Administracions

La retirada, en 80 fotos

El Mume de la Jonquera estrena la mostra ‘A nation in retreat. La retirada vista per les agències fotogràfiques internacionals’, que rememora els 80 anys de l’èxode

L’exposició, inaugurada per la consellera de Justícia, centra l’homenatge del govern a les persones que van fugir el 1939

Es descobreix un monòlit dedicat als exiliats

“Continua sent un esdeveniment poc internacionalitzat, hi ha hagut un intent d’oblit”

Vuitanta fotografies per commemorar els 80 anys de la retirada. A la Jonquera, el Museu Memorial de l’Exili recull des que es va obrir, ara fa 10 anys, la memòria de tots els exilis, però l’efemèride específica d’aquest any es mereixia una aportació també específica: la mostra A nation in retreat. La retirada vista per les agències fotogràfiques internacionals recorre la visió a la premsa internacional d’aquella onada humana que, en quinze dies –del 26 de gener al 10 de febrer–, va portar prop de 500.000 persones a l’altra banda de la frontera. “Continua sent un esdeveniment poc internacionalitzat. A l’Estat espanyol, a causa d’un intent d’oblit forçat que tot just ha començat a canviar fa uns 20 anys, i a l’Estat francès, perquè s’ha considerat un aspecte perifèric de la Segona Guerra Mundial”, diu Eric Forcada, comissari de l’exposició. Segons explica, també es pretén fer una “crítica” a les fronteres. Malgrat que Forcada reconeix que “van tenir una utilitat” en el moment de l’exili dels republicans, el comissari es pregunta si realment han fet algun bé a la societat. “Cal reflexionar sobre la necessitat que n’hi hagi i crec que hem de superar aquesta realitat treballant conjuntament. Si hi va haver aquesta misèria a Espanya, va ser també per culpa de les fronteres”, rebla Forcada. La mostra està estructurada cronològicament i s’inicia amb una imatge icònica de Robert Capa, Mort d’un milicià, datada el 1936 i publicada a la revista Vu, que marca l’inici dels moviments de població. Es tanca amb la reproducció de la revista A Nation in Retreat, que dona nom a l’exposició, editada a Anglaterra el 1939 per recollir fons d’ajuda humanitària per al drama que s’estava vivint al sud de l’Estat francès.

Entremig, Forcada ha seleccionat imatges, una quinzena d’inèdites i la major part publicades en revistes dels estats espanyol i francès, d’Itàlia, Suïssa, Alemanya i els Estats Units, publicacions amb línies editorials tant a favor com en contra de l’exèrcit franquista, i treballs de reporters gràfics emblemàtics com ara Capa i David Seymour, Chim, però també d’autors desconeguts. Al llarg de l’exposició i de la cronologia –el pas de la frontera, l’obertura dels camps...–, es dibuixa també una evolució del relat fotoperiodístic. “D’una fotografia militant i d’imatges de combats, es passa a la fotografia humanista. Sobre aquesta frontera es defineix una nova escriptura fotogràfica i es crea un nou llibre d’estil per relatar els èxodes, que es continua aplicant avui. Es començarà a parlar d’ètica fotoperiodística el setembre del 1939; abans, es podia prendre qualsevol imatge”, diu Forcada.

Testimonis dels fets

La mostra quedarà instal·lada al Mume fins al setembre. L’homenatge a aquells fets pren més força quan entre els visitants hi ha persones com ara Moisès Genover, de 91 anys, que va viure aquells esdeveniments. Ell no va passar la frontera aquells dies de febrer, sinó més tard, el 1945. El 1939 tenia uns 10 anys i el pare ja s’havia hagut d’exiliar. Ja feia uns anys que amb la seva mare vivien en una barraca en un hort a la rodalia de Figueres. “Vivíem amb la por de les bombes; qualsevol porta que es tancava et feia sobresaltar”, explica. El febrer del 1939, amb la seva mare, es va acostar fins a la frontera per intentar retrobar el pare, però es van fer enrere. “Al Pertús, trobàvem coneguts que ens deien que a França ens tancarien en camps, i ens en tornàvem. Portàvem a sobre tot el que teníem i robàvem el que podíem als camps per menjar”, diu Genover. “No van pas ser justos”, hi afegeix mirant les fotografies i comentant l’acollida dels exiliats a les comarques de la Catalunya del Nord. El 1945, finalment, va entrar per la Vajol i les Illes fins a Perpinyà, on va retrobar el seu pare.

Monòlit als exiliats

Ahir, després de la inauguració, les autoritats es van desplaçar fins al cap del carrer Major. Aquesta via va formar part de l’antiga N-II, per on es calcula que van passar 200.000 persones per poder arribar a territori francès i fugir del franquisme. Allà, van descobrir un monòlit en recordança de totes aquestes persones que es van haver d’exiliar.

Exiliats que no van voler tornar mai
“El pare no explicava mai gaire res, i no va voler tornar mai”, diu Moisès Genover, que avui té 91 anys i viu a Santa Maria la Mar, al Rosselló; tenia uns 10 anys quan va acabar la guerra. Ha construït la seva vida a l’Estat francès, tot i tornar al Principat de Catalunya sempre que ha volgut. En canvi, el seu pare no va voler tornar mai. “Quan li van dir que tenia dret a una pensió de jubilació d’Espanya, no la va voler. No se’n volia saber res, de Franco”, conclou Moisès Genover.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.