Paga l'Ajuntament

Explicar als veïns que el seu Ajuntament haurà de pagar 2,2 milions d'euros perquè no s'han fet bé les coses no és fàcil ni agradable. Montse Mindan, l'alcaldessa de Roses, va intentar fer-ho en una reunió pública dijous pel cas del Royal Marine. No es pot negar que l'explicació havia estat preparada i va ser argumentada amb gràfics, referències, dates de sentències i recursos. I? Dubto que cap dels assistents sortís pensant: “Ja està; no ho havia entès i ara ja ho tinc clar.” No és per falta d'explicacions ni falta de transparència, perquè ni portant allà les tones de documentació que es deuen haver acumulat en prop de trenta anys per aquest cas no ens en sortiríem. L'única conclusió a la qual s'arriba és que no hi ha una explicació tècnica; perquè els tècnics fan informes successius i contradictoris, els polítics diuen que només prenen decisions basant-se en els informes tècnics, els pèrits de cada bàndol defensen els seus interessos i els jutges interpreten.

Si com a mínim després de tants anys els jutges ens diguessin que el culpable és tal persona, que va firmar tal paper o va cometre tal error, tots plegats ens quedaríem més tranquils, però no. De l'explicació de l'alcaldessa ha quedat clar –crec– que amb el Royal Marine no hi hagut una mà negra que s'ha embutxacat diners fent un edifici més alt del permès, o fent més pisos del compte o venent-los més cars. Tot és qüestió d'interpretació: si es mesura l'altura des del nivell original del terreny o des del carrer; si el canal computa en el càlcul de la volumetria de l'edifici o no. Els jutges interpreten i sentencien, però la cosa s'ha embolicat tant que per corregir-ho s'hauria de tirar a terra part de l'edifici i costaria 13 milions. I com que és impensable, els jutges acaben dient: pacteu, enteneu-vos; i com que dels ajuntaments sempre en raja, paga l'Ajuntament. Si aquests diners els pagaran els ciutadans o si ja s'han pagat amb les llicències d'obres, és part del debat que va sortir entre el públic i els edils, com la qüestió de si cal buscar responsabilitats polítiques. Són temes que probablement tornaran a sortir entre grups polítics en algun ple. Però al final tots quedem convençuts que pagar 2,2 milions és la “menys pitjor” solució i que és una ganga en comparació amb el que hauria pogut passar. Qui guanya realment en aquest cúmul de despropòsits és un misteri. O no, perquè una de les xifres que van sortir en aquell acte és que un 63% dels 2,2 milions aniran a gabinets d'advocats.