Conservar sense ser conservador

No voldríem deixar passar sense un comentari de fons el desistiment de l'Ajuntament de Barcelona d'enderrocar Villa Urània. Ja sabem que això s'ha aconseguit gràcies a la pressió popular. Villa Urània, arquitectònicament, no és res de l'altre món, però sí que contribueix a donar caràcter i fer de recordatori històric. És agradable comprovar que tenim un ajuntament capaç d'escoltar la gent i rectificar. No és habitual, però alhora ens planteja la reflexió immediata: havent tingut sobre la taula projectes que preveien compaginar les necessitats socials del barri amb la supervivència de l'esmentada casa, per què no es van tenir en compte? L'Ajuntament es pot excusar dient que, en els casos de propietat privada no hi pot intervenir.

Però en aquest, en un edific públic, no hi ha excusa. I ens fa considerar, dissortadament, la banalitat i la poca consistència dels tècnics que van dictaminar que calia enderrocar-la. Són els tècnics incapaços de valorar l'intangible. O de valorar-lo tan a la baixa que ni tan sols consideren correcte perdre cinc segons per rumiar-s'ho. Aquests tècnics no s'adonen que, precisament valorant l'intangible, a mitjà termini acabes per treure'n més benefici. Només veuen tants metres quadrats i tanta possibilitat d'edificació que, si no s'enderroca la casa, no s'aconsegueixen –la qual cosa, després, es demostra falsa: era qüestió d'imaginació, de ganes de fer-ho, de no triar la solució més fàcil i que, ni tan sols, sovint, és la més barata.

És com els demagogs ignorants que clamen perquè la Generalitat dedica diners a un intangible, la qüestió de la cultura catalana, havent-hi “tantes prioritats”. És demagògia pura difícil d'aturar en època de crisi. Perquè precisament, en molts casos, la supervivència i la vitalitat de la cultura és un intangible bàsic per al funcionament perfecte del nostre país. De qualsevol país. M'agradaria veure l'individu aquest Montoro, tan maleducat, anunciant que, de cop i volta, se suprimeixen, per exemple, totes les subvencions al cinema espanyol per dedicar-les als hospitals.

I, tornant al cas de Villa Urània, caldria recordar un cop més que, per exemple, intangibles com ara la marca Barcelona, que acaben sent font de negoci i ingressos i, per tant, de resultats molt i molt tangibles, comencen en temes com aquest. La marca Barcelona també és Villa Urània. Igual que la marca Londres inclou la conservació dels pubs en base a un determinat imaginari.