la crònica
Sort en tenim, de la grua
A Barcelona la grua actua impunement en llocs on no és necessària
Certament Barcelona és un lloc millor si sabem que hi ha la grua vetllant per nosaltres. Certament, gràcies a la grua, els carrers de la ciutat estan lliures de cotxes conduïts per malvats que aparquen allà on volen sense pensar qui pot estar patint les conseqüències d'actes tan terriblement menyspreables. És una sort, també, saber que els diners que ens costa treure el vehicle del dipòsit van a parar a les arques comunes, i que gràcies als nostres diners les autoritats podran continuar aixecant més asfalt, arreglant més carrers, obstaculitzant més la ciutat i fent que, d'altra banda, cada vegada sigui més difícil aparcar. I és clar, si no podem aparcar, deixarem el cotxe malament, perquè vingui un altre cop la grua, s'endugui el cotxe, tornem a pagar, obstaculitzin més l'aparcament... fantàstica societat que funciona com un rellotge, suau com un guant.
Sobretot, és encantador veure que la grua actua sempre quan se la necessita, com acudeix com un llamp per atendre situacions compromeses, com està sempre alerta per ajudar el ciutadà: és el dia de Sant Joan. La ciutat amb ressaca, els carrers encara amb subtils impureses –i no tan subtils– de la nit anterior, i de lluny encara se sent algun petard, no saps ben bé si és de veritat, el so, o només existeix al teu cap embotit. Vas a dinar a un restaurant del Tibidabo, tot aprofitant el sol, i la festa. Arribes en cotxe, i com que ja t'ho coneixes, després d'un parell de voltes acabes aparcant gairebé a Barcelona. Puges caminant, els quàdriceps tibants, fins al restaurant. Un cop allà, a la carta llegeixes: «Vagi amb compte amb la grua. No dubti a preguntar com evitar-la.» «Exagerats –penses–, però si aquí el cotxe no molesta ningú.» Potser vas errada, perquè durant el dinar els cambrers van passant per les taules a preguntar si tenim el cotxe mal aparcat, perquè hi ha una grua fent rebé la seva feina. La veritat és que la situació és grotesca: estàs dinant, és Sant Joan, els cotxes no molesten ningú... Què hi fa, la grua? però tu dines tranquil·la i segura amb el vehicle aparcat a prop del mar.
El millor, però, passa quan marxes del restaurant. Davant mateix hi ha una grua amb dos homes enganxant el cotxe per endur-se'l. De sobte, un home que dinava al mateix restaurant que tu i que també sortia, crida: «Eh!, eh!» «És seu?», pregunta el de la grua. «No, però em fot». «El què, el fot? És la nostra feina.» «No, miri, la seva feina és endur-se tots els cotxes aparcats en un lloc d'invàlids, o que taponen un pas de vianants i els cotxets amb els nens no poden baixar. Però aquests cotxes no molesten.» Els de la grua, amb una capacitat d'aguantar digna d'un boxejador, continuen fent la seva feina. I l'home, encara no satisfet, apropant-se perillosament als dos operaris, els pregunta amb cara d'ironia plaent: «Què, en realitat us agrada, eh?» «Doncs sí», li contesten els altres, sense deixar de tocar cables i nanses, mentre pel costat passa una altra grua, en sentit contrari, amb un altre cotxe enganxat. Quan l'home ho veu, quan veu que hi ha dues grues, juntes, en un dia com aquest, en un lloc com aquest, no pot més i els etziba: «Doncs compreu-vos un Playboy!»
