“Allò era un formiguer”

Fernando Ruiz de Loizaga, de 68 anys, va treballar a Renfe i ara està jubilat però recorda que l'arribada dels primers trens Talgo va coincidir amb l'època d'or de l'estació de Portbou. Entre els anys seixanta i setanta el municipi va arribar a tenir 3.000 habitants, quan ara en té un miler. Arribaven a l'estació més de deu trens internacionals cada dia, quan ara només n'hi arriben dos. “L'estació era un formiguer”, destaca Fernando, que va ser maquinista 50 anys. Era un temps en què el tren va donar molts llocs de treball a un municipi que durant dècades va viure absolutament lligat al món ferroviari. És un llegat que encara queda a Portbou, on es conserven grans instal·lacions, ara en desús. “Hi havia un hotel, els habitatges dels treballadors i altres edificis. Ara està gairebé tot tancat”, lamenta, i explica el declivi afegint-hi: “A Portbou el 95% som jubilats. Exferroviaris, exduaners, expolicies...”

El Talgo va ser una gran innovació tècnica. “Vulguis o no va ser una comoditat perquè els passatgers no havien de fer transbord”, destaca l'exferroviari. Però també vol deixar clar que per a Portbou al final les evolucions tecnològiques han acabat suposant la pèrdua de llocs de treball. “Totes les modernitats, com va ser el Talgo, per a l'estació de Portbou han estat un perjudici”, sentencia. Fernando Ruiz de Loizaga es refereix al fet que el poble vivia de fer el transbordament de les mercaderies dels trens que arribaven des del sud a uns altres trens que seguien cap al nord, i a la inversa. El motiu és la diferència de l'ample de via, que canvia de l'ibèric a l'europeu a la frontera entre els estats espanyol i francès.

“L'únic que va aportar a Portbou l'arribada del Talgo va ser que l'empresa va instal·lar un taller que hi va ser fins al 1974. Ara ja només queden dues o tres persones que treballen per Talgo al poble”, explica. Fernando, a més, té molt present que l'arribada d'aquests trens d'ample de via variable es va unir a l'obertura de les duanes fora dels punts fronterers, a principis dels anys setanta. I que les dues coses van començar a treure feina a l'estació de Portbou. “Va anar baixant la feina, el trànsit ferroviari...”, diu. Fins llavors com a punt fronterer era l'únic punt del recorregut del tren on es podia fer el control duaner, i on s'havia de fer el canvi de tren, de l'ample ibèric a l'ample de via europeu. Però també recorda que el cop de gràcia va ser als anys noranta, amb la desaparició de les fronteres, arran del Tractat de Schengen. “Aquí hi havia 124 agències de duanes”, que van desaparèixer d'un dia per l'altre.

Fernando Ruiz de Loizaga considera que la desaparició del Talgo a partir d'aquesta setmana “és un pas més en l'abandonament” que està vivint el municipi empordanès. Pel que fa al futur, adverteix: “S'hauria de fer el canvi a l'ample internacional i ara amb la crisi no es farà. Cal una aposta pel turisme.”