a quatre mans

Tot llepant, es menjaren el bou

Requalificant terrenys rústics, pulmons urbans, es va empobrint el municipi

La notícia ha estat una bomba, mal­grat que feia temps que es comen­tava en alguns cer­cles ciu­ta­dans i s'ha de reconèixer que, segons el desen­vo­lu­pa­ment de l'afer, té prou iden­ti­tat per fer per­dre tota cre­di­bi­li­tat a l'actual govern local. És obvi que, si no l'encerta, l'alcalde Jordi Serra pot que­dar tocat i no obli­dem que l'actual bat­lle mai no ha estat legi­ti­mat per les urnes, pen­dent d'unes elec­ci­ons en què encapçali la pro­posta soci­a­lista. Amb tot, caldrà filar molt prim i valo­rar suports i dis­cer­ni­ments, ja que en la requa­li­fi­cació de Can Mora la ciu­tat s'hi juga molt.

S'ha obert el meló i estem davant un tema fona­men­tal que té diver­sos com­po­nents de debat: pri­mer, els límits de crei­xe­ment de la ciu­tat; segon, el com­promís muni­ci­pal d'ajut a un club espor­tiu d'elit; ter­cer, l'hones­te­dat d'un club espor­tiu con­ver­tit en pro­mo­tor immo­bi­li­ari; quart, la defensa d'un pro­jecte edu­ca­tiu cor­recte; cinquè, els bene­fi­cis par­ti­cu­lars i els interes­sos col·lec­tius, i sisè, el lide­ratge polític i la capa­ci­tat de bon govern. Un con­junt d'ele­ments que merei­xe­ran diver­sos arti­cles. Aquí, el pri­mer.

Segons els límits esta­blerts el 1980, Canyet és el barri bada­loní de major superfície i, per con­tra, un dels que té menys habi­tants, mal­grat que les colònies de Sant Antoni, Sant Jordi i Sant Jaume han esde­vin­gut pri­me­res residències i, també, en els dar­rers anys s'han anat cre­ant habi­tat­ges. Algu­nes masies històriques man­te­nen el caràcter rural del con­junt i adqui­rei­xen la con­dició d'ico­nes de defensa del que és, sens dubte, el pulmó res­pi­ra­tori de la gran urbs. Pai­satgísti­ca­ment i ambi­en­tal­ment, el barri és patri­moni de la ciu­tat i un dels trets d'iden­ti­tat irre­nun­ci­a­bles. En el con­junt, la masia de Can Mora és una peça fona­men­tal i les ter­res que la cir­cum­den són part indes­tri­a­ble del pulmó ambi­en­tal.

Al cos­tat de la riera i al camí de Sant Jeroni, Can Mora és una immensa pas­ti­lla de caràcter agrícola en la qual fins i tot s'han tro­bat res­tes de l'antiga cul­tura de Halls­tatt i mos­tres d'una vil·la romana. De pro­cedència medi­e­val, la masia i el seu entorn foren reor­de­nats a mit­jan segle XVIII, segons desig­nis del seu pro­pi­e­tari, el marquès de Llió –que fou pre­si­dent de l'Acadèmia de les Bones Lle­tres, a Bar­ce­lona–, que fins i tot hi afegí una cape­lla. Durant molts anys ha estat exem­ple d'explo­tació agrària bada­lo­nina. Amb un llarg inter­val de pro­pi­e­tat de la família Ale­many, avui, gran part dels seus ter­renys per­ta­nyen a la família Pujol Bus­quets que fa un xic més de dos anys vengué unes qua­tre hectàrees al Club Joven­tut i aquest, sense fer soroll, inicià el procés per dema­nar la requa­li­fi­cació dels ter­renys. Ara, ha arri­bat a la taula de decisió muni­ci­pal l'expe­di­ent que demana can­viar la qua­li­fi­cació d'agrícola (c.26) per la de sòl urbà amb pos­si­bi­li­tats de cons­trucció (c.7b), ferint de mort el caràcter de lliure per­ma­nent que sig­ni­fi­cava l'única pos­si­bi­li­tat d'us agrícola o fores­tal.

De mica en mica, tot lle­pant aquí i allà, la ciu­tat ha anat per­dent els grans espais lliu­res de cons­truc­ci­ons, sem­pre amb bones parau­les i jus­ti­fi­ca­ci­ons argu­men­ta­des. El poder depre­da­dor dels temps del totxo ha ser­vit per aixe­car un gra­pat de cate­drals del des­propòsit a compte de reduir la qua­li­tat ambi­en­tal, el patri­moni pai­satgístic i el sòl de lliure per­ma­nent. Tal­ment, aquest és el pri­mer pro­blema: quin és el límit de crei­xe­ment de la ciu­tat?, fins on es pot esten­dre el domini del totxo?, quins preus medi­am­bi­en­tals podem pagar sense dese­qui­li­brar el muni­cipi?, qui­nes ser­vi­tuds pot supor­tar Bada­lona?, podem con­ti­nuar sacri­fi­cant sense mesura el nos­tre patri­moni urbà?

Sot­me­sos a la tira­llonga de pre­gun­tes a les quals calen res­pos­tes, és natu­ral que ens vin­gui a la retina la imatge dels «dotze homes sense pie­tat», aquells que, tan­cats en un des­patx, amb tots els infor­mes sobre la taula, eren incapaços de valo­rar res que estigués més lluny de la seva pròpia imme­di­a­tesa. I, aquesta és la pre­gunta del milió: seran capaços, els nos­tres regi­dors, de deci­dir ale­gre­ment un canvi de requa­li­fi­cació, en la glo­ba­li­tat d'una ciu­tat que ja no té gai­res llençols per per­dre?

Renun­ciar a la par­cel·la agrícola de Can Mora és des­em­pa­rar un tros de la nos­tra petita pàtria. Una renúncia, per a què?, per a qui?, amb quin bene­fici col·lec­tiu? Noves pre­gun­tes de les quals par­la­rem en futurs capítols. Quan no restà res del bou, tots el plo­ra­ren.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.