La porta d’Europa

Fa cinquanta anys, les vies del tren van deixar de ser un impediment per tenir una sortida directa d’una Espanya tancada d’on molts anhelaven marxar nord enllà. L’1 de juny de 1969 va començar a circular el llegendari Català Talgo, el primer tren que es podia adaptar a l’ample de via europeu sense fer transbordament, que cobria la línia entre Barcelona i Ginebra. Va ser el primer i únic d’Espanya que va formar part del prestigiós club Trans Europ Express, integrat per trens europeus d’alta qualitat. “Fins aquell moment anar amb tren era desplaçar-se, l’arribada del Talgo va representar un canvi de concepte, es podia viatjar amb comoditat”, explica Pilar Garcia, directora del Museu del Ferrocarril de Catalunya. Al Català Talgo tots els cotxes eren de primera classe, es tractava d’un tren diürn de luxe, que cobria els 863 quilòmetres entre Barcelona i Ginebra en 9 hores i 50 minuts.

Ahir, amb motiu del 50è aniversari d’aquest primer viatge del Català Talgo, una unitat restaurada que forma part del museu va fer el trajecte des de l’estació de França, a Barcelona, fins a Portbou on hi havia l’intercanviador en què els operaris de Talgo adaptaven les unitats a l’ample de via internacional. El Josep Moradell hi va treballar durant 45 anys. Era l’encarregat de l’equip de manteniment dels Talgo i tenia dotze persones al seu càrrec. Ell sap millor que ningú com es feia el canvi a l’ampli de via internacional. Fa cinc anys que està jubilat i encara ho explica com si ho hagués fet ahir mateix. La seva nostàlgia era ahir la de tots els exempleats jubilats de la companyia que es van sumar al viatge commemoratiu del Català Talgo, que va estar circulant fins al 1994 i a partir d’aquell any va reduir el seu recorregut fins a Montpeller, on va circular fins al 2010. Ahir, al mig de la platja de vies de Portbou, el Josep i els seus companys rememoraven els anys daurats de l’estació i l’entrada en decadència per la construcció del “túnel diabòlic”, en paraules de Moradell, per on ara passen les línies d’alta velocitat que van i vénen de França.

Pel Català Talgo hi van passar també innumerables interventors com el José Molina i l’Ildefonso Moyano. El José va començar a treballar d’interventor l’any 1973 i a dalt del tren n’ha vist de tots colors. Fa divuit anys que es va jubilar i encara avui s’emociona explicant les vivències de tota una trajectòria professional sobre els raïls. Va arribar a Barcelona en tren procedent de la seva Ciudad Real natal i el tren es va convertir en el seu mode de vida fins al moment de la seva jubilació. Ell i l’Ildefonso són una font d’anècdotes de tota mena que passen dels moments més dramàtics a situacions gairebé surrealistes. El José recorda els anys en què encara no hi havia lavabos en tots els cotxes dels trens nocturns i a mitjanit, quan algun passatger es despistava, es trobava amb serioses dificultats per trobar el camí de tornada cap al seu compartiment. I és que, com explica el José, incontinència i poca memòria eren males companyes de viatge quan un no portava el passatge a la butxaca. “Recordo, una vegada, una dona que havia sortit de pressa del seu cotxe llitera i era incapaç de recordar el camí fet. Només repetia que la seva llitera era la de dalt i la seva filla dormia a sota.” Tot I això, el José se’n va sortir i va poder retornar la dona. En alguna ocasió també havien hagut de fer de mediadors en situacions incòmodes. Moyano narra el cop que una viatgera transsexual el va anar a trobar perquè les seves companyes de compartiment llitera, tres dones grans, es negaven a dormir amb ella. Amb el tren completament ple, va haver de buscar una alternativa i la va trobar. Al matí següent les noies que van acollir la passatgera repudiada van donar-li les gràcies “per haver pogut coincidir amb una companya tan divertida”, explica. Els animals de companyia eren també una font inesgotable d’anècdotes a dalt del tren, com el cop que una senyora va tirar el gat per la finestra quan va saber que havia de pagar 150 pessetes per viatjar amb la mascota. Ara, reconeixen, “l’AVE és un altre món”, però també troben a faltar quan el tren era un espai de socialització on després d’hores compartides de viatge tothom acabava coneixent la vida dels altres. “Ara la majoria va amb els auriculats posats o mirant el mòbil o l’ordinador i amb prou feines diuen bon dia”, es lamenta el José.

Ara aquell Talgo amarat d’històries vol convertir-se en un tren turístic com el tren de la Maduixa o el Transcantàbric. El ministre de Foment en funcions, José Luis Ábalos, ho explicava ahir a peu de tren mentre anunciava l’obertura d’una nova ruta d’alta velocitat, la que unirà Barcelona amb Granada a partir del 26 de juny.