Filosofia política

Vaig pescar, ja fa molts dies, un debat televisiu sobre les obres públiques a les comarques gironines. Tenia un cert interès perquè hi havia el conseller Nadal, responent les preguntes. En el moment de la meva entrada casual, el president de la Cambra de Comerç replicava el conseller i li feia evidents els seus dubtes. Ell donava xifres exactes, que no recordo. En tot cas, no es creia els terminis que s'havien marcat per tenir acabada l'N-II, i raonava que només calia fer un càlcul: mirar els quilòmetres que s'havien fet en els darrers quatre anys i aplicar la velocitat resultant a les dimensions de la carretera. Em sembla que es construïa poc més d'un quilòmetre per any. En teníem per temps.

Estic ben segur que en Quim Nadal parlava convençut, que no feia pas volar coloms. Jo me'l vaig creure. Malgrat que les xifres que li oposaven no tenien retop. Es faria el miracle. S'acabaria finalment la vergonya de tenir una carretera internacional, que uneix en teoria la capital del regne amb Europa, al nivell d'una via comarcal. Però en Quim es va equivocar i jo també. Les obres estan encallades i continuaran encallades. Un amic malpensat, amb qui comentava el cas, em feia veure que una bona carretera general faria deixar de guanyar molts euros –ell deia molts duros– a la concessionària de l'autopista. «Has d'entendre que ACESA deu fer mans i mànigues per evitar que li destorbin el negoci –em deia convençut– i sap com trobar arguments de tota mena, fins i tot econòmics, per fer encallar el procés.» I s'embrancava amb teories conspiradores sobre el finançament dels partits i embolica que fa fort.

No em va pas convèncer del tot. Per mi –li feia avinent– el problema de la general és el mateix que el del TGV. Als despatxos de Madrid es mira amb molta mala cara tot això de les comunicacions amb l'estranger. Especialment si passen per Catalunya. S'hi senten tan bé en un país que gira al voltant de la capital de l'altiplà! Els espanta pensar que un ciutadà de Catalunya tingui a peu de carrer una via fàcil i còmoda per anar a París o a Roma sense passar per Madrid. Ja podem anar demanant amplada europea al tren que va al port de Barcelona, ja podem demanar un aeroport internacional, ja podem somniar grans carreteres per unir l'arc mediterrani. Demanar no costa res. Però les nostres raons no són les raons dels que decideixen com s'han de gastar els diners que paguem.

El TGV es va començar a fer a Sevilla, l'aeroport de referència serà el de Madrid, la general es manté en les pitjors condicions possibles, els ports catalans i valencians no han de tenir fàcil accés a Europa. Es tracta d'una filosofia ben apresa que s'aplica cada dia, amb tossuderia admirable en totes les decisions.