L'efecte rebot

Una de les poques coses posi­ti­ves de la crisi econòmica que ens afecta haurà estat l'atu­rada d'infra­es­truc­tu­res d'uti­li­tat o eficiència dub­tosa i la hiber­nació del trin­xa­ment inten­siu del ter­ri­tori a què estàvem abo­cats. És el cas, recent­ment anun­ciat per la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya, de l'atu­rada com a mínim fins al 2015 de les inver­si­ons con­tro­ver­ti­des de les ron­des del Maresme que encara havien de cas­ti­gar més la zona de Mataró i els seus vol­tants. El pro­blema no rau tant en el fet de la neces­si­tat d'aques­tes infra­es­truc­tu­res, sinó més aviat en el de la seva sos­te­ni­bi­li­tat. Molt em temo que aquesta crisi ens impo­sarà una aus­te­ri­tat fictícia, una sos­te­ni­bi­li­tat impos­tada. Si durant aquests anys no som capaços d'apos­tar amb con­vicció, i fins i tot devoció, per unes pra­xis que siguin sos­te­ni­bles i res­pec­tu­o­ses amb el ter­ri­tori, molt em temo que, un cop aca­bada la crisi, tor­nem a caure en els matei­xos errors que pre­ci­sa­ment ens hi han por­tat. Em fa por que, com aquells règims ali­men­ta­ris exces­si­va­ment rigo­ro­sos que no modi­fi­quen els hàbits, i que aca­ben tenint uns efec­tes rebot que encara por­ten més enrere del punt de par­tida, tor­nem a un con­sum des­a­fo­rat, insos­te­ni­ble i catastròfic. Això vol­dria dir que no hauríem après res i que, per tant, aquesta crisi no haurà ser­vit de res. I al pas que anem, em sem­bla que malau­ra­da­ment serà així.