La porta oberta
Camprodon Centre de la vall que porta el seu nom, treballa amb els altres ajuntaments de la mancomunitat impulsant un projecte transfronterer amb què s'intenten recuperar els antics lligams que governaven la muntanya
Prats de Molló Tot i que la crisi comença a treure el cap al balneari de la Preste, les autoritats de la vila han entès que la col·laboració conjunta de les dues bandes de la ratlla pot portar la prosperitat en aquest punt del Pirineu
Si per l'alcalde de Camprodon, Esteve Pujol, l'eliminació de la frontera de coll d'Ares, fa vint anys, va tenir un efecte psicològic molt positiu, una opinió que comparteix Bernard Remedí, alcalde de Prats de Molló, per la gent de Setcases la vida va continuar exactament igual i molts ni tant sols no es van assabentar que havien aixecat la barrera. És el que opina Miquel Perals, consultor financer, editor i escriptor que, tot i que viu a Barcelona, torna sovint al poble on va néixer i on els seus avantpassat van exercir la ramaderia al llarg de molts segles. “Sempre hi havia hagut una gran familiaritat entre la gent d'un costat i l'altre” explica Perals. “Tothom coneixia la gent de Mantet, la de Pi, la de Vilafranca... La frontera pràcticament no existia, i menys pels que criaven bestiar.”
Joan Pastoret, membre d'una família de ramaders de Molló, comparteix del tot les paraules de Perals i assegura que l'eliminació de la Muga no va representar cap canvi significatiu per a la gent de la zona.“Nosaltres vivim en una casa molt propera a la ratlla i la vida no ens va canviar en absolut. Vam continuar fent el mateix de sempre. Per qüestions de pastures, hem mantingut una relació més estreta amb el Conflent que amb el Vallespir però amb connexions arreu.”
Roger Coromina, veí de Prats de Molló, militant catalanista i antic corresponsal de l'Independent, comenta que tot i que durant el franquisme tant amb l'excusa del maquis com amb la del contraban es va intentar segellar el pas entre els estats, l'intent no va prosperar i els lligams mutus es van mantenir entre la gent d'unes valls pirinenques que des de sempre han considerat la frontera com un problema administratiu i, per tant, poc respectat.
Perspectiva diferent
És evident que no hi ha la mateixa perspectiva des dels pobles amb un passat ramader com Setcases o Molló, on la ratlla era una il·lusió administrativa que ningú no tenia present, que des de Camprodon, on la gent que volia anar a la Catalunya del Nord havia de passar dues barreres, primer la de la Guàrdia Civil, que durant molts anys va estar situada als afores del poble, i la de la gendarmeria. Pastoret recorda que els de Molló, tot i que no sortien del país, quan anaven a casa a menjar o dormir, havien de passar el control. “Després del 92, els francesos van deixar l'edifici de la frontera dret i el van cedir per fer-hi un restaurant. A Molló es va intentar el mateix però no hi va haver maneres. L'edifici del cantó espanyol es va deteriorar, la gent el va saquejar i fins i tot es van emportar documents. Després el van enderrocar i no hi queden ni els fonaments. Maneres de fer molt diferents.”
“Les poblacions dels dos costats han estat històricament molt barrejades” assenyala Esteve Pujol. “Jo mateix en sóc un bon exemple, ja que el meu besavi patern va venir a Camprodon per escapar-se d'una guerra. L'avi patern era de Martinet i va anar a viure a Perpinyà, on va néixer la meva mare. Per acabar-ho d'arrodonir, els meus pares es van conèixer a Prats de Molló.” La Guerra Civil i el franquisme van posar fi a aquesta relació. Oficialment, no es va poder anar a la Catalunya del Nord fins a l'any 1951. Més endavant, es va fer la carretera de Coll d'Ares però això tampoc no va suposar una millora important ja que la barrera no hi ajudava, i menys quan tancava a les cinc de la tarda.
“Estem tirant endavant un projecte”, explica Esteve Pujol, “que a més de intentar refer aquestes relacions perdudes, és el primer projecte de col·laboració cultural transfronterer tant a l'Estat francès com a l'espanyol.”
Els orígens de tot plegat els trobem a l'altra banda de la ratlla, el dia que Jean Michel Gallí, responsable francès d'Història i Paisatge, va parlar amb Bernard Remedí, alcalde de Prats i de la conversa en va sortir la possibilitat de fer un projecte comú amb la vall de Camprodon. La proposta es va traslladar a l'Ajuntament de Camprodon, que s'hi va mostrar interessat des del primer moment i, posteriorment, als altres ajuntaments de la vall. Finalment també s'hi va incorporar Sant Joan de les Abadesses. El projecte, anomenat Valls catalanes del Ter i del Tec es basa en una figura administrativa francesa anomenada Viles i països d'art i història i abasta una trentena de municipis, des del Pertús fins a Sant Joan de les Abadesses.
“El projecte de l'ha d'aprovar el ministeri de cultura francès després d'un examen rigorós” continua Esteve Pujol, que no va poder acompanyar la delegació encapçalada per la presidenta de la mancomunitat de la vall de Camprodon i regidora de Setcases, Ester Nogué i l'alcalde de Sant Joan, Ramon Roqué. “De tots els projectes que es van presentar aquell dia, tant sols van aprovar el nostre cosa que indica les dificultats de l'empresa.” “Dos territoris amb la mateixa cultura, la mateixa història i la mateixa llengua que el temps ha separat. Dos rius que neixen a banda i banda del Bastiments, l'un va cap al nord i l'altre al sud” recorda Remedí.
Una llavor per la futura Europa
Una vegada aprovat el projecte cal desenvolupar el pla d'actuació anual i és quan apareixen els problemes importants, ja que tot i que les fronteres han desaparegut les legislacions i les mentalitats d'un costat i altre són molt diferent. “Sumar tot això és molt complex” assenyala Pujol.” Per sort, la Unió Europea té prevista aquesta eventualitat a través de les AETC (Agrupacions Europees de Cooperació Territorial) una figura que permet treballar superant les diferències administratives dels estats. A Catalunya en aquests moments n'hi ha dos de vigents, la de l'Eurodistricte i la que es va crear especificament per l'hospital transfronterer de Puigcerdà. “Tant a París com a Madrid ja tenen tota la paperassa i esperem que ens l'aprovin a començament d'any”, explica.
Com que tot plegat és relativament nou, les administracions estan una mica desconcertades i en principi no hi posen cap dificultat. “Fa un any que hi treballem” assenyala Pujol “i de moment estem fent visites guiades a una banda i l'altra creant un flux de gent en les dues direccions cosa que té la seva importància econòmica en una zona que ha apostat pel turisme. Hem obert una porta i encara no sabem quins resultats concrets tindrà. Jo crec que té futur” conclou contundent l'alcalde de Camprodon.
Miquel Perals, sardònic, creu que els francesos han arribat a la conclusió que si no hi fan alguna cosa allò se'ls enfonsa. “Aquí el turisme ha aguantat la població però a Prats ho tenen molt fotut”. A Roger Coromina li preocupa l'èxode dels joves cap el nord i la dificultat de conservar el català tot i els esforços de l'Ajuntament de Prats de Molló.