El tren que no arriba
Des de finals del segle XIX, diversos projectes han imaginat com portar el tren fins a la badia de Roses
Fa 120 anys que Joan A. Mas Yebra va impulsar un pla perquè el tren unís Roses i Figueres
Roses, port marítim –població estratègica en allò que modernament anomenem logística– ha estat històricament al centre d’atenció de voluntats, plans i projectes des del mateix segle XIX perquè fos punt de sortida –o d’arribada– del ferrocarril. En l’època que el centre logístic de Vilamalla apareix com la gran solució de reforç a la indústria de l’Alt Empordà al segle XXI –i, com a conseqüència, un notable reforç a la logística del país– es remarca l’interès de l’empresariat de principis del segle XX a apostar pel ferrocarril.
A Roses, al llarg dels anys molts projectes s’han posat sobre la taula amb interessos privats sovint, però cap d’aquests ha arribat a fructificar. Ara farà 120 anys, Joan Adolf Mas Yebra, un empresari barceloní, va promoure un projecte que va signar l’enginyer Álvaro de Gándara.
Aquell ferrocarril que no va arribar mai a transitar, havia de rodar per una via de 17,4 quilòmetres que havia d’unir Roses i Figueres, amb la doble finalitat de facilitar el desplaçament entre les dues viles i, òbviament amb l’objectiu de potenciar el port comercial de Roses. Aquest projecte es va descobrir a les golfes de la casa consistorial de Roses l’any 1992 i ara reposa, endreçat, a l’Arxiu Municipal de Roses. Precisament, el trasllat de documents a l’arxiu nou va ser la causa d’aquella troballa inesperada.
El projecte de construir un ferrocarril l’any 1900 era ferm i venia acompanyat d’una bona argumentació. Més enllà de la confecció del projecte no ha quedat documentat que ningú fes cap pas més, cosa que va fer que plànols, esquemes i càlculs van quedar endreçats en la història.
El projecte trobat té una memòria amb justificacions econòmiques. El cost de la construcció de la línia es va valorar en aquell moment en 450.670 pessetes, una xifra molt elevada per a aquell any. Aquest dossier es completava amb un estudi econòmic del pressupost d’explotació i conservació de la línia i de les tarifes que es calculava que s’hauria d’aplicar. Es va trobar també plànols generals del recorregut i dels perfils longitudinals i transversals.
Context regeneratiu
L’arxiver municipal de Roses, Josep Maria Barris, va contextualitzar el projecte un cop estudiat. El 2013 escrivia: “Davant la crisi finisecular del segle XIX calien idees, propostes i, finalment, projectes nous. En aquest context de regeneració econòmica s’insereix el projecte de ferrocarril Figueres-Roses del 1900.” El ferrocarril imaginat per Joan Adolf Mas Yebra buscava “connectar el port de Roses, i el seu comerç de cabotatge, amb el rerepaís comarcal, i la seva agricultura orientada al mercat”.
En la memòria es parlava de reparar l’error històric dels que desconeixen la importància indiscutible de la badia de Roses”. En paraules de l’arxiver, “el tren era entès com una eina estratègica per garantir un futur econòmic viable”.
Els dos precedents del projecte de Mas Yebra
Joan Puntí
L’historiador Jordi Nadal va identificar una primera proposta de tren entre Camprodon i Roses el 1884, quatre anys abans de la primera línia entre Mataró i Barcelona. El 1873 es va redactar un projecte de tramvia que havia de connectar Roses i Figueres, una troballa conservada a l’Arxiu Històric de Girona. Aquests són els dos precedents del projecte del barceloní Mas Yebra.
En l’article De Roses al món per terra, mar i aire de l’arxiver municipal de Roses, Josep Maria Barris, exposava altres intents de fer arribar el ferrocarril fins al port de Roses. L’any 1912 la Diputació de Girona va promoure un projecte de connectar tota la Costa Brava, des de Blanes a Vilajuïga, mitjançant el ferrocarril, iniciativa que tampoc va acabar executant-se. En aquell principi de segle, la Mancomunitat de municipis (1929) tenia com a objectiu la construcció d’una via fèrria des de Guardiola de Berguedà fins a Roses, passant per Ripoll, Olot i Figueres.
El projecte, no reeixit, devia tenir calat ja que en documents de planificació urbanística rosincs s’hi va arribar a dibuixar una estació de tren al centre.
El monovia de Goikoetxea
El 24 d’octubre del 1970 va arribar a Roses una carta tramesa per Laboratoris Sobrino i Gràfiques Alzamora, dues empreses d’Olot, i signada pel director gerent de la primera, Lluís Tremoleda de Bolós, a l’Ajuntament de Roses, en la qual informava que enviava 200 exemplars d’un fullet informatiu sobre el projecte de tren vertebrat que havia inventat l’enginyer basc Alejandro Goikoetxea (Elorrio, 1895 -Madrid, 1984), creador del Talgo. Era un intent publicitari del franquisme tardà per generar “una opinió favorable” al projecte. El tren vertebrat era, segons les especificacions tècniques que es varen enviar, ultralleuger, de rodament pneumàtic i a prova de descarrilaments. Segons les proves efectuades a Àlaba, podia agafar una velocitat d’entre 85 i 130 quilòmetres per hora. Es calculava una velocitat màxima de 120 km/h. Es preveien els trajectes Girona-Olot i Olot-Figueres- Roses. Només va fructificar una línia d’1,5 km a Canàries.
