El Golfet: un urbanisme privatitzat

Per a qui no la conegui, direm que parlem d'una cala situada a la costa del municipi de Palafrugell. És un dels racons més bells de la Costa Brava. La platja està envoltada d'un penya-segat vertical, rocós i boscós. D'un temps ençà, la paret que volta la cala ha tingut diversos despreniments amb el consegüent risc per a les persones. Per aquest motiu, ara està protegida per una gran xarxa metàl·lica. A la part superior del penya-segat hi ha un mirador i al darrere, amagat per la vegetació, hi havia un habitatge. Aquest és el lloc objecte de decisions errònies –o encara més greus– de l'Ajuntament de Palafrugell. Aquestes decisions tenen el seu origen en la llicència d'obres majors atorgada l'1 d'abril del 2014 a la promotora Casa Calella SL per construir al cim de l'esmentat penya-segat un habitatge unifamiliar amb un volum de 1.009 m². Sembla que la finca és propietat d'una potent família de l'est europeu. Aquest habitatge, a més d'altres espais, incorpora una piscina sostinguda per murs reforçats.

És obvi que aquesta construcció desfigura greument el paisatge, augmenta el risc de despreniments i desequilibra un espai d'interès natural com és tota la zona contigua de cap Roig. En definitiva, l'obra autoritzada per la junta de govern –amb un equip format pel PSC i PDC i presidit per un alcalde socialista– causa un impacte destructor del paisatge costaner i constitueix un risc evident. Però ha tingut un efecte molt positiu. Ha desencadenat un moviment ciutadà que ha constituït l'Associació Salvem el Golfet i ha assumit l'exercici de l'acció pública prevista en l'article 12 de la llei d'urbanisme del 2010.

Amb aquest compromís, l'entitat va presentar una fundada denúncia  davant l'Ajuntament el passat 5 d'agost. En aquest escrit se sol·licita l'anul·lació de les llicències concedides irregularment i l'enderroc de l'obra, argumentant-ho amb l'exposició de les 21 infraccions legals comeses en relació amb la legislació estatal, a l'autonòmica i a les mateixes normes municipals. Entre altres normes vulnerades, la llei i reglament de costes, el pla territorial parcial de les comarques gironines, les directrius del paisatge o el catàleg del paisatge, a més dels valors paisatgístics que han de ser obligatòriament preservats d'acord amb l'article 9 de la llei d'urbanisme.

El quid de la qüestió és que, com més aviat millor, l'autoritat judicial competent –sense excloure la penal– decideixi si les decisions adoptades són simplement irregularitats administratives o directament “injustes” i,
per tant, amb rellevància penal. Aquesta és la qüestió. Saber, com va dir el Tribunal Suprem, si davant “la desastrosa situació a la qual s'ha arribat a Espanya respecte de l'ordenació del territori, inclosa la destrucció paisatgística, justifica que, davant la inoperància administrativa, s'acudeixi al dret penal com a ultima ratio (27-11-2009). Perquè, en l'ordenació del territori o en la utilització del sòl, sigui quina sigui la qualificació –que sempre té el deure de servir l'“interès general”– és molt important la perspectiva paisatgística, la qual cosa exigeix una valoració conjunta de terrenys i construccions sense prescindir de la interacció d'uns amb els altres respecte del paisatge. Sobretot quan sembla que s'hi aprecia certa inoperància –si no passivitat– en l'actuació de les autoritats administratives, prevista per la llei d'urbanisme i per la llei 8/2005 i el seu desenvolupament reglamentari per a la protecció “de l'impacte i la integritat paisatgística”.

El temps corre a favor dels promotors i propietaris i de les discutibles decisions municipals, però els ciutadans organitzats, víctimes d'aquest despropòsit
urbanístic estan dempeus. I mentre l'administració de justícia no hi intervingui, ells són els que han de vetllar per garantir l'equilibri de l'ésser humà respecte del medi ambient que l'envolta.