19. Pere de Palou

Pere de Palou, canonge de Barcelona, va accedir a la presidència de la Diputació del General el 1434. Natural de Vilanova del Vallès, pertanyia a una família de la petita noblesa d'aquella comarca, que va escalar posicions al servei del rei i de l'Església. Va exercir la presidència en un període especialment delicat. El rei Alfons, acompanyat dels infants Joan i Enric, va decidir el 1435 conquistar el regne de Nàpols amb un estol de galeres farcit dels membres més granats de la noblesa catalanoaragonesa. La batalla, que es va lliurar en aigües de l'illa de Ponça, va acabar en un autèntic desastre per a Alfons: ell mateix, els infants i més d'un centenar de notables van acabar presoners i van ser traslladats a Gènova i posteriorment a Milà. Aquella batalla és considerada la primera derrota d'una armada catalana. La reina Maria va reunir les Corts a Montsó el mateix any i va demanar als diputats catalans ajut econòmic per pagar el rescat que permetria alliberar rei i nobles. El rescat es va pagar, però el monarca pres va pactar amb el duc de Milà una aliança secreta per repartir-se l'hegemonia a Itàlia. El rei Alfons va acabar conquistant Nàpols, malgrat que no va poder fer la seva entrada triomfal a la ciutat fins al 1443. El 1436, encara sent president Pere de Palou, la reina Maria va tornar a convocar les Corts, aquest cop a Barcelona, per finançar un cop més les expedicions militars. A finals d'agost del 1436 va salpar de Barcelona un estol de galeres finançades pel Principat per enfrontar-se als enemics del rei Alfons.