El deute

Després de publi­car-se les xifres del deute de l'Ajun­ta­ment mata­roní, és a dir els de la cor­po­ració, les empre­ses muni­ci­pals i els orga­nis­mes autònoms, alguns càrrecs elec­tes han deci­dit roman­dre en silenci. Els que abans eren al govern no han obert boca asto­rats pel propi des­as­tre. Si durant la pri­ma­vera pas­sada aquests afir­ma­ven que dei­xa­ven un deute de “només” cent set mili­ons d' euros, la qual cosa consta al docu­ment de traspàs –millor nom impos­si­ble–, i a les heme­ro­te­ques. Aquest any, tot just ini­ci­ada una nova pri­ma­vera, se'ns diu que el deute  és d'apro­xi­ma­da­ment uns tres-cents mili­ons i, per si no n'hi hagués prou, la liqui­dació del pres­su­post de l'exer­cici pas­sat n'hi afe­girà uns quants més. I vet aquí que el silenci dels anyells con­ti­nua i no sem­bla que hi hagi algú a l'altre cos­tat que doni una expli­cació rao­nada d'aquest desori que pot fer invi­a­ble qual­se­vol inversió i que com­pro­met el futur per no haver estat pru­dents en la gestió dels recur­sos públics, amb inver­si­ons sense garan­ties pres­su­postàries que els mata­ro­nins paga­rem durant anys. Tot ple­gat pot aca­bar gene­rant més frus­tració, pre­o­cu­pació i pes­si­misme, per la qual cosa comença a ser urgent fer-hi front, amb un mis­satge tan rea­lista com es vul­gui però sobre­tot posi­tiu. De moment, post fes­tum, pes­tum, que deien els romans, algú em pot dir a qui haig de donar  les gràcies?