Una plaça i dues ciutats

La plaça Mer­ca­dal de Bala­guer seria el cen­tre neuràlgic de la ciu­tat i de la comarca sen­cera si no fos pel dramàtic aban­do­na­ment que els matei­xos bala­gue­rins han fet del seu cen­tre històric durant dècades. Aquesta ciu­tat, la segona de Ponent en nom­bre d'habi­tants, va per­dre el 2010 aquesta posició a favor de Tàrrega, més dinàmica gràcies a l'eix de l'A2, autèntica columna ver­te­bral de l'eco­no­mia de Ponent. La plaça Mer­ca­dal, allu­nyada com la resta de Bala­guer dels grans eixos de crei­xe­ment dels últims vint anys, es manté com una plaça sen­zi­lla, fun­ci­o­nal, for­mada per unes por­xa­des d'una bellesa aus­tera i con­ser­va­dora, sota unes façanes d'arqui­tec­tura més aviat menes­tral, lluny dels pala­uets nobles que ador­nen les pla­ces majors de mol­tes ciu­tats cata­la­nes. A Bala­guer, el diner, quan n'hi ha, es guarda dins les cases. I quan es gasta, es gasta a l'altre cos­tat del riu, al Bala­guer nou, on durant anys han anat a viure els bala­gue­rins a mesura que la seva eco­no­mia els ho per­me­tia, en un procés nefast que ha fet del riu una bar­rera que separa dues ciu­tats abso­lu­ta­ment dife­rents: una de pròspera però banal, i una altra de bellíssima però empo­brida.

Els últims vuit anys s'ha dedi­cat una quan­ti­tat gene­rosa de diners al cen­tre històric, més de 16 mili­ons d'euros del pla de bar­ris. S'han refor­mat car­rers, s'han cons­truït equi­pa­ments, i mol­tes empre­ses locals s'han bene­fi­ciat d'aquell manà key­nesià. Però, un cop tan­cada l'aixeta, la plaça Mer­ca­dal i els entorns con­ti­nuen amb la mateixa dinàmica: un lloc de pas amb unes poques ter­ras­ses, petits comerços i un lloc de reunió a peu dret on pas­sen l'estona grups d'homes joves sense feina agru­pats per naci­o­na­li­tats. Un 40% dels comerços del cen­tre estan tan­cats i la inversió pri­vada en reha­bi­li­tació i nous habi­tat­ges ha estat pràcti­ca­ment ine­xis­tent. Men­tre que en la feliç dècada pas­sada altres capi­tals de comarca pug­na­ven per atreure lli­bre­ries de l'Fnac i altres motors comer­ci­als als seus cen­tres històrics, Bala­guer feia una cosmètica necessària al cen­tre però posava el seu múscul econòmic en pro­jec­tes exte­ri­ors, com ara la reur­ba­nit­zació de l'antiga Impacsa.

Ara, un nou alcalde i un nou ajun­ta­ment apos­ten per aixe­car la plaça i fer-hi un apar­ca­ment, clau per fer de via­nants tot el cen­tre. Com que l'Ajun­ta­ment ja no té ni un euro per gas­tar en més obres ni es pre­veu que en tin­gui en un ter­mini curt de temps, l'aposta és que una empresa pri­vada hi vul­gui fer negoci. Ho farà si al mateix temps el comerç pren un nou caire. Massa can­vis en una plaça on fa 800 anys que cada dis­sabte se cele­bra el mateix mer­cat. En llocs així, on el pas del temps es compta per segles, can­viar les inèrcies és una feina titànica. Però és bo que els que arri­ben amb sang nova s'hi arre­man­guin amb ganes: que no es pugui dir que no ho hagin inten­tat.