El balcó de la Nou de Gaià

Les cases per tenir l'admi­ració deguda cal que tin­guin bal­cons incor­po­rats a la façana. L'ordre, l'equi­li­bri, la pro­porció, l'estètica, acom­pa­nyen molt sovint les cases on el balcó senyo­reja la façana. Les fines­tres són ober­tu­res llu­mi­no­ses que per­me­ten treure el cap mirant amunt i avall i poca cosa més. El balcó és l'espai on hom pot, sense sor­tir de l'àmbit de vida per­so­nal o fami­liar, con­tem­plar el car­rer, abo­car-s'hi i sense tre­pit­jar-lo ser-hi pre­sent, jugant dos par­tits al mateix temps. Allò que és extern s'incor­pora als espais més íntims i la capsa tan­cada esdevé una porta oberta al món pro­per. El balcó és la mirada encu­ri­o­sida de la casa.

Els bal­cons més agraïts són els dels car­rers amples, els que per­me­ten esti­rar la vista amunt i avall mirant la con­currència que passa. És clar que ara a ciu­tats i també a pobles la con­currència és sobre­tot el trànsit monòton i sorollós. Poc presta sor­tir-hi, ni obrir-los. Ni a l'estiu per alleu­ge­rir la xafo­gor amb la cir­cu­lació de l'aire. Les fres­cors esti­uen­ques s'acon­se­guei­xen ara mit­jançant apa­rells que inven­ten la fre­dor al nos­tre gust, a con­dició de tenir la casa tan­cada i bar­rada. Pot­ser els bal­cons més mera­ve­llo­sos són els dels car­rers de mitja galta abo­cats a l'espai no urbà, els que per­me­ten, com a bons nota­ris, cer­ti­fi­car amb l'obser­vació el pas del temps, a través de la len­ti­tud trans­for­ma­dora dels pai­sat­ges.

Hi ha pobles, o part d'ells, que són esplèndids bal­cons damunt del ter­ri­tori que els envolta. Neces­si­ten sobre­tot sobre­sor­tir en altura. L'apro­fi­ta­ment històric de l'oro­gra­fia arru­gada de les nos­tres ter­res per a l'assen­ta­ment humà, en la cerca de pro­tecció i domini, ha deter­mi­nat que algu­nes pobla­ci­ons esde­vin­guin autènti­ques bal­co­na­des. Com si algu­nes pro­tu­beràncies de la terra hagues­sin estat cre­a­des per a l'ocu­pació humana, que en alguns llocs comença a ser antiga. És el cas de la Nou de Gaià, que enguany com­me­mora el mil·lenari de l'existència docu­men­tada. La part més antiga de la Nou està ubi­cada en una mena de península alçada sobre una petita mar de con­reus. Mirat del sud estant hom pot veure una pinya de cases cen­tra­des pel cas­tell i l'església, que sobre­sur­ten damunt de la terra, i una cua d'estel allar­gas­sada vers lle­vant amb les cases blan­ques o de pal·lidesa acu­sada que s'han anat cons­truint seguint la car­re­tera de Salomó. Sem­bla que totes obrin els ulls vers el sud-est cer­cant la bonança de la marina pro­pera. La part vella del poble té dos mira­dors esplèndids, el pri­mer cap al sud mirant vers la mar, el veïnatge de la Riera de Gaià i cap a totes les moder­ni­tats que els humans hi han fet pas­sar repre­sen­ta­des sobre­tot pels ponts de les vies del tren. L'antiga i obso­leta, amb el pont de deu ulls de la Riera, i la nova amb el de les qua­tre pilas­tres que sos­te­nen la rapi­desa del TAV. Les cases que miren al nord espi­a­ven per ulls de fines­tra petita, per no rebre l'ombra de l'aire més fre­do­lic.

El mira­dor vers les Fon­ta­ni­lles, vers Ves­pe­lla, és una altra cosa, és el reco­lli­ment i la sere­nor de la terra con­re­ada deli­ca­da­ment com si fos el jaç del niu on jau la Nou. Un mosaic de con­reus on gai­rebé tro­ba­rem de tot, la vinya, peti­tes por­ci­ons d'horta, les llu­ents oli­ve­res, ave­lla­ners, algun amet­ller, alguns taron­gers i uns magnífics exem­plars de gar­ro­fers de soques tre­na­des pel temps, que deno­ten que el fred, per la Nou, mai ha estat ni llarg, ni rabiós. A la Nou de Gaià encara es poden obrir de bat a bat els bal­cons per esten­dre la mirada entre­tin­guda damunt la terra.