi bolets fora de temporada
El poc respecte per al territori ha fet que propietaris barrin els camins de les pastures
Llaunes, papers, ampolles, defecacions, plàstics, i tota mena de brutícia als boscos indiquen que la temporada de bolets ha començat. Divendres el paisatge de la zona de Toses era desolador.
Les pluges del juliol i de la primera setmana d'agost van fer pensar que la temporada de bolets s'havia avançat. Però tal com fa una setmana van sortir alguns exemplars de les espècies més populars, com rovellons o ceps, també han desaparegut amb la mateixa facilitat en només quatre dies. Malgrat les pluges, els bolets tenen la seva temporada. Només calen un parell de dies de temperatures pròpies de ple estiu perquè s'assequin i desapareguin fins que els arribi el seu moment, que és –i sempre ha estat– la tardor.
Tot i així, la febre boletaire cada any augmenta i s'avança, com si el desig de capturar rovellons, ceps o rossinyols hagués de prevaldre amb relació al cicle de la naturalesa.
Si una flor no fa estiu, un rovelló tampoc no fa temporada. I, de fet, encara no hi ha coneixement de grans captures ni de cistells plens. Bona prova d'això n'és l'absència de gent a les carreteres, disposada a omplir els cistells dels turistes menys afortunats.
L'única espècie amb possibilitats d'èxit és el rossinyol, el bolet que no es podreix mai i que cada vegada és més apreciat. A la Garrotxa en diuen vaqueta. A més, es tracta del bolet amb la temporada més llarga. Se'n poden trobar des de final de primavera fins ben entrada la tardor, i en algunes zones fins més tard i tot. Per collir-lo, però, cal tenir cert coneixement del territori i de les zones en què prolifera. La majoria de la gentada que actualment embruten els boscos no en solen tenir ni idea. Per a ells, el màxim objectiu és el rovelló. I més recentment, també els ceps i siurenys, fàcils de recollir per la seva ostentació als llocs on surten. Acostumen a ser de mida grossa i poc amagats entre l'herba.
Deixar empremta
Aquest divendres, passejant pels boscos de les parts altes del Ripollès, quedava clar que són molt pocs els qui apliquen la sàvia actitud que quan es va al bosc ningú no s'ha d'adonar que s'hi ha estat. És a dir, deixar-lo com l'hem trobat tant com sigui possible. El pas dels primers i normalment, més inexperts i invasius boletaires es va fer clarament manifest amb l'aixafament i l'arrencada de bolets que a simple vista semblen no comestibles. Tots eren arrencats, xafats i abandonats, eren espècies comestibles però, per a aquests boletaires, també desconegudes.
Això sol passar amb bolets com els peus de rata o les cames de perdiu, que se solen trobar arrencats i llençats perquè qui ha passat abans no els ha considerats prou bons.
Bona part del turisme de muntanya ha demostrat que encara no té prou dosis d'educació per poder-se apropar-se al territori. Només falta que algú ensenyi 3 o 4 rovellons perquè corrin en massa cap als boscos. A més de la zona de Toses, un punt que pateix molt la primera irrupció de gent i vehicles és la carretera de Setcases a Espinavell. Al final, els propietaris han posat cadenes per preservar-ne les zones de pastura.
Rovellons de mala qualitat
Dels pocs rovellons que han anat a parar en alguna cistella en les darreres setmanes, la majoria tenen poc a veure amb el veritable rovelló o pinenca que apareix en els boscos en plena tardor o principi de tardor, depenent de la climatologia. Els rovellons que se solen trobar provenen de zones de muntanya altes, on predomina l'avet. El seu aspecte és immillorable. Són completament ataronjats, de formes rodones perfectament regulars, més aptes perquè apareguin en una postal que no pas perquè siguin consumits. Acostumen a ser aigualits i disgustats, i això, si es té la sort que no siguin una mica amargs.
No tenen res a veure amb el rovelló, que cerca les carenes assolellades quan el fred es comença a imposar, especialment a les nits. Són rovellons tacats de verd, de colors més aviat incerts, que quan es tallen, taquen els dits d'un líquid vermell fort, quasi granat, i que contenen més carn que aigua. Aquests però, estan reservats per la gent del territori, pels qui no surten a corre-cuita quan apareix un bolet i que tenen la sàvia paciència d'esperar el moment just.
