La contra
Obre la muralla
L'obertura d'un carrer pels terrenys de l'estació del tren de Tortosa suposa trencar la muralla que separava els dos eixamples del Temple
L'any 1868 va arribar el tren a Tortosa. L'estació estava a mig quilòmetre de la ciutat, aleshores constreta dins del clos emmurallat. Deu anys després, en enderrocar-se les muralles, la ciutat va començar a créixer cap al sud en l'anomenat eixample del Temple, fins a trobar-se amb les vies del tren i l'estació. Fou una nova muralla que ha trigat gairebé segle i mig a ser superada. Tortosa continuà creixent, i molt, a l'altra banda de l'estació, però d'alguna forma era ja una altra ciutat per les dificultats de connexió entre l'eixample vell i el nou. El 1996 va entrar en servei el corredor ferroviari entre l'Aldea i Masdenverge, el pont del tren de Tortosa quedà fora de servei i l'estació esdevingué un cul-de-sac origen i final de serveis de rodalies cap a Barcelona i algun a València, a 10 quilòmetres de l'estació de l'Aldea, que s'anuncià com el gran nucli ferroviari del territori tot i que fins ara no ha passat de ser una més de les moltes mentides que els partits governants proclamen en referir-se a les Terres de l'Ebre. Ara, al cap de 15 anys, s'ha obert un pas pels terrenys erms del que era l'estació, que comuniquen els dos eixamples del Temple. Aquí tot va molt d'espai. És l'expressió de la lentitud.
Avui l'estació de Tortosa s'atansa a la desolació. Un empleat a la taquilla, un altre vora la via, i la gent que arriba i surt amb pressa. Fa uns anys, quan passaven els trens, més de cinquanta cada dia, amunt i avall, l'estació era el melic de la ciutat. Hi havia moviment a qualsevol hora del dia i de la nit. Com era via única, molts s'encreuaven a Tortosa. El sevillano, que traslladava emigrants a la gran Barcelona amb maletes de cartró i fardells lligats amb cordells; el murciano; els expressos nocturns de València, ja més senyorívols, amb wagons lits cook; els correus de matinada; els Talgo des de Cartagena; els mercaderies carregats de taronges cap al centre d'Europa. I, a temporades, els trens dels veremadors al sud de França. Tots s'aturaven una estona, temps d'anar a la cantina a comprar un entrepà o una ampolla d'aigua; al quiosc a pel diari, revistes o caramels; o simplement a estirar les cames. El bar i el restaurant no tancaven en tota la nit, era el lloc on els noctàmbuls tortosins anaven a fer la darrera copa. Sempre hi havia gent somnolenta recolzada per les taules esperant la connexió amb l'autovia del matí cap al Baix Aragó i Saragossa, altres es distreien jugant a les cartes i algú intentant relacionar-se amb alguna noia distreta i necessitada en temps de control polític i repressió moral. De tant en tant, els policies demanaven la documentació a tothom. La sala d'espera, fosca com una gola de llop, acollia gent abocada pels bancs o pel terra passant la nit; feia una olor espessa, d'humanitat, de pudor de peus. Eren temps de poca higiene. A més hi havia els trens amb origen i destinació a Tortosa, els únics que han sobreviscut als canvis; s'anomenaven ligeros, amb bancades de fusta; s'estaven prop de quatre hores per arribar a Barcelona.
A l'estació tenien la base de treball més d'un centenar de ferroviaris i els transeünts (maquinistes, fogoners i revisors), que s'allotjaven en una mena d'hostal dins l'estació. A més, a primera hora del matí acudien molts de treballadors als tallers que atenien el manteniment de les vies entre València i Tarragona i La Puebla de Hijar cap a l'interior: ferrers, fusters, paletes, molt de peonatge i els tècnics. El cap tenia la seva casa en una mena de xalet dins el parc de Tortosa vora la via; era sempre enginyer o aparellador. També hi havia els magatzems de mercaderies locals, els docks, amb accés des del carrer del mateix nom. Els vells acudien a l'estació per asseure's en un banc i simplement contemplar com la vida passava per davant dels seus ulls.
