MARTÍ FRANCH,
ARQUITECTE DEL PAISATGE
“Fem servir l'espai públic de manera molt activa”
El paisatgista gironí Martí Franch serà nomenat doctor ‘honoris causa' aquest dijous per la Universitat de Greenwich
Actualment treballa en la recuperació dels voltants de Girona i la riba fluvial del Ter
Un dels seus treballs més reconeguts va ser esborrar la petja del Club Med, al cap de Creus
Projectes a Catalunya i l'estranger
A part del projecte Vores de Girona, on ha creat una platja a la riba del Ter, Martí Franch té actualment diversos projectes entre mans tant a les comarques de Girona com també a diversos països de l'estranger. Entre aquests, du a terme un projecte a Palamós, que consisteix en un itinerari des del port Marina fins a la platja de Castell. A Bordeus, (Occitània), està treballant en el desenvolupament d'un barri ecològic, un écoquartier. El projecte que el va dur al pla internacional va ser la seva intervenció per esborrar la petja de la ciutat de vacances Club Med, al paratge Tudela-Culip, al Parc Natural del Cap de Creus.
Qualsevol espai en un paisatge ben conservat, còmode i sense cotxes, mor d'èxit
Martí Franch Batllori (Barcelona, 1971) és fundador i director de l'estudi Martí Franch d'arquitectura del paisatge (EMF) de Girona. L'arquitectura del paisatge és una disciplina que existeix al nord d'Europa i que Franch va estudiar a la Universitat de Greenwich, a Anglaterra, país on el paisatgisme gaudeix de gran prestigi. Aquest dijous, divuit anys després d'haver acabat els estudis, Franch tornarà a Greenwich per assistir a la cerimònia de graduació d'enguany. Aquesta vegada, però, hi anirà perquè se li atorgui el títol honoris causa, com a exalumne que ha aconseguit gran reconeixement internacional.
Una de les seves màximes d'inspiració és de Marcel Proust: “el veritable viatge de descoberta no consisteix a buscar nous paisatges, sinó a tenir nous ulls.”
De vegades un pensa que per descobrir coses noves s'ha d'anar molt lluny, veure una cosa que ens impacti. Però el que vol dir Proust, precisament, és que es poden descobrir un munt de coses noves mirant a casa mateix, sempre que es miri amb uns ulls curiosos o més intensament.
I com es trasllada, aquesta idea, en un projecte?
Aquesta frase m'agrada molt relacionar-la amb el projecte que estem fent ara, a les vores de Girona. El que estem intentant fer és que la gent miri amb uns altres ulls la vora de Girona, allà on s'acaba la ciutat i comença el territori o paisatge. Sovint ha estat un darrere, camins que s'acaben, que tenen discontinuïtats o poca visibilitat. Un lloc on no es veu res, i ningú et veu, també porta que hi aboquis més runa. Regalar una nova mirada als ciutadans, que els permeti poder caminar a la vora del Ter i veure l'aigua del riu, sense que els arbres ho impedeixin.
Els ciutadans necessiten aquestes vores de Girona?
Si t'atures a pensar, la manera com avui els ciutadans fem servir l'espai públic és molt activa. La gent necessita espais per anar a córrer fins on es vulgui, a passejar el gos... A la Devesa, hi fas dues voltes i després què? Les famílies els caps de setmana van en bicicleta i els casals d'estiu també busquen coses per fer. Hi ha un article molt revelador d'Antoni Puigverd on diu que la Rambla de Girona ja no està al centre de la ciutat sinó que es troba al carril bici que va cap a Quart, o cap a Olot. I és veritat, qualsevol espai que estigui en un paisatge relativament ben conservat, que sigui còmode i sense cotxes, mor d'èxit. La gent ho demana.
Però va començar el 2014, en plena economia d'austeritat.
Sí, perquè consisteix a treballar de manera extensiva, al màxim terreny possible i amb recursos que ja tenim, com les brigades municipals. Es tracta d'una feina que es considera “d'ovella”, com segar i buidar, i a partir d'aquí, fer-ne un art. Tot plegat, a un cost molt raonable que ens ha permès posar en marxa la gestió de 60 hectàrees, cosa que equival dues vegades el parc de la Devesa. Estem parlant d'un euro per cada metre quadrat, mentre que un d'una vorera costa 150 euros!
Com es planteja un espai fent una feina “d'ovella”?
Diem que a les vores de Girona no dissenyem, sinó que fem una prefiguració. Sostraiem coses i connectem barris visualment, així sembla que estiguin més a prop. No hi posem res, la gent hi arriba i en fa l'ús que li sembla, i arriben a sorprendre't. Un posarà els peus a l'aigua, un grup farà ioga, mentre un altre farà equilibris sobre una corda entre dos arbres. Tal com els defineix Richard Sennett, són sistemes oberts.
Sistemes oberts?
Si ho definim tot en l'espai, passarà com als dinosaures, que al mínim canvi al medi serà difícil adaptar-s'hi. L'espai que dissenyem com a arquitectes del paisatge seria com un mòbil amb el seu sistema operatiu. Cadascú es descarregarà les aplicacions que necessita. No es tracta d'un gran públic, sinó d'una infinitat de minories.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.