La profecia de l'aigua enverinada

Als que hem crescut veient normal que obrint l'aixeta eixira aigua bona de beure, que l'ONU declarara el dret a l'aigua potable com essencial, ens hauria d'haver fet apreciar el seu inestimable valor. El fet de que l'ONU exhortara als Estats a destinar recursos financers i transferència tecnològica a la cooperació internacional per tal de garantir a tothom, en particular als menys desenvolupats, l'accés econòmic a l'aigua potable, no ens ha de distraure de que cadascú de nosaltres, beneficiari d'eixe dret ha de fer-lo efectiu.

Aquest dret ha estat conculcat com a conseqüència dels nivells de contaminació de l'aqüífer que abasteix Alzira. Salut Pública alerta de que l'aigua dels pous ja no és potable i l'Ajuntament, garant del nostre dret, prohibeix el consum. Amb urgència s'instal·len a la ciutat equips potabilitzadors per tal d'abastir-nos gratuïtament i en paral·lel se'ns informa de que l'Ajuntament preveu a instal·lar filtres de carboni a la capçalera de la xarxa de distribució i la Generalitat la potabilitzadora que faça possible l'abastiment amb les aigües del Xúquer. Reivindicació defesa en paral·lel al tancament de la central nuclear de Cofrents i que sola quedaria coixa.

Dels projectes de futur, d'ambdues administracions, no deuria d'excloure's la línia de treball de possibilitar que en un futur, el més curt desitjable, les aigües soterrànies del aqüífer de la Serra de les Agulles tornaren a ser aptes per al consum, d'aquesta o de generacions futures. I ara és quant cal ser valents i parlar sense prejudicis de la causa de la contaminació.

Des del final de la segona guerra mundial, com a conseqüència de la reconversió de la indústria química dels explosius a la producció de fertilitzants de síntesi, amb el màrqueting de revolució verda, s'han anat substituint els adobs orgànics i les rotacions pels adobs sintètics i el monocultiu. Conduint a una agricultura depenent de la industria i contaminant dels sols. La major despesa de l'explotació agrícola convencional és la produïda per les factures dels pesticides. No era més que una qüestió de temps que havent escampat verins per tot arreu, les pluges els dugueren als aqüífers.

Malgrat que els ecologistes dúiem anys profetitzant que açò passaria, no es hora de buscar culpables, és l'hora de decidir si volem tindre'ls contaminats per sempre, o disponibles en un futur. No es pot dir quants anys passaran des del dia que es prohibisca escampar productes verinosos. El que és cert és que si no es prohibeixen, les aigües soterrànies mai més tornaran a ser aptes.

Deixar la solució als problemes en mans d'instàncies superiors, és de covards. Tots hem de prendre les nostres decisions. El llaurador reprendre les tècniques que emprava el seu avi. El consumidor exigir i comprar productes provinents de l'agricultura ecològica. El càrrec públic de qualsevol àmbit territorial, legislar prohibint l'ús de productes de síntesi que tard o d'hora produiran contaminació de les aigües. De no fer-ho, els ciutadans tornaran a tindre la clau per canviar-los.

No és tan difícil. Els humans hem estat cultivant la terra durant mil·lennis, fertilitzant-la i sense contaminar els aqüífers.

El temps ens jutjarà.

(*) Voro Pérez és membre d'ecologistes en acció de la Ribera