Crims i càstings
Els que tenen una certa edat és probable que recordin tant el triple assassinat de les tres noies d’Alcàsser, el novembre del 1992, com la vergonyosa cobertura mediàtica que se’n va fer, amb especial menció per a Nieves Herreros i el seu programa De tú a tú, d’Antena 3. Que no s’inquietin els indignats per aquelles fites de la teleporqueria: el primer episodi de la docusèrie de cinc capítols El caso Alcàsser, que avui es preestrena en el Docs Barcelona Festival (19 h, auditori del CCCB), dedica la primera mitja hora a reconstruir les circumstàncies del triple crim, però a continuació carrega amb força contra l’infame espectacle mediàtic. La sèrie tindrà en total cinc episodis d’una hora, i s’estrenarà a la plataforma Netflix el 14 de juny.
Ramón Campos, productor d’El caso Alcàsser, explicava ahir en una trobada amb la premsa que “la intenció des del principi era fer una crònica de tot el que va passar, i, dins d’aquesta crònica, hi ha una part que és el succés criminal, i hi ha una altra part molt important que és com els mitjans van afrontar aquest cas”. Elías León Siminiani, director de la docusèrie, comenta que també han volgut reflectir “la repercussió sociològica” que va tenir el triple crim. “Teníem la idea del que passa si llences una pedra a un llac i comença a generar ones successives. La pedra és el cas en si, però la repercussió que va tenir va transcendir el mateix crim. És un succés que va afectar la societat perquè s’hi van ajuntar molts vectors: criminals, polítics, sociològics, mediàtics...”
No hi ha hagut recreacions ficcionades, ni càstings per escollir actrius. Els únics càstings van ser els dels programes de televisió com De tú a tú o Quién sabe dónde, que lluitaven per portar als seus platós familiars i amics de les víctimes, testimonis... Paco Lobatón, que va fer un programa especial de Quién sabe dónde el dia que van trobar els cadàvers des d’Alcàsser, apareix al documental i fa autocrítica. Nieves Herreros i altres periodistes, en canvi, no han volgut sortir-hi. “Som molt respectuosos amb els que sí i els que no hi han volgut participar. I alguns no hi surten, però hi han col·laborat”, diu el productor.
Suport de les famílies
Director i productor, que ja van fer tàndem a El caso Asunta (sobre l’assassinat d’una noia gallega de 12 anys a mans dels pares adoptius), marquen distàncies amb la teleporqueria. Han dedicat molt temps a investigar, a guanyar-se la confiança dels 58 entrevistats que hi surten, i compten amb el suport de les famílies de les víctimes. “No volíem causar més dolor, hi ha una ferida oberta al poble. Hem evitat la carn viva emocional; si algú plora davant la càmera, la nostra reacció és apagar-la. El documental inclou imatges inèdites del judici que es va fer el 1997, que han costat molt de trobar, i recupera fragments dels programes televisius de l’època.