Piles de pessimisme

No us penséssiu, allò va començar mala­ment. I no era pas la pri­mera vegada. El Català –es diu Serra, ja ho sé, però tot­hom li diu el Català– es tor­nava a entos­su­dir que amb els Mos­sos han fet mal negoci, que esta­ven més tran­quils quan al poble tenien la Guàrdia Civil. Pot­ser sí que pas­sen un parell de cops cada dia –em diu– però sovint ni bai­xen del cotxe. Abans, a Colera... Em sé la música i la lle­tra d'aquesta cançó. Segur que n'he par­lat algun dia. No sé pas si té o no té raó. Ell parla per l'experiència pròpia i, cer­ta­ment, hi ha per­dut. No és pas el moment de tor­nar a dis­cu­tir si ha estat o no una casu­a­li­tat. Tam­poc cal anar a les estadísti­ques glo­bals, que són les que valen. Què li he de dir a un amic que expressa el que sent?

Can­viem de tema. Girem full. Però sor­tim del foc per caure a les bra­ses. Ara són tots els polítics que no saben el que es fan i només es pre­o­cu­pen d'arra­par-se a la cadira i al sou. El Català està molt desen­ga­nyat, es veu ben clar. Amb els anys, que ja li fan un bon feix, les coses can­vien i no pas per millo­rar.

L'arbre monu­men­tal de la plaça ombreja les ter­ras­ses dels bars i alguns vila­tans –pocs– i molts esti­ue­jants esmor­zen sota la seva pro­tecció, amb la ment ben lluny de les pre­o­cu­pa­ci­ons que cap­fi­quen el Català. Fa bon dia, avui. Pot­ser un xic massa esven­tat per anar a mar, però pot­ser més tard...

Ara l'amic cole­renc em parla de Medi Ambi­ent. Està real­ment indig­nat. Deu fer qua­tre o cinc anys que el varen anar a veure i li van dema­nar si volia tenir un punt de reco­llida de piles velles a la botiga. Calia reci­clar-les i donar faci­li­tats. Ell ven piles noves i, és clar, va dir que sí. Li van ins­tal·lar una caixa-anunci amb una mena de galleda per dipo­si­tar-hi les piles. Pas­sa­rem cada set­mana a reco­llir-les, li van dir. Bé, pot­ser a l'hivern, que hi ha poc movi­ment, vin­drem cada quinze dies. Esplèndid. Al Català li agrada col·labo­rar i la gent duia les piles i la galleda s'anava omplint. Però el ser­vei de reco­llida no era pun­tual.

–Mira si n'és poc, de pun­tual, que fa pot­ser cinc anys que reco­llim piles i encara no han vin­gut mai a bus­car-les.

Quedo parat, acla­pa­rat. Com s'ho fa el Català per guar­dar tan­tes piles velles? Les tira a les escom­bra­ries, pot­ser? De cap manera. Quan la galleda és plena, el Català agafa el cotxe i les porta reli­gi­o­sa­ment a la dei­xa­lle­ria de Figue­res, amb l'espe­rança que la pròxima vegada aquell esforç per­so­nal ja no cal­gui.

Ara, tot sigui dit: com que galleda i anunci feien molta nosa a la botiga, se n'ha des­em­pa­lle­gat olímpi­ca­ment i ara les piles es recu­llen en un con­te­ni­dor impro­vi­sat cilíndric que ocupa menys espai. Jo li aprovo. I començo a com­par­tir la seva visió pes­si­mista de les coses.