Dalt del balcó, tots són més petits

Ningú no ho sabia, però sembla que l'àrea d'alcaldia havia decretat una normativa que regula l'ús del balcó i altres penjolls municipals. Un misteri guardat fins que les caramelles han fet la pasqua i s'ha escampat a quatre vents que a partir d'ara només la Penya tindrà dret a cuixa i possibilitat de gaudir de balconada. Per si algú encara ho dubtava, s'ha evidenciat que aquesta és una ciutat verd-i-negra i que els epígons de Jordi Villacampa poden aspirar a tot, des que se'ls compri a pes d'or un pavelló o que es privatitzi un espai públic, fins a tenir l'exclusivitat del balcó consistorial. De més verdes en maduren (en aquest cas, verdes i negres), però potser arribarà el dia que s'oficialitzarà l'assistència als plenaris amb els regidors en xandall i passant-se la pilota.

Tornem a l'edifici consistorial i al motiu de controvèrsia. Diuen, des de l'alcaldia, que el privilegi de la Penya el compartirà amb els pregoners de les Festes de Maig, personatges de mèrits singulars i que algunes vegades també han resultat ser jugadors del Joventut. A part d'això, s'haurà d'esperar un cas excepcional per veure cares noves traient el cap per la tribuna màxima i ocupar el balcó resultarà el somni més preuat dels badalonins. Talment suposo que es considerarà un fet excepcional si un dia es proclama la república (democràticament, s'entén) o si es renovella l'edifici que fa xamfrà entre la plaça de la Vila i el carrer Sant Anastasi, a l'altre costat del Círcol, dos esdeveniments en què tots els badalonins cada vegada tenim menys fe.

Del que podria ser una pura anècdota, ridícula i patxanguera, es dedueix un tema irresolt en què un bon grapat de gent van perdre moltes hores. La ciutat té pendent consensuar un protocol de festes i actes representatius, un instrument per assenyalar el terreny de cada cosa i que deixi clar qui i per què està fora de joc. El protocol, apuntat per l'equip dirigit per Joan Mayné durant la regidoria de Caterina Mieras, tingué el punt dolç a l'inici de l'etapa de Josep Duran com a regidor de Cultura, però va entrebancar-se amb la manca de voluntat política quan era hora de concretar. Per això, es munten i desmunten tradicions de tota la vida i s'inventa un costumari gens tradicional, fins fer el ridícul de tancar la porta de la casa consistorial a un grup de caramellaires, a l'enxaneta dels castellers o al cap de la colla de diables.

És veritat que un bon protocol municipal ha de dignificar cada cosa segons el valor representatiu que tingui i, en un correcte ordre de valors, el balcó de la casa consistorial serveix pel que serveix. Un balcó del qual hem vist penjats, indiscriminadament, llençols amb lemes de tota mena. I, encara, en dies de vi i roses, s'hi han atapeït regidors, càrrecs a dit i amics i familiars fins a l'enèsima potència, tots ells defensant a cops de colze el lloc més prominent per sortir ben galdosos a les fotografies. En més d'una ocasió, el poble pla, situat a la plaça, ha alimentat el desig que el pes físic de tanta mediocritat ensorrés el balcó i així estalviés a la ciutat un bon grup de figurants amb poca traça. I és que, dalt del balcó, molts es veuen empetitits davant els que observen a baix a la plaça, autèntica força motriu de la ciutat.

De la mateixa manera que hi ha actes tradicionals que cerquen uns minuts a la plaça de la Vila, com a centre representatiu de la ciutat, també és normal que esperin trobar la balconada oberta i algun càrrec oficial acomboiant els seus moments de màxim exponent ciutadà. Ara bé, potser tancant el balcó, els nostres electes s'estalvien uns minuts de feina representativa per així poder tenir tot el temps del món per anar a la llotja oficial de l'Olímpic, on no poden faltar. Segur, és la llotja de la Penya la que marca el nivell del governant, màxim exponent d'una ciutat que no té altre protocol que el de les petites i grans renúncies.