Angules, del riu al plat

Amb discreció i, sobretot, amb molta paciència, cinc pescadors mantenen la pesca de l'angula a la zona d'influència del baix Ter. En Juli Carbó és un dels cinc artesans que es fa el sou arran de riu. Amb 25 anys d'experiència, ha optat per substituir la discreció per pedagogia. “A la vella escola era tot secretisme: ‘No ho diguem, no ho expliqueu.' Estem en perill d'extinció l'angula i nosaltres. Per què no explicar-ho?”, argumenta Carbó. No parlem de furtius, ho fem de legalitat. De fet, la pesca de l'angula està extremadament controlada i les llicències són minses i els pescadors autoritzats estan molts vigilats.

Actualment només hi ha onze concessions en tota la demarcació: cinc a l'àrea d'influència del riu Ter, una a l'Escala i cinc més a l'àrea d'influència del Fluvià. Les autoritzacions són personals i intransferibles, es renoven any rere any i tenen uns tràmits costosos, que a la demarcació han sabut portar amb eficiència, atès el nivell d'autoexigència alt de la pràctica que mantenen. “Tant –diu Carbó– que ens han copiat en altres llocs. Nosaltres no tenim mai problemes per passar els controls, perquè si a Brussel·les demanen deu, nosaltres fem quinze.”

Subratlla que el nivell d'autoexigència dels últims anys fa que els “copiïn”. Al delta de l'Ebre hi ha unes 190 llicències, i últimament n'han suspès moltes. Es van posant al dia. “S'havien fet molts excessos: a Andalusia i Portugal, la pesca de l'angula està prohibida i al nord d'Espanya s'està regulant”, descriu.

Els pescadors d'angula han de complir una escrupolosa veda de set mesos i mig. Poden només desplegar les arts, doncs, des del 20 d'octubre fins al 10 de març. “D'angules, n'hi ha tot l'any, però ja fa temps que vam entendre que s'ha de donar temps a la repoblació. L'any passat ens van permetre, per primer cop en deu anys, remuntar un quilòmetre i mig riu amunt. Ho estem fent bé”, assegura Carbó.

Una jornada de pesca comença a primera hora de la tarda i s'allarga en funció dels resultats. Primer calen els bussons –una mena de cistelles artesanals que serveixen de trampa– arran de riu. Aquesta feina s'allarga tres o quatre hores. Carbó revela que cal estar alerta per les entrades sobtades de tramuntana o de llevant, perquè es corre el perill de perdre les arts de pesca, un bé preuat. “Hi ha temps per al relax, però no per dormir.” Cap al capvespre ja saben si la sortida serà productiva o no. “Si entren és un no parar.” Si hi ha feina encara hi pot ser a les vuit del matí de l'endemà.

Si hi ha recompensa, de seguida cap al viver i a la venda en pocs dies. El preu de l'angula ve condicionat pels pescadors francesos, que marquen la pauta al sud d'Europa. Ara mateix un pescador d'aquí les ven entre els 390-460 euros per quilo. Fa cinc o sis anys s'havien arribat a pagar a 800 euros el quilo. Era el moment en què xinesos i japonesos monopolitzaven la compra per assortir els seus vivers d'anguiles. Això ja és història. Europa s'ha tancat i el consum només pot ser interior.

I del riu, a la taula. De fet, tres de les llicències per pescar angula al baix Ter estan a mans de restauradors. Aquest desembre diversos gastrònoms locals han volgut revifar l'interès per aquest peix exquisit i elitista i l'han promocionat durant unes jornades gastronòmiques en què hi han participat els restaurants Es Portal, Sa Punta i Sol Blanc, fent equip amb Juli Carbó, l'artesà peculiar. L'experiència ha permès que els xefs Joan Carles Sánchez (Es Portal), Ivan Beumala (Sa Punta) i Jordi Ribas (Sol Blanc) hagin ofert creacions amb l'angula de protagonista.“L'hem desmitificat”, expressava Beumala. L'experiència els deu haver sortit bé, perquè la volen repetir. Els ha servit per promocionar un producte de proximitat, que es captura artesanalment, molt vinculat al territori i que forma part d'una pesca sostenible que es fa en l'entorn del Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter.

Malgrat la difusió que hi dóna l'artesà Carbó (www.angulasdelter.com), la pesca de l'angula manté alguna cosa de misteri. Sempre es pot mantenir viva l'esperança de pensar que, amb una mica de sort, tindràs butaca de primera fila per al moment màgic. “Expliquen que un pescador de canya que anava al llobarro ho va veure un dia: l'aigua li va començar a bullir. Eren milers i milers d'anguiles que sortien cap a mar.” Molt d'art, força paciència i, sobretot, una mica de fe.