A terra, el mur

De totes les notícies de la vida ciu­ta­dana de l'inici de la tem­po­rada de tar­dor, i després de la pausa esti­val que a Reus ha estat més avor­rida que mai, amb tanta calor, tanta inac­ti­vi­tat i tanta crisi, la més impor­tant per a la cro­nista va ser l'acció llam­pant que fa una mica més d'un mes va per­pe­trar el veïnat del car­rer de Sant Elies, amb el Casal Des­per­ta­ferro al cap­da­vant, con­tra un mur absurd que fa molt de temps que està a la rua. Mira amb què em surt ara aquesta!, deu pen­sar el lec­tor, davant la cons­ta­tació que a Reus i al seu món pas­sen coses més impor­tants i més greus que l'existència d'una paret, tema que, d'altra banda, dona­ria per escriure una bona crònica metafísica. Doncs no s'ho cre­gui, ama­ble lec­tor, perquè això de la infor­mació, com quasi tot en la vida, és sub­jec­tiu i sem­pre hi ha algú que deci­deix el que és impor­tant i el que no, que tot el que passa al món no cabria al diari. Per tant, si la cro­nista diu que la notícia més impor­tant de la tor­nada a la nor­ma­li­tat ciu­ta­dana ha estat l'existència d'una paret, doncs ho és. I avall que fa bai­xada.

De fet, en són dos, de murs, els que toquen el vora­viu a la zona: aquest que va ser omplert de pin­ta­des rei­vin­di­ca­ti­ves i un altre que hi ha al per­pen­di­cu­lar car­reró veí de Gras Elias. Doncs vet aquí que fa un temps, uns anys fins i tot, es va bas­tir una paret tre­menda al car­rer de Sant Elies, d'uns 24 metres d'allar­gada, perquè al solar que que­dava a dins hi havien d'edi­fi­car una casa. La casa no s'ha fet, de moment, i tam­poc sem­bla que ara sigui l'època més propícia perquè algú s'animi a bas­tir-la, perquè ja se sap que serem els últims euro­peus a sor­tir de la caverna de la recessió econòmica. Però el mur va que­dar allà, impertèrrit i indi­fe­rent a les molèsties que pro­voca a la via pública, que és de via­nants i és de tot­hom. La paret, impo­nent en llar­gada i alçada, enva­eix un espai publi­co­per­so­nal i, per tant, negui­teja i pro­voca tensió al via­nant, com quan a l'ascen­sor se't col·loca algú al cos­tat, massa a tocar, i no saps on has de mirar ni què t'has de ras­car. Aquest mur pre­po­tent i antipàtic, doncs, feia massa temps que empi­pava i ningú ja no sabia ben bé per què hi era. Com també moles­tava el del car­rer de Gras Elias, on sí es va fer la cor­res­po­nent casa, però la paret con­ti­nu­ava incòlume i apro­pi­ant-se més de la mei­tat de la via pública. En tot aquest afer hi ha una certa desídia muni­ci­pal, és clar, com no podria ser de cap altra manera, perquè si les cases no es fan, doncs que vin­gui la bri­gada i tiri les parets a terra d'una vegada. Però la via pública arreu i a Reus és un assumpte com­plex, un camp de mines que no saps per on has de tre­pit­jar i una assig­na­tura pen­dent d'apro­var. Per això, els des­per­ta­fer­ros i com­pa­nyia van optar per pin­tar-hi con­sig­nes rei­vin­di­ca­ti­ves amb lemes un xic alti­so­nants com ara «Des dels bar­ris de la ciu­tat cons­truïm la lli­ber­tat» i «Avall el mur, el car­rer per a les per­so­nes», i hi van posar una car­te­llera per expres­sar la manca d'infor­mació que la ciu­ta­da­nia rep de l'Ajun­ta­ment de Reus, així com la manca de car­te­lle­res públi­ques i d'espais d'expressió de les enti­tats locals. Perquè, mal­grat tota la història digi­tal i la glo­ba­lit­zació infor­ma­tiva, i els blocs i els cor­reus electrònics, sem­bla que la gent encara tin­gui ganes de tro­bar-se, de dir-se les coses en per­sona i de pen­jar anun­cis als car­rers.

Pot­ser hau­ria estat més efec­tiu, mal­grat les mul­tes i els renys muni­ci­pals que hau­rien vin­gut després, aga­far el mall i esmi­co­lar els murs de la ver­go­nya. Però sense endur-se cap tros a casa, que aques­tes parets no tenen cap valor històric. Només toquen el que no sona. O sigui que això no és Berlín ni som el 9 de novem­bre del 1989. Aviat farà vint anys, per cert.