Banyoles reestrena la pesquera Gimferrer
És de les poques construccions d’arquitectura racionalista que queden a Catalunya
S’hi ha fet una restauració que segueix el model original del 1948
Es destinarà a actes culturals i protocol·laris
La restauració de la pesquera Gimferrer de l’estany de Banyoles s’ha acabat i ja està a punt perquè l’Ajuntament hi organitzin actes de petit format, de caire cultural o protocol·lari. Es tracta d’una de les cinc casetes característiques de la vora de l’estany banyolí que gestiona directament l’Ajuntament. Les quinze restants, tot i ser de propietat municipal, són d’ús privat a través d’una concessió. Totes estan protegides amb la categoria de bé cultural d’interès nacional (BCIN) en la modalitat de jardí històric.
Racionalisme
Construïda el 1874 com a modest punt de pesca i magatzem, el 1948 la Gimferrer va ser objecte d’una remodelació signada per l’arquitecte Francesc Paco Figueres que va convertir-la en una de les pesqueres més atractives, a banda d’un rar exemple de l’arquitectura racionalista que hi ha al país. La planta baixa (on hi ha un balcó terrassa que dona a l’estany) té una superfície de 60 metres quadrats. A sobre hi ha unes golfes (on trobem un lavabo i un vestidor) i la terrassa superior. També hi ha un embarcador, dissimulat a la banda que dona al passeig. La Gimferrer (nom de la família que el 1948 va adquirir l’edifici) es considera la primera pesquera de Banyoles pensada per a un ús sobretot lúdic, una circumstància que li atorga un valor històric afegit.
La intervenció
Algunes modificacions dels plànols originals i el deteriorament pel pas del temps li havien canviat molt l’aspecte. La remodelació –pressupostada en 110.000 euros, a càrrec del consistori– ha consistit a recuperar l’aspecte que havia de tenir segons els plans de Figueras. L’alcalde, Miquel Noguer; el regidor d’Urbanisme i Medi Ambient, Albert Tubert, i l’arquitecta Sílvia Costa, redactora del projecte de recuperació, van presentar ahir a la premsa els resultats de la intervenció. S’han reconstruït les parets baixes de la passera per la qual s’accedeix a l’edifici des del passeig, afegint-hi una barana; s’han retirat les antigues teules àrabs i les reixes de les finestres; el color blanc de la marqueteria s’ha canviat pel verd... I sobretot, s’ha reincorporat la pèrgola de la terrassa, possiblement l’element més característic de la pesquera. L’estructura de la pèrgola la formen quatre pòrtics de pilars d’obra, quatre bigues i set rastells de fusta. L’espai, des d’on es té una panoràmica excepcional de l’estany, disposa també d’un banc d’obra. La major part de l’edifici, però, no s’ha alterat i es conserven, per exemple, les obertures amb forma d’ull de bou o el portal metàl·lic de la passera. Costa va explicar l’anècdota que aquest portal, instal·lat el 1948, havia estat la porta d’un ascensor d’un edifici de l’Eixample de Barcelona.
Noguer, per la seva banda, va assenyalar que, si bé la pesquera tindrà diferents usos, l’objectiu de la restauració ha estat la conservació d’aquest patrimoni.
Cinquè rescat
Aquesta pesquera va ser recuperada per l’Ajuntament el 2018, a proposta de la família que en tenia la concessió. La primera que va passar a mans municipals va ser la d’en Lero, el 2004, que es va condicionar com a oficina de turisme. A partir del 2007 es van traspassar la Malagelada (és l’oficina dels àrbitres quan hi ha competicions de regates), l’Agustí (cedida posteriorment al Club Natació Banyoles) i la Mata, que és l’única que manté l’aspecte original, del 1910 (actualment no té cap ús perquè les seves dimensions són molt petites).
Del 1865 al 1927
Tot i que la primera llicència es va atorgar el 1818, les més antigues de les que han sobreviscut són força més modernes. La més veterana és la d’en Malagelada (del 1865) i la Marimon i la Gimferrer (del 1874), totes tres reformades. La més jove és la del Rector (1927).
El 1931 l’Ajuntament va prohibir que se’n construïssin de noves.
El tercer tipus d’utilitat
L’ús públic que s’està donant a les pesqueres rescatades per l’Ajuntament és el tercer tipus d’utilitat que tenen, des que el 1818 es construís la primera caseta. Fins a les dècades de 1940 i 1950 van mantenir el sentit original: un lloc per guardar els estris de pesca i la barca o des d’on pescar, directament. Després de la guerra, els seus usuaris –una part dels quals havien adquirit les pesqueres a anteriors propietaris– les van transformar en espais de relació familiar o social, fins al punt que tenir-ne una va esdevenir un segell d’estatus. Tot i això, el propietari oficial és l’Ajuntament, atès que les pesqueres estan en el bé comunal de l’estany. La taxa municipal que han de pagar els concessionaris és, de sortida, 858 euros anuals, als quals cal afegir 6,90 euros per metre quadrat de superfície.
