opinió. President de la intercomarcal d'UDC de Girona
Ens acollonen o què?
Assistim a un espectacle que no ens mereixem. Fa molts mesos que hem apostat (i pagat) per un aeroport que respongui a les necessitats de Girona. L'any 2002, Generalitat i Diputació (sí, les dues governades per CiU) van iniciar les converses amb Ryanair per fer un canvi radical a l'aeroport de Girona-Costa Brava. Hem invertit temps, diners, voluntat, credibilitat... de molta gent (de CiU, ERC i PSC i prou) perquè ara el govern central decideixi que la gestió continua sent només seva. Bé, accepten que hi posem diners perquè funcioni però no pas perquè decidim res. És una aportació a fons perdut. Les comarques gironines –amb les seves institucions més representatives– ens convertim en una ONG per al govern de Madrid. Som bons per pagar però no pas per seure en el seu òrgan de govern.
Mentrestant, tenim l'enèsima disquisició intel·lectual del principal partit del govern del nostre país que no sap com dir que no –amb majúscules– sense molestar els «caps» de Madrid. «La proposta és un bon començament, però no és el punt final de la negociació...», diu en Montilla. Si la cosa no canvia acabarem tots al despatx del psiquiatre o directament penjats dels ansiolítics! Senyor President, vostè pertany a un partit –del qual és membre del comitè federal– que dirigeix el país (el gobierno de España, que tants cops la propaganda s'ocupa de recordar-nos). I aquest govern –en boca del seu ministre de Foment i segon del partit– és el que, un cop més, ens arracona i ens fa fora de la taula de les decisions. Ja va sent hora que el President defineixi què i com vol que ens tractin! De moment sentim paraules... I els fets?
Hi insisteixo: viure en una permanent esquizofrènia no és bo per a la salut mental dels catalans. Tenim molts exemples de gestions aeroportuàries arreu d'Europa lligades al territori. Ara no es tracta de vel·leïtats independentistes o de «desafeccions al règim constitucional»; no podem posar-ho tot dins del mateix sac i que cada cop que demanem ser responsables del nostre futur ens surtin amb bajanades impròpies de les persones madures.
El dret a decidir no s'acaba –ni comença– en les consultes populars; també s'expressa en els temes que ens afecten més directament... potser no tan mediàtics ni cridaners; potser no aixequen tanta polseguera ni ocupen tants titulars o capçaleres en els mitjans de comunicació, però són els que afecten el dia a dia.
La paciència i la prudència són virtuts que cal conrear –i els catalans en tenim un doctorat cum laude– però no pas a qualsevol preu.