“El mosquit tria la víctima per l’olor i l’escalfor”

Si, és clar. I cada any és diferent perquè depèn de la meteorologia, i aquesta al Mediterrani és boja. Ara sortim d’una tardor primaveral, que sortia d’un estiu sec. Abans d’aquestes pluges feia un any que no plovia amb regularitat i estàvem en situació de sequera. Nosaltres, als Aiguamolls tenim unes espècies de mosquit que tenen una peculiaritat, i és que posen els ous en sec. Això vol dir que deixen els ous als fangs o en espais que saben que quedaran inundats i quan arriba un temporal o pluja de llevant queden submergits i hi ha les grans eclosions.

Que veníem d’un període extremadament llarg amb fangs i zones inundables completament seques i acumulant postes. Aquest any la llevantada de l’1 de març va inundar la zona de posta de l’espècie d’aigua salobre que és una espècie peculiar que, a l’Empordà la tenim molt representada. És un mosquit de final de tardor, hivern i de principis de primavera i que té una capacitat de vol bestial. Es desplacen desenes de quilòmetres.

Nosaltres treballem tot l’any. L’únic mes en què no fem aplicacions antilarvàries és al desembre. En els onze mesos restants, treballem continuament. Aquest període s’ha allargat. Abans teníem una aturada hivernal més llarga.

La femella del mosquit necessita un aliment en nutritiu per generar els ous. En algunes espècies li servim els humans. Però aquí tenim localitzades unes 26 espècies i, d’aquestes, no totes piquen a les persones. Hi ha mosquits especialitzats a picar els ocells, i d’altres, els amfibis o els rèptils. De tots aquests n’hi ha sis que es reprodueixen en prou quantitat perquè siguin els objectius del Servei de Control de Mosquits. N’hem de deixar per a les orenetes. Amb el tancament de granges, les espècies insectívores han baixat molt, i hem de reequilibrar aquests desequilibris que hem produït els humans.

Per detectar la seva víctima utilitza dues coses: la calor i l’olor. L’olor és senzillament l’aire calent que porta el diòxid de carboni (CO2). Ells tenen un sensor que en detecta les concentracions i durant la nit, per exemple, saben trobar-te dins de l’habitació per pessigar-te. Abans de picar-se fan el vol aquell tan molest arran d’orella, de boca o de nas perquè detecten la font d’emissió de CO2 i llavors el que fan és activar un altre sensor, el de calor.

Van a picar on hi ha més irrigació del cos, on hi ha més calor. Els que som més nerviosos tenim alguna dècima de grau centígrad més alta que la persona més tranquil·la. Detecten abans la persona que fa més olor i té la temperatura més alta. Una altra qüestió és la reacció que fem a la picada. Jo, per exemple, soc molt nerviós i els mosquits em piquen molt, però a mi m’han picat molts mosquits i per això el meu sistema immunològic s’ha acostumat a rebre la saliva del mosquit. Aquest anticoagulant és el que els permet picar-nos i xuclar-nos la sang. Si t’han picat moltes vegades, el cos s’acostuma a aquella saliva i no fa tanta reacció. Si estàs allunyat de zona de mosquits, la reacció a l’entrada de les proteïnes que porta la saliva de mosquit és més gran. Els mosquits són animals molt complexos.

Al principi que va arribar hi havia gent que tenia unes butllofes i una reacció molt cridanera. Aquella era una reacció desconeguda per al sistema immunològic de la població.Un cop te n’han picat uns quants, la reacció sembla menor. Això no treu que són molestos i empipadors i, a més a més, amb potencial per transmetre malalties.

A les zones d’arròs dels segles XVII i XVIII hi havia problemes greus amb mortalitat de persones per les picades. Hi havia batusses entre els proarrossaires i els antiarrossaires. Aquells conflictes socials eren provocats pels mosquits. Nosaltres el que hem fet és permetre la convivència de les zones humides amb les persones. Però la culpa no és de les zones humides, la culpa és de les accions que han fet les persones per dessecar aquestes zones humides. Nosaltres hem habilitat espais perquè els mosquits proliferin.

Les inundacions curtes les aprofiten espècies oportunistes com els mosquits. Amb gestió ambiental es pot reduir la capacitat de producció de mosquits. I això es fa a l’Alt i al Baix Empordà.

Hem de vigilar els comportaments. Als camps, els mosquits piquen a l’hora del crepuscle. Doncs, no hi anem. Si ets molt sensible, evita aquella mitja hora. A casa, a l’estiu, en una zona de mosquits, amb els finestrals oberts i la llum oberta, els crides. Posa una mosquitera, abaixa les persianes. Si ho fas bé, ja no els atreus. Amb cura, decau molt el problema amb els mosquits.

Al principi tenia malsons. No ens agrada matar. Però ho vam girar i ho vam positivar. Veient com ho feien al principi a Empuriabrava, amb les avionetes i insecticides, vam buscar com fer-ho sense impacte ambiental. Vam treure les larves dels mosquits mitjançant un producte biològic i tots els altres organismes aquàtics, i fins i tot els invertebrats, van augmentar en treure’ls un competidor.L’aportació del maneig del control de la làmina d’aigua evitant l’aplicació d’insecticides van ser aportacions nostres de referència en altres serveis de controls de mosquits. Jo no tinc mania a cap mosquit. M’agraden, i per exemple el mosquit tigre l’admiro per la capacitat invasora. Sabem, però, que una mosquitada en plena Setmana Santa pot buidar terrasses o un càmping, com passava abans.

Va néixer a Empuriabrava. Perquè es poguessin vendre xalets o parcel·les la iniciativa privada havia tirat pel dret, llogant empreses que ruixaven amb insecticides que no eren selectius. Amb aquelles aplicacions rebien els insectes i els insectívors, les orenetes, els rossinyols, etc. Hi va haver un moment, a final dels vuitanta, que es ruixava amb adulticides des de Roses fins a Pals. Era una animalada. Es ruixava per on es dispersaven els mosquits adults volant! Nosaltres vam introduir la tècnica en què s’incidia només als llocs de cria i reduïes els insecticides un 90%. A partir d’aquí ens vam anar especialitzant i vam descobrir quines eren les espècies que picaven només les persones. Es van fer estudis dels llocs de cria i vam començar a aplicar la lluita integrada, que ara porten totes les empreses de control de plagues. Nosaltres ja ho apliquem des de fa més de 30 anys. Els que treballem en el servei som uns enamorats de les zones humides i grans coneixedors d’aquest entorn, i això ens permet evitar basar-ho tot únicament en l’atac químic. L’ús de la química només beneficia l’espècie que vols combatre.

Exactament. La nostra plantilla no s’ha mogut en trenta anys. Això vol dir que amb la inversió molt menor que la que costaven les avionetes que fumigaven amb insecticida vam muntar el servei i el mantenim. La tecnologia i el creixement adquirit ens permet fer millor la feina, i ara, a més, fem altres feines.

Ara tenim disset municipis a la mancomunitat i hi ha alguns ajuntaments que ens van demanar que féssim el control de les plagues urbanes. Ara creixem per això, sense voler estirar més el braç que la màniga. Aplicar la filosofia del control de plagues ens motiva moltíssim. Sabem que la feina de Figueres ha estat professionalment un repte que ens motiva moltíssim. En aquest cas hem hagut d’augmentar la plantilla. Tenim quatre persones destinades al control de plagues urbanes i vuit persones més al Servei de Control de Mosquits.

És una afició que tinc des de fa molt de temps. Al principi de treballar als Aiguamolls ja feia fotografia amb un equip analògic. Moltes fotos de l’època les fèiem entre els quatre que érem i servia per il·lustrar articles, llibres, postals. Però

vaig perdre l’equip analògic en un naufragi en un riu i vaig abandonar-la. Va ser quan vaig fer el pas al vídeo. La veritat és que la cabra avesada a saltar, salta i saltarà, i el que realment m’agrada és la fotografia. M’agrada captar aquell petit instant, i sobretot l’estètica de l’instant.

Sí. Abans ni la tècnica ni el pressupost em permetien treballar amb la llum del moment en què ja s’ha post el sol. Amb digital pots explorar l’hora blava, la nit. A partir d’això m’hi he tornat a posar amb molta intensitat. N’hi ha que van al psicòleg. Jo faig fotos de natura. La fotografia és el meu medicament. És una feina que demana molta concentració i que et permet oblidar-te de tota la resta. Surto dos o tres dies a la setmana. Coneixes més la natura. Entre la macrofotografia que torno a fer fa un parell d’anys i la fotografia de paisatge, puc difondre. M’agrada molt ensenyar el que aprenc. Aprendre i guardar-t’ho no compensa.

No en tinc prou amb el moment irrepetible. A mi m’agrada la part pedagògica: vull ensenyar el que aprenc. Cada primavera, quan es desperta tot, descobreixo coses. M’agrada la biologia des del vessant més ecologista. M’agrada pessigar el coneixement dels diferents aspectes i intentar interpretar el que passa. Vaig entenent els efectes del canvi climàtic amb els canvis que detecto al camp. Aquest any, per exemple, la florida dels lliris grocs arriba amb un mes de retard perquè les zones on eren els bulbs enterrats eren seques. M’agrada plasmar en una imatge aquests detalls que passen per alt a molta gent. Les xarxes em permeten compartir aquests detalls amb molta gent. És genial.

Vaig adonar-me que havia estat d’esquenes al mar durant tota la vida. Havia estat en els prats, pels aiguamolls i per les muntanyes. En el meu cercle d’amistats no he tingut ningú que em tragués a passeig amb la barca. En descobrir el caiac se m’ha obert un món que no tenia conegut. Al caiac hi carrego de tot i m’hi emporto totes les joguines, les de fotografia com d’anar sota aigua. Se m’ha girat molta feina. És com anar a buscar bolets. Vaig descobrint el món submarí capbussant-me, amb lot, i descobreixo animals que no coneixia. El caiac ha estat per a mi com haver-me comprat una enciclopèdia nova. El cap de Creus l’he palejat de dalt a baix. Entre Roses i Portbou l’he navegat moltíssimes vegades. Ara també el faig per sota l’aigua, a pulmó. Als estius organitzo, amb els lectors del blog, concursos d’identificació d’organismes marins. Hi juguen famílies senceres, biòlegs, professors... Intento que la gent agafi les ulleres i el tub i descobreixi el mar. Som un país amb molta costa i que vivim massa sovint d’esquena al mar. El mar ens aporta uns fenòmens molt espectaculars que no ens hem de perdre.