Piles de pessimisme

No us penséssiu, allò va començar malament. I no era pas la primera vegada. El Català –es diu Serra, ja ho sé, però tothom li diu el Català– es tornava a entossudir que amb els Mossos han fet mal negoci, que estaven més tranquils quan al poble tenien la Guàrdia Civil. Potser sí que passen un parell de cops cada dia –em diu– però sovint ni baixen del cotxe. Abans, a Colera... Em sé la música i la lletra d'aquesta cançó. Segur que n'he parlat algun dia. No sé pas si té o no té raó. Ell parla per l'experiència pròpia i, certament, hi ha perdut. No és pas el moment de tornar a discutir si ha estat o no una casualitat. Tampoc cal anar a les estadístiques globals, que són les que valen. Què li he de dir a un amic que expressa el que sent?

Canviem de tema. Girem full. Però sortim del foc per caure a les brases. Ara són tots els polítics que no saben el que es fan i només es preocupen d'arrapar-se a la cadira i al sou. El Català està molt desenganyat, es veu ben clar. Amb els anys, que ja li fan un bon feix, les coses canvien i no pas per millorar.

L'arbre monumental de la plaça ombreja les terrasses dels bars i alguns vilatans –pocs– i molts estiuejants esmorzen sota la seva protecció, amb la ment ben lluny de les preocupacions que capfiquen el Català. Fa bon dia, avui. Potser un xic massa esventat per anar a mar, però potser més tard...

Ara l'amic colerenc em parla de Medi Ambient. Està realment indignat. Deu fer quatre o cinc anys que el varen anar a veure i li van demanar si volia tenir un punt de recollida de piles velles a la botiga. Calia reciclar-les i donar facilitats. Ell ven piles noves i, és clar, va dir que sí. Li van instal·lar una caixa-anunci amb una mena de galleda per dipositar-hi les piles. Passarem cada setmana a recollir-les, li van dir. Bé, potser a l'hivern, que hi ha poc moviment, vindrem cada quinze dies. Esplèndid. Al Català li agrada col·laborar i la gent duia les piles i la galleda s'anava omplint. Però el servei de recollida no era puntual.

–Mira si n'és poc, de puntual, que fa potser cinc anys que recollim piles i encara no han vingut mai a buscar-les.

Quedo parat, aclaparat. Com s'ho fa el Català per guardar tantes piles velles? Les tira a les escombraries, potser? De cap manera. Quan la galleda és plena, el Català agafa el cotxe i les porta religiosament a la deixalleria de Figueres, amb l'esperança que la pròxima vegada aquell esforç personal ja no calgui.

Ara, tot sigui dit: com que galleda i anunci feien molta nosa a la botiga, se n'ha desempallegat olímpicament i ara les piles es recullen en un contenidor improvisat cilíndric que ocupa menys espai. Jo li aprovo. I començo a compartir la seva visió pessimista de les coses.